Rudiger: «D’on vinc, tot es resumeix a tu o l’altre»

Gavi, Busquets i Jordi Alba van intentar fer caure Vinicius en l’eslàlom que el brasiler havia iniciat des de mig camp. El lateral va caçar el madridista i la falta va provocar una tumultuosa escaramussa. Rodrygo, Kroos i Busquets es van enfrontar i en la segona onada va arribar un Araujo que va voler imposar la seva enorme presència.

 

Però llavors va aparèixer Antonio Rudiger. L’alemany va immobilitzar l’uruguaià amb força i sang freda per temperar els ànims. Ni tan sols va tenir la intenció de revoltar-se contra ell. Es va limitar a acostar el seu rostre al del blaugrana i el va mirar fixament. Per un moment, les càmeres es van centrar en ells a l’espera d’alguna reacció. Però Rudiger es va mantenir impassible a dos centímetres d’Araujo marcant terreny i va ser Courtois qui va aparèixer per posar pau. «De Rudiger hi ha poc a dir, ja hem vist la personalitat que té», va apuntar el porter al final del partit respecte al que havia passat en la baralla.

 Refugiat en un barri conflictiu

L’alemany està acostumat a no acovardir-se. De pare alemany, Matthias, i mare de Sierra Leone, Lily, la seva família va fugir del país africà per culpa de la guerra amb Sahr Senesie, el seu germanastre. Antonio va néixer a Berlín i es va criar en el problemàtic barri de Neukölln, un districte de refugiats on el racisme era habitual. «No m’importa qui siguis, si vas créixer a Neukölln com jo, als ‘banlieues’ de París o en qualsevol barri d’immigrants del món, coneixes el codi: si veus la mare d’algú que va pel carrer carregada amb un munt de bosses del mercat, deixes el que estàs fent i l’ajudes. No m’importa si acabes de lluitar amb el seu fill al camp de futbol fa cinc minuts. ¡Porta aquestes bosses fins al seu apartament! Aquest és el teu deure. Existeix una entesa que, malgrat que som de diferents orígens i parlem diferents idiomes a casa, tots vivim en aquest veïnat posant l’espatlla. Malgrat que tots estem una mica fotuts, tots estem fotuts en aquest lloc junts», va escriure el madridista en un article a The Players Tribune.

Com a fill de refugiats criat en un barri difícil, Antonio ha hagut d’enfrontar-se a la por i les amenaces durant la seva infància i adolescència: «Vaig créixer en un lloc on havia de ser dur. La cosa era fàcil: tu o l’altre. D’on vinc, no hi ha pressió pel futbol, sinó per saber si demà menjaràs o no [...]. Tuchel em va preguntar un dia d’on treia la meva agressivitat i la meva gana i li vaig explicar algunes coses sobre la meva infància a Berlín-Neukölln i que jugava tan fort a les pistes del carrer que els més grans em van començar a anomenar Rambo».

 

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

A l’article, Rudiger explicava el següent: «D’on vinc, la pressió no ve pel futbol.  La pressió és no saber què menjaràs demà. Vull dir... ¿Pressió? No. Cada vegada que sento la més mínima pressió quan em cordo les botes abans d’un partit, penso en un record específic i instantàniament estic en pau [...]. He passat per tot en la vida: pobresa, discriminació, abús, gent que dubta de mi, gent que m’utilitza com a boc expiatori».

Rudiger té una fundació amb el seu nom que es dedica a recaptar fons per educar i donar menjar als nens de Sierra Leone, «l’Àfrica oblidada». I quan arriba a una tangana recorda els seus anys Neukölln i es fa respectar. Sense utilitzar la violència.