«Simone Biles obrirà les portes de l’armari de la salut mental»

¿Com analitza el cas Simone Biles?

La primera vegada que s’aconsegueix una medalla en uns Jocs pot passar com amb Adriana Cerezo, que gairebé ni se n’assabenti. Però el segon cop que s’enfronta al repte olímpic és més fàcil que apareguin les dificultats. Més amb les enormes expectatives que hi havia al voltant de Biles. Segur que en el fons ella sabia què li podia passar, no és reactiu ni primari. Ho tenia dins, els dimonis al cap de què ella parla. No s’han d’oblidar els abusos sexuals que va patir en la selecció de gimnàstica dels EUA i que segur que han tingut un gran impacte en ella. Hi ha detalls curiosos com el d’acompanyar les seves companyes després dels fets, que denoten una personalitat tan exigent que no tolera fer mal a l’equip. Ser esportista és una font de frustració. Per guanyar cal perdre moltes vegades.

Gervasio Deferr explica que en els seus primers Jocs no va notar l’ansietat, sinó en els últims.

Hi ha estudis amb pilots de combat que la primera vegada toleren l’estrès però la segona abandonen. L’estrès s’aprèn i la dificultat dels Jocs també. Sebas Martos, que competeix en 3.000 obstacles, em deia que està estranyament tranquil. Hi ha alguns esportistes que saben portar la pressió millor que altres. En qualsevol cas tot forma part del procés d’educació.

¿Falta preparació psicològica en l’elit tant per gestionar l’èxit, el fracàs com la retirada?

Hi ha un espai molt gran entre el que diuen els entrenadors, que és un component fonamental, i després la realitat, que asseguren que no tenen temps per preparar-lo. Moltes vegades només compten amb els psicòlegs quan es veuen amb la soga al coll.

Casos com el de Rafa Muñoz i Simone Biles ajuden a visibilitzar la necessitat de cuidar la salut mental.

Ara treballo amb la Federació Espanyola de Rem per cuidar la salut mental dels remers més enllà del rendiment esportiu. Crec que les altres federacions haurien de seguir amb aquest exemple. Simone, Rafa, Phelps contribueixen que els problemes mentals deixin d’amagar-se. Simone Biles obrirà les portes de l’armari de la salut mental, animarà molts esportistes a dir que no estan bé.

Abans admetre-ho es veia com una debilitat.

Pot ser, però cada vegada hi ha menys por de parlar de la salut mental. Igual que en aquests Jocs hi ha esportistes que intenten visibilitzar el col·lectiu LGTBI crec que és important que la salut mental deixi d’amagar-se. Em crida l’atenció que es no s’expliqui la importància de la psicologia esportiva. Necessitem psicòlegs d’elit.

¿Dir-ho públicament, com ha fet Biles, és el primer pas per recuperar-se?

Sens dubte, cal expressar les emocions, treure les pors, no posar bona cara quan s’està passant malament. I això serveix tant per a un esportista d’elit com per a un empresari d’alt rendiment. Hi ha límits que cal intentar superar. Quan et trenques un genoll se n’assabenta tothom i quan tens depressió molts no volen que se n’assabenti ningú.

A diferència del futbol, per a la majoria dels esports els Jocs és el moment culminant, que experimenten una pressió diferent que en mundials i europeus.

Sens dubte són el punt culminant de la història personal de molts esportistes i això implica la màxima pressió que viuran en la seva carrera. Moltes emocions, molt estrès i cal estar preparat.

Notícies relacionades

Pànic a la premsa: Naomi Osaka no està sola

Simone Biles, la veu del sofriment en l’esport d’elit

Se’ls prepara per competir, però no moltes vegades per gestionar la pressió mediàtica, com pateix Naomi Osaka.

Hi ha trets de tendències de comportament que impulsen a enfrontar de forma similar situacions semblants. Que no se’n surtin en aquest tipus de situacions, però no els podem deixar sols. No pot ser que hi hagi gent que digui que és la seva obligació. Són éssers humans sotmesos a una pressió descomunal. Situacions que si passessin en la vida quotidiana no cridarien tant l’atenció però que en uns Jocs sí que ho fan. Biles envia el missatge que la salut mental s’ha de cuidar.