Set esportistes que van haver d’interrompre la seva carrera per problemes d’ansietat o depressió

L’atleta de 24 anys va participar en la primera rotació del concurs final, la de salt, aquest dimecres. Però després del seu exercici s’ha anunciat que passava a la reserva, i ja no ha competit en la prova de les barres asimètriques. El seu salt va resultar decebedor, va obtenir unes de les puntuacions més baixes de la seva carrera olímpica, i ha admès que això l’ha afectat. «Després de la meva actuació, no vaig voler continuar», ha dit Biles contenint les llàgrimes. «Ja veurem què passa dijous. Estic intentat reconduir la situació de cara a la pròxima prova». Poc després, ha fet unes declaracions davant la premsa preocupants: «Des que entro al tapís, estic jo sola, confrontant els dimonis al meu cap [...]. He de fer el que és bo per a mi i concentrar-me en la meva salut mental i no comprometre el meu benestar». Fa un any, Biles va confessar els  «abusos soferts» per part del doctor Larry Nassar. «Estava molt deprimida. Vaig dormir molt perquè, per a mi, era el més semblant a la mort sense danyar-me. Va ser un escapament de tots els meus pensaments, del món, del que estava passant», va explicar.

La llançadora de pes Raven Saunders va ser cinquena en els seus primers Jocs Olímpics, a Rio 2016. Després de tornar de la competició, va caure en picat: «Era com si ningú realment entengués el dolor i els desafiaments pels quals estava passant», va explicar el maig passat, abans de partir cap a Tòquio, a la cadena CNN Sport sobre aquell moment. «Va anar de mal en pitjor, i de pitjor a pitjor i a pitjor, fins que tot es va desbordar... Em recordo al matí [...] amb una espècie d’atordiment, tenint coses per fer, però sense tenir realment motivació per fer-les», va assegurar. És per això per la qual cosa, abans de partir cap a Tòquio, va voler «desestigmatitzar la salut mental» i ajudar altres persones que, com ella, podrien veure’s atrapades en cicles de depressió i ansietat. «Eren les pressions i l’estrès i totes aquestes coses obligatòries que havies de fer i els llocs en els quals havies de ser que a mi em semblaven inútils, perquè jo era allà per fer llançament de pes». I confessa que estarà «eternament agraïda» a la Universitat de Mississippí per ajudar-la a tractar-se a principis del 2018, i també destaca el recolzament que ha rebut a través de la teràpia. «[La teràpia] va ajudar molt», diu Saunders. «És agradable poder tenir algú que t’ajudi amb tot el pes que suportes, no has de carregar-ho sola», va comentar en l’entrevista.

Un any abans del Mundial de Sud-àfrica, des de l’estiu del 2009 fins al del 2010, Iniesta va passar un dels pitjors moments de la seva vida. ¿Les causes? La mort del seu gran amic Dani Jarque i també la successió de lesions que va encadenar. El futbolista va reconèixer que «a poc a poc vas sentint que no ets tu, que no disfrutes de les coses, que les persones que t’envolten són com si sobressin. No tens sentiments, no tens passió». Però va tenir la sort d’adonar-se’n i demanar ajuda de psicòlegs. «Em sentia buit per dins. Vaig tenir un període molt difícil, però gràcies als especialistes vaig poder sortir endavant», ha explicat en alguna ocasió. «Soc feliç, tot i que sigui difícil dir-ho, d’haver viscut aquesta situació i d’haver-ne sortit, perquè crec que m’ha fet millor persona». «Saps triar, decidir les coses importants. Situacions a què no donaves valor, ara els dones valor», va afegir.

«Fa uns mesos tot es va trencar en mil trossos perquè vas començar a fer-me por. No et podia ni veure. Fins i tot vaig arribar a odiar-te», explica el jugador mallorquí en un vídeo que va publicar en el seu compte de Twitter, reconeixent la situació de pressió i ansietat que sentia cada vegada que s’acostava a un camp de bàsquet, raó que el va portar a demanar ajuda a professionals. «Veure’ns era poc menys que una obligació. A la més mínima oportunitat t’esquivava. Només volia fugir de tu i de tot el que t’envoltava. … Per això vaig demanar ajuda als meus. I vaig recórrer als millors professionals per recuperar la felicitat que sentia quan estàvem junts. Per això vaig decidir dir prou. Volia lluitar per la nostra amistat i recobrar junts el somriure. No ha sigut fàcil. Moltes vegades he pensat a tirar la tovallola... Però res ni ningú m’ha calat tant com tu. Així que m’he armat de valor per acabar amb aquest malson. I ho he aconseguit. He recuperat el somriure, les ganes de veure’t i de passar una hora i mil hores junts. Estimada pilota. He tornat». El malson per a Abrines, com el jugador la defineix, va començar el desembre del 2018, quan els Thunder el van incloure en la llista d’inactius, sense cap explicació. El fet va resultar sorprenent perquè l’internacional espanyol (tenen un bronze olímpic a Rio i un altre a l’Europeu del 2017) era un fix en les rotacions d’Oklahoma, el club que li va firmar un contracte de 17 milions de dòlars per tres temporades a l’estiu del 2016, amb una plantilla construïda entorn del lideratge de Russell Westbrook. I el club llavors va publicar un breu comunicat en el qual s’adduïen motius personals. «L’Alex ha lidiat amb alguns problemes personals, i esperem que pugui resoldre’ls, especialment per ell, i tant de bo pugui tornar a jugar», va ser l’explicació del tècnic dels Thunder, Billy Donovan. «No sé el que em va passar», ha confessat ell en diverses ocasions, «simplement, vaig perdre la il·lusió i les ganes de jugar». Una il·lusió que va recuperar gràcies a l’ajuda dels especialistes.

