Acord pels Jocs Olímpics d’hivern Barcelona Pirineu 2030

L’objectiu és allotjar la cita olímpica hivernal el 2030, una data perquè l’existeixen algunes propostes que també es postulen com Vancouver o Sapporo, ciutats que ja han allotjat uns Jocs. El COI veu amb bons ulls que traspuï a Barcelona, una ciutat que ha demostrat la seva solvència organitzativa i valora que es tracti d’un projecte que posa l’accent en la sostenibilitat i el respecte pel medi ambient. La pròxima seu dels Jocs Olímpics d’hivern serà Milà-Cortina D’Ampezzo, que ja té data prevista d’inauguració: el 6 de febrer del 2026 a l’estadi San Siro de Milà. El COI també té concedides les dues pròximes seus dels Jocs d’estiu. El 2024 recalaran a París. I el 2028 viatjaran a la ciutat nord-americana de Los Angeles. Les dues ciutats seran seu de la gran cita esportiva per tercera vegada en la seva història.

La carrera per als Jocs de 2030 va començar formalment el passat 8 de juliol, quan el Parlament va instar el Govern a presentar la candidatura. Una setmana després, Pere Aragonès va enviar una carta al Comitè Olímpic Español per iniciar converses «per a la possible presentació» de la candidatura, després que diverses visites de delegacions olímpiques redactessin un informe positiu sobre la proposta, visibilitzat en una reunió del COI el 2018 a Buenos Aires. El COE és l’encarregat d’impulsar la candidatura, tot i que la idea primigènia que Barcelona organitzés uns Jocs d’hivern es remunta al 2010, quan la ciutat va presentar el projecte inicial de la mà de l’alcalde Jordi Hereu. En aquests 12 anys de marge, s’han produït dues renúncies: la de la candidatura del 2022 i també l’aposta per organitzar-los el 2026. A la tercera, el COE confia que sigui la vençuda.

El projecte va néixer amb el nom de Barcelona al capdavant. Alejandro Blanco, president del COE, explica que el nom de Barcelona «té molta força», tot i que la idea d’incloure el Pirineu sempre va ser present. En la recerca d’un consens, es va optar per ampliar la denominació al Pirineu Barcelona com a referent principal a l’hora de presentar-la al món. «Pot ser el Pirineu sol o acompanyat, però deixem que els responsables prenguin aquesta decisió que és important», admet Blanco. Però la intenció és construir un projecte sòlid, sense que el pes del nom, o la inclusió també finalment del substantiu Saragossa, doni peu a polsos polítics innecessaris. El nom de la candidatura i on se celebren les cerimònies d’obertura i clausura es començaran a tractar després de l’anunci de l’acord tècnic aquest dilluns.

Barcelona i Saragossa tenia un pes fonamental en el projecte inicial, sobretot per acollir les cerimònies d’inauguració i clausura i totes les proves de gel. Però després l’eix s’ha anat desplaçant fins al Pirineu. L’aposta per uns Jocs compartits va ser posterior i la suma d’Aragó al projecte de Catalunya ha sigut una idea ben rebuda pel COE, que és qui ha de tutelar l’aposta davant el COI. L’actual projecte centra la competició en diferents zones del territori de Catalunya i Aragó. Barcelona i Saragossa es repartiran les proves de gel, les que més audiència generen: patinatge, hoquei i ‘cúrling’. El Pirineu aragonès allotjarà el biatló i l’esquí de fons, mentre que el català acollirà les proves d’esquí alpí, esquí de muntanya, snowrboard i freestyle. Per a la resta de proves es va explorar la possibilitat de realitzar-les a Andorra, els Alps francesos i suïssos, tot i que la prioritat continua sent treballar amb Sarajevo com a subseu. La capital de Bòsnia acolliria proves com les de ‘skeleton’, ‘bobsleigh’ o salts, per complir la nova norma del COI, l’Agenda 2020+5, que obliga els nous projectes olímpics a no construir cap instal·lació nova que no garanteixi la sostenibilitat, l’impacte i el llegat de la inversió. Entre Barcelona i Sarajevo, a més, hi ha un vincle sentimental històric, des dels Jocs del 92. L’estat de les pistes i la qüestió geopolítica actual generen dubtes, tot i que de moment la prioritat ha sigut resoldre les seus espanyoles primer.

«Costarien uns 1.390 milions d’euros si finalment se celebren al Pirineu català i suposarien uns ingressos de 1.500 milions», sentencia el secretari general de Vicepresidència de la Generalitat, Ricard Font, que apunta els beneficis indirectes: «Quant val 15 dies de publicitat d’un territori a nivell global i set anys parlant del Pirineu». Descarta crear grans infraestructures, com les que requeriria de les proves de salt d’esquí o bobsleigh, sense tradició a Catalunya i que costarien 200 milions, però sí aconseguir una millora de les infraestructures i equipaments existents,

Darrere de l’impacte que suposa el gran esdeveniment esportiu d’organitzar uns Jocs, els primers Jocs Mediterranis de la història, i de situar el Pirineu en l’epicentre, el projecte que defensa Barcelona, en una idea compartida amb el COI, respon a la nova mirada del moviment olímpic de fondre els valors històrics de l’esport amb la sensibilitat ambiental i ecològica. La Generalitat entén aquesta aposta com una eina potent de transformació social, econòmica, tecnològica i de projecció internacional que tingui un baix impacte ambiental. A través de la inversió que suposen uns Jocs, la candidatura pretén fer front a alguns dels reptes i necessitats percebuts al Pirineu com la millora de les infraestructures, de telecomunicacions i digitals, els serveis sanitaris, creació de vivenda social en alguns nuclis pirinencs, la millora del transport públic o la mobilitat.

