La Lliga dels homes... «especials»: els presidents del futbol dels 90

Escenes que es repetien cada cap de setmana als anys 90 i que semblen més pròpies d’una comèdia que d’uns homes que representaven els clubs més importants de LaLiga. Els cinc capítols del documental ‘La Liga de los hombres extraordinarios’ (Movistar+) rememoren aquells anys en què els presidents eren els grans protagonistes dels seus equips a base d’extravagàncies, la seva manera diferent de dirigir els esmentats equips i un escàs sentit de la moralitat amb què omplien portades de la premsa esportiva i no esportiva.  

«No érem extraordinaris, érem especials», afirma Joan Gaspart (FC Barcelona), testimoni present en la sèrie, igual que els d’Augusto César Lendoiro (Deportivo de la Corunya), Manuel Ruiz de Lopera (Reial Betis), José María Caneda (SD Compostela) i José María del Nido (Sevilla FC). «Els temps han canviat i tot ha evolucionat moltíssim. Llavors érem més fanàtics, més divertits per al públic, ja que els fitxatges, els enfrontaments i les disputes depenien de la passió i la manera de ser dels dirigents», afegeix. Capaços de manejar les masses al seu gust, cadascun d’ells va deixar multitud de moments per a la posteritat. De l’«‘estábamos en la uvi’» de Lopera al guanyar la Copa del Rei amb el Betis a l’«a mi que m’inhabilitin aquests gilipolles, això és una corrupció i una adulteració de la competició» de Jesús Gil als àrbitres, passant pel «‘que bote Mendoza’» amb què l’expresident del Madrid va celebrar una victòria contra el Barça a la Supercopa.

«Ens insultàvem i ens dèiem de tot. Però quan va haver de venir a operar-se a Barcelona, em vaig encarregar d’anar cada dia a portar-li menjar a la clínica perquè no li agradava la d’allà», recorda Gaspart sobre el seu gran rival blanc abans d’explicar una anècdota amb què el seu «gran amic» Jesús Gil va intentar aconsellar-lo.

 «Una vegada vam jugar un partit benèfic a Barcelona i jo, que feia de davanter, li havia de tirar un penal a ell, que era el porter de l’altre equip. Es va acostar per dir-me que al ser la meva ciutat em deixaria marcar, que disparés cap a l’esquerra i ell es llençaria cap a la dreta. Ho vaig fer i ell la va parar», rememora Gaspart sobre qui va ser president de l’Atlètic. «Després d’enganyar-me, em va dir: ‘Això és perquè aprenguis a no fiar-te mai de ningú’».

Polèmics, irreverents i desafiadors, els presidents dels 90 es van convertir en ídols de masses fins que, tard o d’hora, els resultats esportius deixaven d’acompanyar i arribaven els problemes financers, arrossegats per les dubtoses pràctiques econòmiques utilitzades per dirigir els clubs i fitxar estrelles, que van portar molts equips a la ruïna. Molts d’ells van protagonitzar la conversió dels clubs en societats anònimes esportives el 1992, amb unes formes tan estrambòtiques com la de Ruiz-Mateos, expropietari del Rayo Vallecano, que es va presentar a última hora a la seu del Consell Superior d’Esports en bata i sabatilles amb els documents necessaris.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

«Ara els presidents estan més preparats, són més freds i estan més preocupats per les condicions econòmiques», assegura Gaspart. «Si et descuidaves, et robava la cartera», deia sobre ell Lendoiro, cèlebre per la seva duresa negociant traspassos, al recordar com el Barça va pagar els 4.000 milions de pessetes (uns 24 milions d’euros) de la clàusula de Rivaldo a última hora del mercat de fitxatges de 1997. «Érem tots molt amics, però ens fèiem moltes coses incorrectes dins de la legalitat. En el cas de Rivaldo, va ser una mala jugada per la nostra part cap al Deportivo i el president. Vam estar un temps sense parlar-nos».

Futbolistes com Mijatovic i Pablo Alfaro, l’entrenador Fernando Vázquez i periodistes com Olga Viza i Alfredo Relaño, entre d’altres, completen l’elenc d’una producció que navega entre la nostàlgia i la vergonya pels actes d’uns directius que dècades després encara són recordats i mantenen, fora del focus, la «passió» pels seus equips. «Ara soc fins i tot més fanàtic que llavors; és una cosa que empitjora amb el temps», assegura Gaspart.