La gran esperança de la natació espanyola no va assumir bé la prematura fama amb 20 anys, quan va batre el rècord dels 50 metres papallona i va intentar suïcidar-se dues vegades després de patir una depressió en el moment àlgid de la seva carrera. «Ningú m’havia preparat ni per gestionar l’èxit ni la retirada». Rafa Muñoz va agafar en aquells cinc mesos de depressió molts quilos fins a passar el centenar a la bàscula. «Van ser cinc mesos de la meva vida els que vaig beure, però no hi he tornat. Vaig intentar suïcidar-me dues vegades. Visc en un cinquè, amb això t’ho dic tot. Arribes begut... Al final un té sang i cap, i em vaig haver de posar en mans d’un professional. N’estic orgullosíssim, se m’obre el pit, d’haver-ho superat. Vols solucionar-ho però no saps com. Quan et poses en mans d’un psicòleg comences a assimilar-ho i t’adones que has sigut un ximple. Quan passa el temps i comences a sortir d’aquest pou et sents súper orgullós», va afirmar a finals del 2016, una vegada superat.

El màxim medallista olímpic de la història (23 ors olímpics) ha confessat que «el 2014 hi havia moments en els quals no volia viure». «Soc algú que ha passat per almenys tres o quatre períodes de depressió forta després dels Jocs i vaig arribar a posar la meva vida en perill». I ha afegit que la clau del seu èxit va ser no desistir en moments en què no creien en ell. «En la meva carrera moltes persones van dubtar del que feia, van dubtar de mi i això era una cosa que em motivava. Quan miro cap enrere, veig les metes que tenia i això va fer que el meu èxit fos possible», va explicar en una conferència al Brasil després de retirar-se el 2016. Phelps es va acomiadar de la seva vida esportiva als Jocs Olímpics de Rio 2016, on es va alçar amb cinc ors i una plata. Després de la seva premiada carrera, l’esportista va confessar que va entrar en una profunda depressió a través d’una roda de premsa el gener d’aquest mateix any, amb la qual va estar a punt de tocar fons, «No volia nedar més, ni tan sols volia viure més [...]. Llavors vaig pensar en el suïcidi», va explicar, tot i que afegeix que la depressió torna cada cert temps. I dona les claus per superar-la: «Em comunico. Això és molt important perquè sé quan entro en una etapa de tancada. Aquest és un moment anguniós. Tinc la millor dona del món. És el meu tot, és el meu cable a terra i m’ajuda cada dia», ha explicat. Posar-se en mans d’un especialista, explica, és també bàsic per sortir d’aquests episodis depressius recurrents.

La llavors número 2 del món en tennis, Naomi Osaka, va abandonar el juny passat el torneig de Roland Garros per una depressió, fruit de l’estrès i l’ansietat. I va fer pública la seva decisió a través d’un comunicat, ja que es va negar a donar la cara davant els mitjans. «No faré cap roda de premsa durant Roland Garros. He pensat moltes vegades que la gent no té consideració amb la nostra salut mental. He vist molts vídeos d’esportistes ensorrant-se en una sala de premsa després de perdre un partit, una cosa que també m’ha passat a mi», va dir llavors, pocs dies abans de retirar-se. I va reconèixer que lidiava amb la depressió des de 2018. «No m’agradaria trivialitzar amb la salut mental o utilitzar el terme a la lleugera. La veritat és que he patit llargs períodes de depressió des del US Open del 2018», va dir en el seu compte de Twitter el 31 de maig passat. «Qualsevol que em conegui sap que soc introvertida i qualsevol que m’hagi vist en els tornejos s’haurà adonat que utilitzo cascos per calmar la meva ansietat social. [...] No soc una persona propensa a parlar en públic i sempre tinc onades d’ansietat abans de parlar amb els mitjans. Em poso molt nerviosa i m’estresso mirant de donar les millors respostes que puc. A París m’estava sentint vulnerable i ansiosa i vaig pensar que el millor exercici d’autocura era evitar les rodes de premsa». Osaka va acabar el seu comunicat anunciant que s’allunya de les pistes durant una temporada i animant les organitzacions involucrades en el tennis a discutir sobre aquests temes. Ara, la pressió ha tornat a poder amb la «flama inspiradora» dels Jocs de Tòquio. «Tot va sortir malament. He sentit per moments que tenia tot el pes del món sobre la meva esquena. Ha sigut massa per a mi. Aquesta derrota m’ha fet més mal que qualsevol, però almenys no he caigut en primera ronda», deia Osaka, que va sortir de la pista central plorant, després de perdre contra Vondrousová, número 42 mundial.