Mundial Qatar 2022
Les tres espines mundialistes de Luis Enrique
El seleccionador no va tenir sort com a jugador en els Mundials: va xocar amb els àrbitres el 1994 i el 2002 i va patir una decepció col·lectiva el 1998
Luis Enrique Martínez viurà a Qatar el seu primer Mundial com a entrenador, després dels tres que va viure com a jugador, el 1994, el 1998 i el 2002. Cap dels tres va acabar amb bon sabor de boca per a l’asturià.
Primer com a jugador del Reial Madrid (el 1994) i després com a futbolista del Barça (1998 i 2002), el recorregut mundialista de Luis Enrique va xocar dues vegades amb arbitratges molt polèmics i en una altra ocasió, amb una decepció majúscula, patida per Espanya el 1998.
L’actual seleccionador va debutar en un Mundial com a part de la selecció que Javier Clemente va formar per jugar el torneig de 1994: era un bloc basat en el grup del Barça, però amb jugadors de pes d’altres equips, cas de Fernando Hierro, Abelardo, Julen Guerrero o el mateix Luis Enrique.
Fins al partit dels quarts de final, el Mundial va ser molt positiu per a la selecció, malgrat arrencar amb dos empats, precisament els dos que Luis Enrique va jugar complets. En la victòria contra Bolívia, l’asturià no va tenir minuts.
Va tornar a jugar el partit complet a vuitens, contra Suïssa: Espanya va guanyar 3-0 i Luis Enrique va firmar el segon gol.
El cop de colze de Tassotti
Poc imaginava llavors l’asturià que set dies després seria el protagonista d’una de les imatges del Mundial. Tassotti li va trencar el nas d’un cop de colze que va fer mal a tots els aficionats espanyols.
Sagnant i plorant, Luis Enrique se’n va anar cap a l’àrbitre, l’hongarès Sándor Puhl, que es va fer el suec. Va ser la portada del dia a tots els diaris, i passat el temps va quedar com la imatge de la frustració d’Espanya en un Mundial en el qual podia haver arribat molt lluny.
Quatre anys després, encara amb Clemente al capdavant de la selecció, Luis Enrique va arribar al seu segon Mundial. Ja era jugador del Barça, després d’aterrar al Camp Nou el 1996.
Però a França’98, el paper d’Espanya va ser totalment decebedor: derrota contra Nigèria, empat sense gols contra el Paraguai i una golejada ja inútil contra Bulgària en l’última jornada de la fase de grups.
L’actual seleccionador va jugar els dos primers partits complets. En el tercer, va ser substituït per Julen Guerrero en el minut 65. La selecció no va passar de fase de grups.
Una altra discutidíssima decisió arbitral posaria l’epíleg a la carrera mundialista de Luis Enrique.
Va ocórrer el 2002, en el Mundial de Corea i el Japó. Luis Enrique ja no era titular en una selecció que dirigia des de la banqueta José Antonio Camacho.
Espanya va guanyar amb solvència els seus tres partits de la primera fase contra Eslovènia (3-1), el Paraguai (3-1) i Sud-àfrica (3-2). Luis Enrique va ser titular en els dos primers.
Luis Enrique a la Copa del Món
EUA 1994:
Espanya – Corea del Sud: 90 minuts
Espanya – Alemanya: 90 minuts
Espanya – Bolívia: 0 minuts
Espanya – Suïssa: 90 minuts – 1 gol
Espanya – Itàlia: 90 minuts
FRANÇA 1998
Espanya – Nigèria: 90 minuts
Espanya – Paraguai: 90 minuts
Espanya – Bulgària: 69 minuts – 1 gol
COREA I JAPÓ 2002
Espanya – Eslovènia: 74 minuts
Espanya – Paraguai: 45 minuts
Espanya – Sud-àfrica: 8 minuts
Espanya – Irlanda: 120 minuts
Notícies relacionadesEspanya – Corea del Sud: 40 minuts
TOTAL: 12 partits, 2 gols, 3 assistències, 896 minuts
- Dos clubs de BCN repeteixen al top 10 mundial del 2024
- El jesuïta Peris, davant el jutge per la denúncia d’un abús no prescrit
- Tres hores que van canviar el Barça
- Dos milions de catalans es beneficiaran de la llei de salut bucodental
- El Govern agilitzarà els 10 tràmits ‘online’ més utilitzats per a la sol·licitud d’ajudes
- Al minut Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions
- Shopping Black Friday 2022: les millors ofertes d’Amazon
- SHOPPING Helly Hansen té les millors rebaixes d’hivern: ¡a meitat de preu!
- Com més població, més recursos
- L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia