França recorda els 20 anys del partit maleït dels ‘bleus’ contra Algèria

¿Què va passar aquella nit? Les seleccions de França i Algèria es van veure per primera vegada les cares en la seva història a l’Stade de France a Saint-Denis. «Quan es va anunciar la celebració del partit, hi va haver una gran alegria, sobretot entre aquells francesos d’origen algerià», explica a EL PERIÓDICO la diputada comunista Marie-George Buffet, llavors ministra d’Esports de l’Executiu liderat pel socialista Lionel Jospin. El partit s’havia de celebrar poques setmanes després dels atemptats de l’11-S als Estats Units i això va fer dubtar les autoritats davant el risc d’un nou atac. Però va tenir lloc i es van enfrontar sobre la gespa dos països marcats per la colonització francesa d’Algèria i la seva posterior independència.

Instrumentalització política

Instrumentalització políticaVa quedar clar des d’un inici que no seria un partit fàcil. Quan van sonar els himnes, el d’Algèria va ser respectat, però la Marsellesa xiulada d’una banda considerable del públic. Des que va començar a rodar la pilota, la situació es va calmar i es va imposar la lògica futbolística. L’equip liderat per Zinedine Zidane –un francès d’origen algerià– vencia plàcidament per 4-1 contra una Algèria amb un potencial molt inferior a l’actual. La trobada no hauria passat a la història sense el succeït a partir del minut 76. Llavors, una aficionada de l’equip algerià va saltar al camp i van seguir el seu exemple centenars més. Davant la invasió de la gespa, es va suspendre el partit dels bleus, per primera vegada des del 1904.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Tot i que els fets van passar sense cap violència –res a veure amb el que va passar en el recent Niça-Marsella–, van desencadenar una tempesta mediàtica. «Hi va haver una instrumentalització política que va durar diversos mesos», lamenta Buffet sobre un partit que va despertar «tots els fantasmes silenciats en les relacions entre França i Algèria». «El que em va entristir és que no hi hagués joves que aplaudissin la Marsellesa i que es barallessin amb qui la xiulaven», va dir llavors l’ultradretà Jean-Marie Le Pen, que pocs mesos després va arribar de manera inesperada a la segona volta de les presidencials del 2002.

El final del somni multicultural del 98

El final del somni multicultural del 98La polèmica generada per aquest partit va debilitar el mite d’una França multicultural feliç, construït entorn d’aquest equip imponent dels bleus, campions del món el 1998 i d’Europa el 2000. Aquesta selecció no només la integraven nombrosos francesos d’origen estranger, sinó també destacats militants antiracistes, com Lilian Thuram, exdefensa del Barça. No obstant, aquest «esperit black-blanc-beur (negre-blanc-magribí)» va quedar, en part, soterrat per la polèmica d’aquest França-Algèria. «El mite del 1998 d’un equip multicultural exitós va ser construït sobretot pels mitjans. Ja llavors hi havia fortes tensions als barris perifèrics», recorda el sociòleg William Gasparini, especialista en temes d’esport. Des d’aleshores, les seleccions de França i Algèria no han tornat a veure’s les cares. Aquesta possibilitat ha quedat com un tabú. «És increïble que no hi hagi hagut cap altre partit, però les autoritats temen que es repeteixi el que va passar fa 20 anys», afirma Buffet. La Federació Francesa va valorar seriosament aquesta possibilitat en els últims anys. «Però la política impedeix fer-ho», va lamentar al juny el seu president Noël Le Graët, en declaracions a la revista So Foot. «Dubto molt que un partit d’aquest tipus sigui possible en el context actual», afirma Gasparini. Aquest professor a la universitat d’Estrasburg recorda el moment especialment delicat en què es troben les relacions entre París i Alger. La restrictiva política de visats francesa i unes polèmiques declaracions del president Emmanuel Macron no van agradar gens a les autoritats algerianes, que van cridar a consultes el seu ambaixador a París. En un context d’aquest tipus, un partit de futbol podria ser espectacle en què es calmessin aquestes turbulències diplomàtiques. O bé un esdeveniment en què s’exacerbessin les tensions enfrontades.