Glenn Cunningham: el nen que no podria tornar a caminar

Perquè tot això comença en un petit poble de Kansas anomenat Elkhart el 1918. Glenn Cunningham, que tenia llavors nou anys, i el seu germà Floyd, tres anys més gran, tenien l’encàrrec cada matí d’encendre una de les estufes de l’escola abans que arribessin la resta de nens amb la intenció que l’aula estigués calenta quan iniciessin les classes. Mai es va saber realment de qui va ser l’error, però aquell dia Floyd va utilitzar per error una llauna de gasolina en comptes del querosè habitual. Es va produir una explosió que va arribar de ple als dos nens i va provocar un important incendi a l’escola.

Quan els van trobar els dos nois estaven en bastant mal estat i van ser portats a l’hospital on el pronòstic era molt pessimista. Dos dies després van començar a confirmar-se les pitjors notícies. Floyd, el més afectat per l’explosió, va morir incapaç de reposar-se de la gravetat de les ferides. La situació del Glenn tampoc era gaire encoratjadora en aquell moment, però semblava resistir. Els seus danys principals eren a les cames i aquest va començar a ser el tema central del debat dels metges amb els seus pares. L’equip que l’atenia recomanava amputar-li les cames perquè no consideraven que tingués cap opció de tornar a caminar. Els Cunningham, devastats per tot el que els havia passat, van descartar aquesta possibilitat i es van agafar a la seva fe per mirar de portar una situació tan dolorosa. El Glenn va continuar hospitalitzat diverses setmanes, escoltava converses en veu baixa i intuïa gairebé sempre de què estaven parlant. «Tornaré a caminar» li repetia constantment a la seva mare. Ella el besava i sempre responia: «Ho sé».

Però les coses no són tan senzilles com un nen de nou anys pot pensar. Quan va rebre l’alta va estar amarrat a una cadira de rodes durant bastant temps. Van començar a utilitzar noves teràpies amb ell i la seva mare es passava el dia fent-li massatges a les cames mirant d’ajudar-la a recobrar la sensibilitat perduda. Els avenços van tardar a arribar, però es van anar produint. Petits senyals al principi que es van anar transformant en passos més importants i que despertaven l’optimisme a casa dels Cunningham. Finalment va poder posar-se dret, fer un petit pas, després dos... als deu anys estava aprenent de nou a caminar tot i que cada vegada que s’alçava sentia que se li clavaven punyals a les cames. El dolor estava clar que seriael seu company de viatge en la vida. Però així va començar a caminar sense l’ajuda de bastons ni de ningú i als onze anys ja va poder anar només a l’escola de nou. Un dia, per pur instint, es va posar a córrer i va descobrir que les cames semblaven donar-li una petita treva i no sentia aquelles punxades de dolor. I va començar a fer-ho cada vegada amb més intensitat i freqüència. Córrer el feia feliç. Als dotze anys va arribar un moment carregat de simbolisme per a ell. A l’escola van organitzar una sèrie de carreres per edats i el Glenn va guanyar tots els seus companys de curs.

L’atletisme, la seva millor teràpia

L’atletisme es va convertir en el seu passatemps favorit i també en la seva millor teràpia. Corria cada dia, sense parar. L’ajudava al seu cos, però també a la seva ment que mirava encara d’assimilar la dolorosa pèrdua de Floyd, el seu germà gran, el que el protegia i s’ocupava d’ell quan els seus pares no podien. Les seves cames no van deixar de millorar i corregir els problemes que li havia deixat l’accident. Anys després va arribar a la Universitat de Kansas i va ingressar en el seu equip d’atletisme on va rebre ajuda més específica i va demostrar una progressió extraordinària. Es va especialitzar en el mig fons on no tardaria a demostrar les seves immenses possibilitats. Només uns mesos després va batre el rècord dels Estats Units de la milla i els seus somnis van començar a anar molt més lluny. Les seves cames demanaven més. Així va aconseguir classificar-se per als Jocs Olímpics que es disputaven a Los Angeles el 1932. Era molt jove i inexpert. Però tot i així va estar molt a prop de les medalles. Va finalitzar quart, a un pas de la plata i el bronze que van aconseguir el britànic John Cornes i el canadenc Philip Edwards. L’italià Beccali s’havia imposat folgadament per penjar-se l’or.

