Copa Amèrica de vela: una guia ràpida de la competició

Amb motiu de la Gran Exposició de Londres el 1851 es va organitzar una regata denominada Queen’s Cup, el guanyador de la qual rebria un trofeu de plata dissenyat pel joier oficial de la Casa Reial, Robert Garrard, valorat en cent guinees d’or, que va entregar el Reial Esquadró de Yates, organitzador de la regata. Aquesta és la raó per la qual es coneix el trofeu com a Copa de les cent guinees. El recorregut va consistir en una volta al voltant de l’Illa de Wight, al sud d’Anglaterra. Membres del Club de Yates de Nova York a bord de la goleta America es van enfrontar i van vèncer catorze barcos del Reial Esquadró de Yates de Londres.

Un dels aspectes més peculiars de la Copa Amèrica és que el campió a més d’aconseguir el trofeu té també el dret a elegir la seu de la següent edició, en la qual defensarà el títol, i també a definir les regles de la competició amb l’equip que l’hagi desafiat. L’Emirates Team New Zealand, equip defensor del títol, i el Royal New Zealand Yacht Squadron, club que representa, van fer aquest dimarts oficial l’elecció de Barcelona, per davant de Màlaga, Cork (Irlanda) i Jiddah (Aràbia Saudita) que també aspiraven a acollir-la. És la quarta vegada en la història que el defensor no escull la seva ciutat, fet que diu molt de l’aposta per Barcelona. La idea inicial és que el camp de regates estigui instal·lat entre el Port Olímpic i l’Hotel Vela, amb una extensió de dues milles marines de llarg (3,7 quilòmetres) per una milla d’ample. Però fins al 30 de novembre d’aquest any no es farà oficial. 

La Copa Amèrica té dues fases de competició, que sol prolongar-se durant 14 setmanes. En la primera, el club que defensa el títol pot elegir l’equip que el representa en cas que hi hagués més d’un barco. L’última vegada que es va fer selecció del defensor va ser el 1995. A Barcelona no hi haurà opció. El campió Emirates Team New Zealand defensarà títol. També es disputa una competició prèvia per triar el barco desafiador, l’equip que desafia el campió. Fins ara n’hi ha quatre: Inneos Britannia (Gran Bretanya), l’Alinghi Red Bull Racing (Suïssa), el Luna Rossa Prada Pirelli Team (Itàlia) i el NYYC American Magic (EUA), tot i que fins al 31 de maig del 2023 es pugui ampliar aquest llista.  Aquests quatre barcos disputaran la Challenger Selection Series, el guanyador de la qual es guanya el lloc a la final. El guanyador d’aquestes eliminatòries o sèries s’emporta un trofeu el nom del qual ha anat variant amb el temps i que, des del 2021, es coneix com a Copa Prada. Els dos barcos que disputen el títol adopten de mutu acord les dates i el nombre de regates (el 2021 van ser 10), així com regles, regulacions. A la Copa Prada, igual com en la Copa Amèrica, es competeix en format ‘partit race’, barco contra barco.  

Els AC75 són els monobucs més ràpids en l’actualitat i poden arribar a velocitats de 90 km/h. Els dissenyadors han creat un barco de 20,72 metres d’eslora i 7,5 tones de pes capaç d’aixecar-se per sobre de la superfície de l’aigua. El més cridaner dels AC75 és que no tenen quilla, que pot entendre’s com la columna vertebral del casc. Per mantenir-se dret, fan servir dos enormes braços amb foils moguts mitjançant un sistema hidràulic. Un dels braços està sempre a l’aigua i l’altre suspès en l’aire, exercint de llast. L’energia necessària per activar aquesta innovació de quatre metres de llarg que sustenta l’embarcació és aportada per vuit dels 11 tripulants, que produeixen la seva energia amb els seus braços, tot i que en l’edició del 2017, el Fly Emirates neozelandès va revolucionar la competició a l’utilitzar quatre ciclistes per generar l’energia, en lloc d’utilitzar el mètode clàssic. A bord també trobem un timoner, encarregat de la direcció; el trimmer de major, que controla mitjançant botons i controls l’angle del pal i les veles i el controlador de vol, que maneja amb dispositius els angles dels braços i els flaps de les hidroales.