La igualtat en el futbol: amb Hegerberg va començar tot

Perquè s’igualen els percentatges, tot i que no els sous. I perquè es milloren les condicions esportives, és a dir, se’ls ofereix el mínim de què fa anys disfruten els seus homòlegs. No és que Alexia Putellas comenci a cobrar el mateix que Leo Messi. Ni de bon tros. De fet, «el primer que es va posar sobre la taula és que no hi hagués diferència entre les dues seleccions quant a condicions de treball i entrenament». Així ho explica l’advocada encarregada de negociar l’acord espanyol, Reyes Bellver, a EL PERIÓDICO.

A la recerca de referents

L’objectiu era abandonar el desfasat sistema de repartiment que tenia el combinat femení. Un sistema basat en dietes i més a prop de l’amateurisme que de la professionalització. «Les jugadores volien regularitzar-ho tot i firmar un acord com el dels homes: que té els drets d’imatge regulats amb un contracte per escrit i disposa d’un sistema de pagament sense dietes. No era només qüestió de diners, sinó de regular i acostar-se al terreny professional», sintetitza Bellver, que va apostar per analitzar el sistema de diverses seleccions i adequar-lo a la situació del futbol espanyol.

«No tenia sentit comparar-nos amb els Estats Units, Austràlia o Irlanda, perquè no hi tenen res a veure, així que ens vam basar en els primers països europeus del rànquing FIFA i vam agafar la millor de les condicions dels nòrdics i el sistema futbolístic de països com França i els Països Baixos i la vam adaptar a la realitat espanyola». El resultat, un acord del qual només futbolistes i Federació saben els números i que inclou la igualtat de les condicions econòmiques en les concentracions, la millora dels viatges i desplaçaments, l’augment en el repartiment dels premis i la regularització dels drets d’imatge i patrocini. 

Tres parts

«L’acord són tres parts», explica Bellver, «els drets d’imatge, el tema dels percentatges i després els pagaments per concentracions. No només s’han igualat els percentatges com es diu, sinó que també s’ha equiparat l’ingrés per concentracions amistoses, i creu-me que és una pujada de moltíssims diners».

Ja que fins ara, les futbolistes cobraven 150 euros al dia en dietes, 300 euros per partit (150 més si el guanyaven), 150 euros per amistós i 1.000 en drets d’imatge per concentració. Números lluny de les astronòmiques xifres que maneja el negoci del futbol. I condicions fins ara distants de les millors seleccions.

I és que, el canvi a Europa va començar el 2017 amb una Ada Hegerberg declarada en rebel·lia. L’estrella Noruega es va negar a anar al Mundial i va renunciar a la selecció en protesta per la desigualtat salarial. «El futbol és l’esport més important de Noruega per a les nenes i ho ha sigut durant anys, però les noies no tenen les mateixes oportunitats que els nois», va proclamar la primera guanyadora de la Pilota d’Or. La seva lluita va acabar en el primer dels acords per a la igualtat salarial obrint un camí al qual cinc anys després s’uneix Espanya.

Contacte amb Futpro

Perquè després d’aconseguir esportivament entrar en la terna de millors seleccions del continent, ‘la Roja’ ha aconseguit també iniciar el canvi als despatxos. Tot i que ha costat, ja que a principis d’any el descontentament de les futbolistes era generalitzat. Tant, que fins i tot van arribar a pensar a plantar-se. No ho van fer i van contactar amb Futpro, que va ser l’ens encarregat de negociar amb l’RFEF.

Paral·lelament l’AFE va enviar una carta a la mateixa Federació per reclamar la igualtat de sous en la selecció, insistint, segons van explicar a EL PERIÓDICO, que l’esmentada igualtat no es quedés només en l’absoluta. Tot i això, l’ens liderat per David Aganzo no va ser convidat a la negociació. Tampoc els altres dos sindicats existents, ja que les futbolistes van encarregar la missió de negociar l’acord a Futpro i a Reyes Bellver.

Pressió global

Sense ells, i després de llargues negociacions, es va arribar a l’actual acord, que va ser presentat en un acte a porta tancada i sense periodistes. Un acord que equipara Espanya amb altres països i que per confidencialitat i temor de les filtracions moltes de les futbolistes van conèixer el mateix dia de la presentació. Els que sí que el coneixien eren les capitanes, Jennifer Hermoso, Alexia Putellas i Irene Paredes, que van negociar i van prendre decisions. I que van acabar aconseguint una cosa que no té res a veure amb la nova llei de l’Esport.

«S’ha publicat molt que aquest acord ve donat per l’esborrany de la llei de l’esport, però no és així perquè aquest esborrany parla de dietes i de premis que venen donats per l’Administració pública. Així que no es pot aplicar al futbol, perquè aquí els premis arriben de la UEFA i la FIFA, que són entitats privades», assevera Bellver, que, conscient que els diners depenen d’Eurocopes i Mundials va demanar a la RFEF que pressionés contínuament els alts estaments del futbol perquè s’apugessin els premis. «Si hi ha una pressió global per part de totes les federacions, les millores arribaran».

Similar als Països Baixos

Esperant aquestes millores, Espanya ha aconseguit firmar un acord semblant al dels Països Baixos i molt distant al d’altres realitats futbolístiques. Com la sueca, que té una partida que depèn de les entrades venudes per als partits de casa. I la Irlandesa, en què el generat en drets d’imatge entre homes i dones no suposa una gran diferència. I, sens dubte, molt llunyà al dels Estats Units. Perquè l’‘equal pay’ aconseguit per Megan Rapinoe, Alex Morgan i companyia va arribar després de sis anys de litigi i sota la pressió d’una demanda per discriminació salarial.

Veient el desgast que suposava i el risc de perdre grans patrocinis, la federació nord-americana va arribar a un acord de compensació de 24 milions de dòlars a unes jugadores que ho havien guanyat tot. No els va servir el «no generen el mateix que els homes», ja que als Estats Units les que ho guanyen tot són elles. Per això, van lluitar contra vent i marea per un acord just i van aconseguir que les dues seleccions comparteixin els premis que s’aconsegueixin en partits oficials i amistosos.

Suïssa, l’última

Notícies relacionades

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

El relleu de Lewandowski

Tres anys després de la final del Mundial de França, en la qual jugadores i afició van esclatar reclamant la igualtat salarial, ja són 16 les seleccions que ho han aconseguit. Els Països Baixos, que van disputar aquella final, ho tenen a prop, ja que el seu gran salt es completarà el 2023; Alemanya tot i no fer-ho oficial, ja ha anunciat que pagarà 60.000 euros a les jugadores si guanyen l’Eurocopa, i Suïssa ha sigut l’última a pujar al carro de la igualtat gràcies a un espònsor.

Amb elles seran 11 les seleccions que aniran a aquesta Eurocopa sabent que cobraran (d’una manera o d’una altra) igual que els homes. O, el que és el mateix, cinc seleccions disputaran el torneig continental més important ingressant molt menys que ells.