El dia que Lineker va defecar a la gespa (i altres històries insòlites dels Mundials)

21 Mundials donen per explicar milers d’anècdotes i gestes menors que normalment escapen al rutilant relat dels partits. El periodista i escriptor argentí Luciano Wernicke n’ha reunit unes quantes a ‘Historias insólitas de los Mundiales de fútbol’ (Altamarea), en què convida a recórrer els 92 anys de memòria de l’esdeveniment popular més gran del planeta pel costat més pedestre i allunyat dels grans titulars esportius. 

2.548 gols

La dels Mundials és una història plena d’il·lusions, decepcions i gols -2.548 anaven comptabilitzats fins al que l’equatorià Enner Valencia va obrir el marcador en la inauguració del torneig de Qatar–, però també de situacions peculiars. 

Com la que va viure Gary Lineker en el debut d’Anglaterra a Mèxic-86: un inesperat mal de panxa el va obligar a defecar en ple partit sobre la gespa, que de passada li va servir de paper higiènic. O el davanter uruguaià Juan Hohberg, que va continuar jugant la semifinal de Suïssa-54 després de patir una aturada cardíaca al celebrar un gol. O el valencianista Antonio Puchades, que va posar una sola condició per acudir a Brasil-50: que el deixessin viatjar amb una caixa de llaunes de paella, menjar que necessitava prendre diàriament.

El relat assilvestrat que compon Wernicke reuneix els seus passatges més xocants dels primers Mundials, que avui semblen propis d’un altre esport, i fins i tot d’un altre planeta. Catorze dies de ruta marítima van haver de suportar els jugadors de França, Bèlgica, Romania i Iugoslàvia per arribar al debut del Mundial de l’Uruguai, el 1930, i a d’altres tants els va tocar afrontar els equips americans per viatjar a França quatre anys més tard. 

Temps rudes

No hi havia llavors les comoditats que contempla el futbol internacional actual i fins i tot la mateixa pilota, de cuir cosit, era tan dura que alguns futbolistes jugaven amb boina per evitar obrir-se el cap en les rematades. Erdn temps rudes i difícils, propis per a homes dúctils i sense miraments com l’àrbitre belga Jan Langenus que, a part de jutge, va exercir de periodista en el torneig de l’Uruguai: a l’acabar cada partit, sense canviar-se de roba, sortia disparat per dictar per telèfon la crònica al rotatiu alemany Kicker. El tema de la vestimenta era el menys greu: en aquells anys, els àrbitres anaven vestits amb camisa, americana i corbata.

Els mundials han estat marcats per l’esdevenir històric del segle XX, que ha sigut generós en girs de guió. Avui s’haurien de portar celebrats 23 tornejos, però els dos que tocaven als anys 40 no es van organitzar a causa de la Segona Guerra Mundial. Malgrat haver-se classificat, Àustria no va poder participar en el d’Itàlia del 1938 perquè Hitler la va annexionar a Alemanya dies abans de començar la competició. Espanya, en plena Guerra Civil, tampoc hi va participar, però va enviar a Roma dos delegacions oficials, una per cada bàndol en contesa, que van poder observar com tots els equips, abans de començar cada partit, havien de desfilar fent la salutació feixista amb el braç en alt.

El Mundial de Qatar no és el primer que es veu enredat en rumors de boicot. De fet, Anglaterra es va estar resistint a competir a Brasil-50 perquè no reconeixia l’autoritat de la FIFA i l’equip de l’Índia, que es va classificar per jugar aquell torneig, no es va presentar perquè als seus futbolistes no els deixaven competir descalços, que era com solien jugar a casa. 

Jugar diumenge

A Suïssa-54, sis jugadors catòlics d’Irlanda del Nord es van negar a acudir al Mundial perquè el calendari els obligava a jugar diumenge, dia sagrat per a ells. Però el torneig que va acumular més amenaces va ser el d’Argentina-78. Des del Partit Laborista holandès fins al líder socialista francès Lionel Jospín, van ser molts els que van demanar de forma oficial que els seus equips no acudissin a Buenos Aires per protestar per la dictadura militar. 

Cruyff no va viatjar al país austral, tot i que no per motius polítics, sinó perquè volia ser a prop de la família després de l’assalt que havia patit setmanes abans. Però ell també va protagonitzar el seu particular boicot: a la final d’Alemanya-74 es va negar a saltar al camp amb una samarreta dissenyada per Adidas, ja que ell tenia una exclusiva amb Puma. La solució que van trobar va ser que vestís una brusa sense logotip comercial, i ell mateix es va encarregar d’arrencar les franges laterals que identifiquen la marca alemanya.

El Maracanazo

Notícies relacionades

Nadal tanca una carrera de somni

El Barça tornarà a l’Spotify Camp Nou al febrer

En la memòria mundialista, dos partits sobresurten entre tots els altres: la final de Brasil-50 –el ‘Maracanazo’, nom amb què es va denominar la inesperada derrota brasilera contra l’Uruguai, va llegar una plaga de suïcidis al país–, i el mític Argentina-Anglaterra de Mèxic-86, en el qual Maradona va fer el seu famós gol amb l’ajuda de «la mà de Déu». La derrota va caure tan malament als anglesos que diverses cases d’apostes van tornar els diners als que els havien perdut després d’apostar per la victòria britànica. 

Al costat del ‘Pelusa’, l’altra gran figura de la història dels Mundials va ser el brasiler Pelé. Ell va ser l’estrella, però les anècdotes memorables les va protagonitzar el seu company de joc Garrincha, que va estar a punt de quedar-se sense anar a Suècia-58 perquè l’entrenador carioca va contractar un psicòleg i, després de sotmetre el jugador a diversos tests, va descobrir que tenia un coeficient intel·lectual propi d’un discapacitat mental. Els seus companys el coneixien bé i no es van sorprendre al veure’l destrossant la ràdio que havia comprat a Estocolm entre crits de: «¡M’han enganyat, m’han venut un aparell que només parla en suec!». Eren altres temps, altres futbolistes i altres mundials.