Arxivat el cas Benaiges per prescripció dels delictes sexuals

Carpetada al cas Benaiges. El Jutjat d’Instrucció número 12 de Barcelona ha decidit tancar la causa per prescripció dels delictes de què s’acusava l’excoordinador del futbol base blaugrana. Segons ha avançat el diari ‘Ara’, que va destapar l’escàndol, s’havien presentat 19 denúncies per assetjament sexual contra Benaiges, totes d’alumnes seus a l’Escola Barcelona durant la dècada dels 80 i 90.

Les víctimes l’acusaven de realitzar tota mena de tocaments, jocs sexuals i de masturbar-se al costat de menors durant dues dècades que va estar com a professor d’educació física de l’Escola Barcelona de les Corts. En declaracions a l’‘Ara’, l’acusat va negar qualsevol tocament, però reconeix que no repetiria res del que va fer en aquella època. El conseller d’Educació, Josep González Cambray, va anunciar que la Conselleria havia obert un expedient per investigar el cas. Un grup d’exalumnes va decidir presentar denúncia. El jutjat va rebre les denúncies el 27 de desembre però el 31 va tancar el cas. 

«Al final anar a la comissaria de les Corts, patir allà una crisi d’ansietat i que s’obrissin tots aquests mals records no ha servit de res», explica la Maria (nom fals). «Al final reobrir aquesta ferida no ha servit per a res i aquesta persona continua sortint-se amb la seva», assenyala una de les denunciants.

EL PERIÓDICO va poder parlar amb algunes de les seves exalumnes. «Recordo aquest senyor abaixant-me les calcetes i tocant-me per tot arreu al vestuari. Tenia sis anys la primera vegada i des d’allà, vuit anys més», relatava la Maria a aquest diari. El moment més terrorífic viscut també té com a protagonista el que, fins la setmana passada, era el coordinador del planter del Barça. «Amb vuit anys feia extraescolars de gimnàstica i em va tancar al vestuari amb cinc nois grans, alguns que no eren ni de l’escola i que tenien 16-17 anys. És el moment en què més por he passat en la meva vida». Ha bloquejat el que va passar després, igual que molts més incidents amb Benaiges pel mig. «Només recordo les burles d’aquests nois quan vaig poder sortir corrent».

La Maria explicava que dues vegades a l’any Benaiges es quedava mirant mentre es dutxaven. A més del trauma dels tocaments, s’hi afegia la ràbia que no la creguessin i la titllessin de boja. «La directora deia als meus pares que jo era la rebel, que havia d’anar a un psicòleg, que estava malament del cap, que eren imaginacions meves i no sé quantes coses més. El meu pare em va clavar una hòstia que no vegis, no tens ningú que et defensi. I això va fer que m’anés aïllant cada vegada més, cada vegada més tímida i retreta». Un dia Benaiges la va castigar al menjador i li va dir que no es mogués. «Em vaig escapar per la cuina, saltant la tanca amb només 10 anys, corrent a casa amb la meva mare morta de por». Va començar a tenir un quadro d’anorèxia «per culpa de tot això» i va estar gairebé dos anys sense anar a classe fins que a vuitè va canviar d’escola, seguint el consell que una professora havia donat a la seva mare. «Benaiges era un encantador de serps i el centre el recolzava», assenyala. «Era un ídol per a molts nens i per convèncer-los els deia que eren molt bons i els posaria al Barça com va intentar amb el meu germà».

Al veure que el centre no prenia mesures, uns pares van demanar un justificant mèdic perquè la seva filla no hagués d’anar a classe d’educació física. A base de teràpia, la Maria ha pogut combatre el trauma tot i que reconeix que encara és incapaç de passar per davant de l’antiga escola.

Reprimenda escolar per denunciar-ho

«Ha sigut una sorpresa, pensàvem que només ens havia passat a nosaltres i ja està», comentava l’Anna, al saber que no només va passar en la seva promoció. «Quan estàvem a l’escola i la cosa es va posar una mica més desagradable amb les companyes parlàvem de queixar-nos d’alguna manera i la mare d’una va anar a queixar-se a direcció. No la van creure, van dir que la nena havia mentit i després ens van donar una reprimenda a classe, que estàvem inventant, que no podíem parlar així d’un profe. Si de la meva classe dos mares es van queixar i no els van fer cas, multiplica-ho per tots els grups i anys. Deuen haver sigut centenars de queixes en 20 anys. És gairebé igual de greu, van col·laborar que s’allargués en el temps i hi hagués més víctimes», lamentava.

L’Anna el va tenir de professor als anys vuitanta i recorda com amb l’entrada a la pubertat li incomodava la insistència de Benaiges a ser present mentre es dutxaven. «Hi havia una arcada entre la zona dels vestuaris i la de les dutxes i ell es posava allà i ens feia treure la tovallola o ens la treia ell directament. ‘Sense tovallola, que no heu de tenir vergonya,’ insistia. Es quedava mirant i ens sentíem molt violentes. I ell deia que no, que no passava res i que ens havíem d’acostumar. Per això quan acabava la classe anàvem molt ràpid al vestuari, ens mullàvem el cap i ens posàvem la tovallola per fer veure que ens havíem dutxat».

Notícies relacionades

2025, any usense Cavendish

El millor esportista espanyol de la història

«¿Quin problema tens per estar despullada?», recorda la Julia (nom fals), com el seu exmarit li preguntava sempre. «Tinc 47 anys i em continua costant estar despullada, tinc molta timidesa amb el meu cos des que havia de córrer per dutxar-me per intentar que ell no em veiés», comentava. No només rememora com el profe d’educació física l’observava mentre es dutxava, sinó que no ha oblidat el que passava a l’hora del menjador. Reviu com Benaiges, sempre amb els seus pantalons de xandall, s’asseia a menjar en una taula en la qual hi hagués només nenes. Es posava la mà a la butxaca i començava a moure-la incessantment sobre l’entrecuix. La mateixa mà que utilitzava a classe per prendre les pulsacions al pit o al cul per ‘ajudar’ als exercicis de barra. «El millor va ser no veure’l mai més», assegura la Julia.

L’Elizabeth (nom fals) no ha oblidat el dia que l’Albert va entrar al vestidor i va preguntar a una companya si l’Elizabeth s’havia dutxat. A l’assabentar-se que no li va dir que es fiqués a la dutxa. «Em va agafar del cabell i em va ficar a la dutxa. Va ser molt humiliant». «Ens va escoltar, es va quedar molt perplexa però no va passar res. Ell era el rei del mambo». Revivia la vergonya que li feia despullar-se davant del profe, que sentia quan feien la tombarella al plint i aprofitava per tocar-les. Igual que quan feien el test de Cooper, 12 minuts d’esprint. Mentre als nois els comptava les pulsacions a través dels canells, a ella ho feia tocant-los el pit esquerre. «Vaig estar en tractament psicològic, ningú em creia, em deien que era una paranoica. Als nens se’ls ha de cuidar dels depredadors sexuals», explicava. Amb 11 anys, ella i dues noies més van anar a parlar amb Mari Carmen de Miguel, directora entre 1982 i 1991. «Ens va escoltar, es va quedar molt perplexa però no va passar res. Com ara.