Entrevista | Valentina Berr: «Deixo el futbol per la violència estructural contra les transsexuals»

Diu que no penja les botes sinó que l’hi pengen. ¿Per què?

Quan institucions, mitjans de comunicació i una part (petita però molt sorollosa) de la població exerceixen violència estructural contra les dones trans fins a asfixiar-nos i destrossar la nostra salut mental i física, el fet de retirar-me no és una decisió que pugui considerar pròpia.

Havia arribat a patir atacs de pànic abans i després dels partits. ¿En quin punt va dir prou?

El gener d’aquest any ja havia pres la decisió que aquesta seria l’última temporada, i així l’hi vaig comunicar al meu entrenador, justament perquè estava sent una temporada idíl·lica en l’àmbit esportiu i ni així jo em trobava bé. Desgraciadament, ni tan sols vaig poder arribar al final de la temporada, ja que vaig haver d’apartar-me de les dinàmiques d’equip quan encara quedaven dos partits. Vaig dir prou perquè havíem guanyat la lliga i en lloc de treure’m un pes de sobre, s’estaven incrementant els atacs d’ansietat. Des d’aquell partit, el que va significar la consecució del títol a principis d’abril, no vaig tornar a entrenar-me.

En un article li van arribar a dir que era un senyor que es disfressava per abusar de nenes.

Va ser un cop més, com tants d’altres que he denunciat públicament.

Denuncia violència estructural. ¿Quines situacions s’ha trobat en aquests quatre anys?

Aquests quatre anys han sigut una barreja de moments molt bons, en què he disfrutat moltíssim d’una cosa que m’agrada fer, i un cúmul de pressió i violències que he intentat aguantar sola per intentar protegir el meu entorn, tot i que ha acabat sortint tot. D’una banda, el fet de ser permanentment sospitosa per a les institucions, en el sentit d’estar obligada a complir un límit de nivells de testosterona que moltes companyes que no són trans poden sobrepassar de llarg sense que, en principi, ningú les assenyali, excepte que per la seva aparença o condicions físiques es cregui que és una dona trans sense ser-ho. D’altra banda, que hi hagi centenars de missatges a les xarxes insultant-me i humiliant-me. O haver d’amagar a la meva família aquestes barbaritats que parlàvem sobre la premsa.

¿Com ha sigut la seva experiència en l’esport femení des que va començar el seu trànsit?

Ha sigut una experiència plena de contrastos. Tant pel que fa al terreny exclusivament esportiu, com també en relació amb la meva condició. L’esport de competició ja és així, no és tot alegries. Tanmateix, malgrat que les meves companyes i rivals sempre m’han tractat com una persona més dins de l’enorme diversitat en què convivim dins del futbol femení, la realitat és que sempre he estat una mica amb la guàrdia alta, per por que per ser una dona trans podria rebre agressions dins del futbol com les que he patit fora. Per sort no va ser així, mai cap companya ni rival ho ha fet, sinó al contrari. Però això no va impedir que jo em condemnés a cert ostracisme per prevenció. M’he perdut experiències precioses amb elles que tant de bo algun dia pugui recuperar d’alguna manera, perquè m’he trobat amb gent meravellosa.

Assegurava sentir-se sempre sota sospita. ¿És una cosa que li passa en l’àmbit esportiu més o menys que en la resta?

L’esport amplifica aquesta sensació, que no és tant una sensació sinó una realitat. En altres àmbits també passa, per descomptat, i no només per ser trans, sinó per ser lesbiana. Recordem que en el dia d’avui, si una parella de dones té una criatura per un mètode de reproducció assistida i vol inscriure la seva criatura en el registre, moltes vegades les obliguen a casar-se, o a adoptar-la, en el cas de la mare no gestant. Com si sospitessin que realment no són les mares les dues. Això no passa amb parelles heterosexuals (almenys, les que tenen papers).

En el seu adeu afirma que el futbol femení és més obert que el masculí. ¿Creu que més equips haurien de seguir l’exemple de l’Europa i posicionar-se contra la intolerància?