Aquella «derrota» només el va fer treballar més. Ningú podia igualar-lo en capacitat de superació i en fe, una cosa que havien alimentat els seus pares en ell. Trobava sempre refugi en l’esforç i en la pregària. Un any després de la seva primera experiència olímpica el van elegir com el millor atleta dels Estats Units. Un premi no només als seus mèrits esportius sinó a totes les altres coses. A qualsevol que hagués escoltat la història de la seva vida li semblava increïble veure’l competint amb els millors del món. Aquest va ser el punt de partida d’uns anys brillants en què va batre el rècord del món de la milla (a l’aire lliure i en pista coberta), el dels 1.500 ‘indoor’ i va tancar aquesta col·lecta el 1936 amb el dels 800 metres. Aquest últim rècord del món va arribar tot just unes setmanes abans que pugés a un barco per acudir als Jocs Olímpics de Berlín i li va fer dubtar de si era més convenient participar en la carrera de 1.500 o en els 800 metres. Finalment es va decidir per la primera distància malgrat que això implicava enfrontar-se de nou en una final a Beccali (campió quatre anys abans) i sobretot al neozelandès John Lovelock, que havia sigut setè a la final del 1932 però que en aquest cicle olímpic havia progressat de forma sorprenent fins a arrabassar-li el seu rècord del món de la milla. Glenn Cunningham va fer una carrera meravellosa a la final. Hauria batut allà mateix, davant els mateixos ulls de Hitler, el rècord del món dels 1.500 metres si no fos perquè Lovelock encara va estar millor.

Exemple de conducta

L’‘all black’, que va firmar un final brillant, es va emportar l’or i va deixar l’americà en el segon esglaó del podi. El que no va poder va ser robar-li el somriure. La decepció era una cosa que no anava amb ell. Sentia que no tenia res a retreure’s i amb això ja n’hi havia prou. Totes aquestes circumstàncies van disparar la popularitat de Glenn Cunningham no només als Estats Units sinó a la resta del món on se’l convidava a córrer i a fer xerrades. La seva història, els resultats esportius, el caràcter sempre afable el van convertir en un exemple de conducta.

Notícies relacionades

Tots els focus per als Chiefs

Històric bronze per al doble espanyol de tennis en cadira de rodes

Glenn Cunningham tenia pensat fer a Hèlsinki el seu últim intent de ser campió olímpic, però la cita del 1940 es va suspendre per l’esclat de la Segona Guerra Mundial i va decidir que ja era hora de dedicar-se a altres coses i aparcar les sabatilles de claus. Li va quedar el dubte de què hauria passat a Finlàndia perquè just aquell any, als seus 31 anys, havia corregut els 1.500 més ràpid que mai, molt a prop d’aquest rècord del món que Lovelock encara tenia des de Berlín.

Ja retirat va completar la seva formació, es va casar i va dedicar bona part de la seva vida a dirigir la formació física a la Universitat d’Iowa abans de muntar a Kansas una fundació juntament amb la seva dona que es va dedicar a ajudar a través de l’esport joves desfavorits. Va publicar un breu llibre amb les seves memòries en les quals assegurava que de totes les carreres que havia disputat i guanyat al llarg de la seva carrera esportiva cap havia sigut tan important com aquella contra els seus companys d’escola quan només tenia dotze anys i que el va ajudar a comprendre que no hi havia res impossible per a ell. El llibre es tanca amb el seu versicle favorit de la Bíblia, del llibre d’Isaïes: «però els que esperen Jehovà tindran noves forces; aixecaran ales com les àguiles, correran i no es cansaran, caminaran i no es fatigaran».