Entrevista a Enric Truñó: «S’ha fet massa politiqueig amb els Jocs»

El 2013, quan era a l’oficina i es va fer la renúncia al 2022, la crisi econòmica era pesant. No es va generar prou consens entre els grups municipals per atrevir-se a proposar-ho. La del 2026 mai va acabar d’existir, mai hi va haver un treball seriós. El 2015, amb el canvi de govern a Barcelona, es van fixar altres prioritats que puc entendre. No s’han reprès fins a l’horitzó del 2030, per l’esforç que ha fet la Generalitat primer amb el tàndem Ricard Font-Gerard Figueras i ara amb l’equip de la consellera Laura Vilagrà.

¿Era més fàcil quan ho comandava un alcalde que ara?

Crec que un projecte olímpic ha de sorgir de la base, de l’Administració local. Però aquest model era molt concentrat i el COI, de cara a la sostenibilitat, l’ha ampliat per no construir gaires instal·lacions noves que quedin sense ús.

¿Ha faltat ara voluntat política o ha sobrat politiqueig?

Ha faltat voluntat política: pels canvis de govern a la Generalitat, perquè a l’Ajuntament de Barcelona s’ho han mirat amb distància, per l’acord del setembre passat de jugar a mitges amb l’Aragó, que és un acord que no ha sigut ben interioritzat per les quatre parts. En una situació de crisi per la pandèmia, de crisi de relacions Catalunya-Espanya, s’ha fet massa politiqueig amb els Jocs. No s’ha generat una dinàmica de treball tècnic. Un projecte així és tecnicopolític, ja que ha d’encaixar en les reclamacions del COI. I en això gairebé no s’ha entrat, ens hem quedat en una fase prèvia, com si juguéssim al Monopoly. I ara no sé com s’acaben de posar les altres peces del puzle que falten.

Com nom i cerimònies.

El nom hauria de ser l’última cosa. Té molt a veure amb la capacitat de comunicar-se al món i Barcelona és el nostre gran avantatge competitiu. Pel que fa a la resta tenim poc a competir amb països nòrdics. Per al COI pot ser un repte positiu incloure una nova serralada com el Pirineu però el posicionament internacional es diu Barcelona. El COI té un llibre de requeriments que encara no està sobre la taula perquè encara s’estan repartint proves. Si les altres coses no estan resoltes (aeroport internacional, centre internacional de premsa i televisió, hotels) no hi ha Jocs. I això té un nom: Barcelona. És clar que tothom pot aportar però els Jocs tenen una jerarquia, es recolzen sobre una ciutat. Tota la resta es comparteix.

¿Hauria sigut diferent si no hi hagués eleccions d’aquí un any a l’Aragó? ¿Com analitza el paper del president Javier Lambán?

Lambán defensa els interessos d’Aragó, on l’esquí és estratègic, sobretot a Osca. Això ho entenc. El que no entenc és que això s’hagi hagut de discutir a base de tuit i manifestació diària. No és necessari aixecar la veu cada dia i estar cada dia amb si som iguals o diferents, si tenim els mateixos drets o no. És evident que els tenim. Aliar-te per cada dia discutir i parlar malament del teu aliat, jo no ho comparteixo. S’ha de buscar la millor opció no per acontentar les petites parròquies que cada un té sinó per guanyar en l’ambit mundial. S’han de posar totes les peces del puzle. Es va enviar la carta dels presidents el juliol passat, no sé si s’han buscat massa les pessigolles o se n’ha anat a la substància. Entenc que Lambán vulgui que les tres valls amb estacions hi participin, però a Catalunya n’hi ha set i no hi participen totes. ¿Per què s’ha pressionat tant? La dinàmica generada ha provocat que ens atropelléssim. ¿Som a temps d’arreglar-ho? Crec que sí, sembla que últimament hi ha hagut un esforç per abaixar el to. Crec que és possible un ajustament final.

Alejandro Blanco diu que o hi ha una candidatura conjunta o no n’hi haurà cap. ¿Creu que tindrien opcions una candidatura de Catalunya o Aragó en solitari?

¿Contra Vancouver, Salt Lake City i Sapporo? Ho veig difícil. He estat als Jocs de Vancouver i Salt Lake City i ostres, que potents. La neu al Canadà està a 600 metres d’alçada, aquí s’ha d’anar als 1.800. Aragó té unes bones muntanyes, Catalunya va molt justa. En canvi, Barcelona és molt potent i Saragossa compleix molt just els requeriments. Per exemple, el COI demana 24.000 habitacions d’hotels de tres, quatre i cinc estrelles, que Saragossa no tindria avui dia si hagués de ser el cor d’uns Jocs. Si sumen no hi ha problema. El que la fa competitiva és el fet de sumar. Després podem perdre, però com deia Pierre de Coubertin l’important és participar. Cada quatre anys hi ha trens, però m’interessa més que es resolgui bé l’encaix de sostenibilitat, mobilitat i el model de futur del Pirineu perquè es pugui viure de qualitat amb Jocs o sense.

¿El preocupa la falta d’entusiasme que genera la candidatura olímpica? Els Jocs del 92 van despertar un interès que els d’hivern fins ara no han generat.

Això és evident fins avui dia. I també que no es pot comparar ni la gènesi ni el moment social. Barcelona quan es plantegen els Jocs del 92 començava a viure en democràcia i tenia una constel·lació de dirigents d’alt nivell: Samaranch, Serra, Maragall, Pujol, González i Ferrer-Salat. Hi havia un projecte de ciutat, una ciutat per arreglar i obrir al mar. La cultura dels Jocs Olímpics d’estiu està més arrelada en la nostra societat, i en els d’hivern no estem a aquest nivell. Aquí es podria construir al revés i un projecte així podria permetre que guanyéssim nivell. No hi ha una demanda ciutadana dels Jocs igual que no n’hi ha de la Copa Amèrica i el Mobile, però sí que hi ha una demanda a les administracions que estiguin actives i cooperin. Emprendre no per fer més cases al Pirineu, sinó de cara al desenvolupament social i econòmic. Remant junts, amb cooperació en lloc de competició interna, es podria generar un altre tipus d’interès i participació.

¿Com valora la consulta, en cas que s’arribi a un acord?

Jo no l’hauria fet però no em sembla malament com a símbol que el país els dona aquesta preeminència, decidir en nom de tothom, en lloc de la metròpoli de Barcelona

També es pot llegir pensant que és més fàcil guanyar una votació al Pirineu, on al juliol voten 50.000 persones, que en una altra data votant tot Barcelona.

Sí, això és vàlid i legítim. El 1992 no vam fer consulta. ¿Érem poc democràtics i poc participatius? Crec que no, però políticament han passat moltes coses.

Notícies relacionades

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

El relleu de Lewandowski

¿Creu que els Jocs podrien ajudar a l’anomenada agenda de la reconciliació?

No ho sé. Soc federalista. El diàleg no s’ha fet bé per les dues parts. No sé com es recupera això. Frases simples no ajuden a la complexitat. Si parlem d’aliances amb projectes concrets potser ens respectarem una mica més. Però aquesta cosa taumatúrgica no la donaria als Jocs. Si ens donen els Jocs fem un comitè obert a molta gent, com en el 92. S’està portant massa des de la cúpula i projectes tan complexos requereixen més agents de tots els àmbits i amb diàleg amb qui ho veu diferent. No només dient «aquests són supremacistes», perquè així no ho farem.