El posicionament públic en contra de les discriminacions és important, per part de qualsevol actor que formi part de la societat i de l’esport en particular. Tanmateix, si això no va acompanyat de polítiques internes de clubs i protocols federatius que protegeixin i promoguin el nostre dret a formar part de l’esport d’una forma sana i acollidora, tampoc hi haurà cap canvi substancial. El suport del club per a mi és molt important individualment i també és un missatge molt beneficiós per a la societat, però al seu torn no solucionarà cap de les violències que m’han fet abandonar.

El Govern ha aprovat la ‘llei trans’ mentre diverses federacions esportives comencen a bloquejar la presència de transsexuals en competicions femenines internacionals. ¿Quin criteri aplicaria perquè poguessin competir?

Crec que l’error en la majoria de plantejaments sobre esportistes trans és el mateix enfocament. Si haurien de participar-hi o no, si adulteren de la competició, si hi haurà homes que es facin passar per dones... És un error perquè és l’agenda que volen marcar els qui odien les dones, i aconsegueixen que en parlem i que no ens sembli tan absurd com és. Totes les persones tenim millors i pitjors capacitats físiques, que depenen de milers de factors que van més enllà dels nostres cromosomes. Jo, per exemple, vaig desenvolupar de petita una escoliosi de 18 graus de desviació, tinc l’esquena com una C, i cada dos per tres estic lesionada, directament no sé el que és jugar sense dolor, per no parlar de la por de xocar, de caure... En qualsevol cop se m’acaba el futbol. Després, si de veritat volguéssim un esport de competició més just i igualitari, el que hauríem de fer és acabar amb el sistema capitalista, perquè això sí que provoca un gran desavantatge que afecta molta gent. Però curiosament a ningú li sembla un desavantatge que algú hagi d’anar a entrenar-se destrossada després de 10 hores fregant plats o atenent trucades en un ‘call center’, mentre que una altra companya ha dedicat el matí a escollir el seu pròxim Louis Vuitton i menjar torrades amb alvocat i espècies aromàtiques importades del sud caribeny. Per tant, si alguna cosa ens ha de preocupar de les dones trans en l’esport és, per exemple; ¿per què n’hi ha tan poques? ¿Per què no arribem a l’elit? ¿Com ho fem per trencar aquest sostre de vidre? D’això no en parla ningú.

Diu que hi ha poques dones trans que facin esport i menys en l’esport federat. ¿Com ho fomentaria?

Primer, s’hauria d’estudiar per què les dones no practiquen esport i què els impedeix fer-ho en l’àmbit federat. Quines són les seves barreres d’entrada. Potser són normatives, o potser és simplement que ningú s’ha preocupat de transmetre la importància que té l’esport en la salut de les dones trans. Cal saber per què no estan en l’esport per poder dissenyar polítiques públiques que fomentin la seva participació. I després, s’hauria de parar de difondre i amplificar discursos d’odi contra les dones trans, així com notícies falses, com el que es va difondre sobre la nedadora Lia Thomas, que va denunciar la periodista Noemí López Trujillo, que només contribueixen a crear un entorn més hostil i, en conseqüència, dissuadir-nos de la pràctica esportiva.

Notícies relacionades

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

El relleu de Lewandowski

El 2018 es va convertir en la segona futbolista transsexual en el futbol femení espanyol, ¿quins consells donaria a les que vulguin seguir el seu camí?

Bé, acabo d’abandonar l’esport, així que ara mateix no soc bona consellera (riu). Però en tot cas, els diria que ningú els enganyi, que l’esport també pertany a les dissidències, que el futbol femení està construït per nosaltres, les desviades, les lesbianes, les ‘marimachos’, les trans. No som intruses; som l’esport femení. Ah, i sobretot: que es cuidin, i trobin aquelles persones en qui puguin confiar i deixar-se cuidar. Soles no podem. I no estem soles.