Aragó no ha parat de repetir que no comptin amb ells si no són uns Jocs en relació d’igualtat. El 17 de juliol, només dos dies després que Pere Aragonès fes el primer pas de la carrera olímpica cap als Jocs d’Hivern del 2030, ja hi va haver el primer incendi. I sonat. El president d’Aragó, Javier Lambán, va anunciar que trencava el seu compromís amb la candidatura conjunta, criticant la «deslleialtat» catalana. El 28 de gener els dos presidents autonòmics s’havien de veure les cares, però l’aragonès el va cancel·lar per la «voluntat d’acord nul·la» del seu homòleg català». Darrere d’aquests episodis, hi ha anys de desacords i desconfiances entre els dos governs autonòmics i també el desig d’Aragó de no quedar relegada. La candidatura va néixer com una aposta de la ciutat de Barcelona i després del Pirineu, però el COE entén que al ser un projecte d’Espanya les dues parts es necessiten per completar un dossier competent que convenci el COI sobre la seva idoneïtat. «Cal buscar la candidatura de més consens», proclama Blanco, que ha aconseguit fer entendre que des de la discrepància no hi haurà cap possibilitat.

La idea d’allotjar uns Jocs al Pirineu està calant i segons els estudis d’opinió encarregats per la Generalitat obté un suport majoritari. Les enquestes xifren en un 73,3% el percentatge de la societat catalana que creu que uns Jocs serien interessants per al Pirineu i un 68,1% que ho seria per al conjunt de Catalunya. El 20,6% de la societat, en canvi, considera que no serien interessants per al Pirineu. Entre les raons dels que rebutgen del projecte, la principal és la construcció d’infraestructures que puguin quedar abandonades, el cost econòmic que suposaria un esdeveniment que no és prioritari per a Catalunya ni per al Pirineu i l’impacte ambiental que podria causar. Kilian Jornet és una de les veus que s’han oposat a un projecte que considera que «no és el que necessita el Pirineu» en l’actual context d’emergència climàtica. «Cap estudi indica que la quantitat de neu serà suficient i no podem basar-nos en la producció de neu artificial. Es crearien infraestructures que quedarien obsoletes per la falta de públic i les condicions climàtiques», va apuntar el corredor i esquiador de muntanya. La neu artificial va irrompre a Lake Placid el 1980 i la seva rellevància ha crescut sense brides. Va concentrar el 80% del total de neu a  Sotxi 2014 (Rússia), el 90% a Pyeongchang 2018 (Corea del Sud) i a Pequín ha assolit el 99%. 

El Parlament va aprovar dimecres el decret llei del Govern per donar cobertura legal a una consulta sobre la candidatura que, de seguir les previsions, es portarà a terme a principis d’estiu. La modificació de la llei de consultes populars permetrà que la votació se cenyeixi, a partir d’ara i si es requereix, a una part del territori català i no a la seva totalitat. En el cas olímpic permetrà circumscriure la consulta a les comarques que formen la vegueria de l’Alt Pirineu i Aran, és a dir Vall d’Aran, Pallars Jussà, Pallars Sobirà, Alta Ribagorça, Alt Urgell i la Cerdanya. Però tant la CUP com els comuns exigeixen que es faci extensible a les comarques del Berguedà, Solsonès i Ripollès, que també formaran part del projecte participatiu, tot i que no vagin a acollir, en principi, cap tipus de proves. Junts va obrir la porta a això i el Govern preveu anunciar ben aviat la consulta per al juliol i baralla que pugui ser tant presencial com telemàtica. La votació no és vinculant però l’executiu català ja ha dit que respectarà el resultat que surti de la votació.

La candidatura aspira que aquests Jocs a més de millorar les condicions de vida a les comarques de muntanya fomentin la pràctica de l’esport i tinguin també un impacte que enforteixi les estructures en els esports d’hivern amb programes d’ajuda i de tecnificació. L’objectiu és ambiciós i Alejandro Blanco es marca com a objectiu que Espanya arribi a aquests Jocs amb una presència de 50 o 60 participants, que suposaria multiplicar per quatre la xifra de 14 que ha acudit aquest mes de febrer a Pequín. En aquest sentit, el Govern també pretén obrir l’actual programa olímpic i introduir al calendari els esports de muntanya i les noves disciplines que puguin introduir-se, en què Catalunya és una potència de primer nivell mundial.