Els casos de Piqué i Mourinho van marcar jurisprudència per desmuntar el ‘modus operandi’ en els traspassos

En l’encreuament de recursos i notificacions que es produeix entre Hisenda i els clubs sobre la manera com es retribuïa els agents dels futbolistes, hi ha dues sentències que apareixen amb freqüència com a argument recurrent de pes de l’Agència Tributària perquè estableixen jurisprudència sobre l’assumpte. Dos casos després dels quals emergeixen dos noms molt rellevants en el món del futbol, els de José Mourinho y Gerard Piqué.

Les resolucions sobre aquests processos judicials han servit a l’Audiència Nacional per validar milionàries sancions a clubs importants de Primera Divisió, com són el Reial Madrid, l’Atlètic de Madrid, el FC Barcelona, el Vila-real, el Sevilla i el València per obtenir beneficis a l’hora de tributar al ser el mateix club el que pagava als agents dels futbolistes i no el mateix jugador.

Cas Piqué, FC Barcelona i IMG

El primer, el del central del Barcelona, «es refereix a la sentència del 12 i 13 de juny del 2019, en relació amb les liquidacions del Futbol Club Barcelona i un dels seus jugadors per l’Impost sobre la Renda de Persones Físiques, període juliol 2018 i exercicis 2008-2009-2010, també respectivament».

La sentència va considerar que «la documentació aportada a l’expedient i a la via jurisdiccional la concurrència de simulació absoluta, en tant que els serveis que es diuen prestats per INTERNATIONAL MANAGEMENT GROUP (IMG) al Futbol Club Barcelona, serien en realitat serveis prestats pel jugador evitant realitzar la corresponent retenció i ingressar el seu import en el Tresor amb la finalitat d’abonar-li unes quantitats superiors a les declarades per, en primer lloc, veure minorada la seva tributació en l’IRPF, i, en segon lloc, per no repercutir la quota que no podia deduir-se».

S’utilitza un terme, «simulació absoluta», que torna a aparèixer en altres casos en els quals es presenta el Barcelona, com en la sentència de l’Audiència Nacional 1036, en què parla d’un «contracte que la Inspecció dels Tributs va considerar simulat a l’encobrir un pagament que en realitat correspondria realitzar al jugador del referit Club, a favor del seu representant, l’esmentada entitat IMG».

Un paràgraf més endavant eleva el to afirmant que «el FC Barcelona era plenament conscient de l’antijuricitat de la seva conducta. ¿Com no havia de saber el FC Barcelona que IMG no prestava cap tipus de servei al Club? ¿I com no havia de saber el FC Barcelona que s’estava deduint unes quotes d’IVA dimanants d’uns serveis sens dubte inexistents?».

Aquest modus operandi, en el qual s’esquiva la participació del futbolista per establir el pagament directament entre el club i l’agent, és el denominador comú de moltes de les sentències de l’Audiència Nacional referides a les irregularitats en la tributació dels futbolistes.

Així, en la sentència 3131 de la Sala Contenciosa Administrativa, també referida a un contracte en què participen el Futbol Club Barcelona, Gerard Piqué i la seva agència de representació, IMG, s’afirma que «l’acord de liquidació afirma que els indicats contractes són simulats, ja que, en realitat, encobreixen el pagament de les comissions que GPB (Gerard Piqué Bernabeu) havia d’efectuar a IMG, sucursal a Espanya, en la seva condició d’agent del jugador. Per això, en aplicació de l’article 16 de la LGT, la Inspecció dels Tributs i el TEAC conclouen que les quantitats abonades pel FC Barcelona a l’esmentada empresa, més l’IVA transferit per aquesta última, tenen la condició de rendiments del treball de GPB i, per tant, s’han d’incloure en la base imposable general de l’IRPF del jugador dels anys 2008, 2009 i 2010, sense dret a deduir l’import de les retencions que el FC Barcelona hauria d’haver practicat en els anys 2009 i 2010».

En el cas de Piqué, finalment es va estimar parcialment el recurs del jugador i es va anul·lar la sentència «a l’haver prescrit el dret de l’Administració a determinar el deute tributari i, així mateix, l’acord sancionador corresponent als exercicis 2010 al 2012».

Cas Mourinho, Reial Madrid i Gestifute (Jorge Mendes)

L’altra sentència de l’Audiència Nacional que ha creat jurisprudència és la referida al fitxatge el 2010 de José Mourinho pel Reial Madrid procedent de l’Inter, amb la participació de Gestifute, empresa de Jorge Mendes, agent del tècnic. El text, del 23 de desembre del 2021, adverteix amb un to especialment didàctic que «convé reflexionar sobre l’operativa seguida pel club que, en lloc de satisfer directament les comissions als futbolistes, fa els pagaments en nom i per compte d’aquests als diferents agents. En principi, el club ha pagat la mateixa quantitat en concepte de comissió que si l’hagués satisfet al jugador com a major retribució». A més, ha suportat una quota d’IVA que no li corresponia, però que no té transcendència econòmica, ja que s’ho va poder deduir en la seva autoliquidació per l’esmentat impost».

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

«Els jugadors, per la seva banda», prossegueix la sentència, «sí que s’han vist beneficiats fiscalment». Primer, perquè «si els haguessin facturat els seus agents, haurien d’haver suportat una quota d’IVA sense possibilitat de deduir-se-la, ja que tenen la consideració de consumidors finals i no són subjectes passius d’IVA». I, segon, perquè si el club «els hagués inclòs l’import de les comissions en la seva retribució, a l’obtenir una remuneració més gran, hauria augmentat la seva base imposable i consegüent tributació en l’IRPF. A més, haurien d’haver pagat la comissió als seus representants sense possibilitat de deduir-se-la en l’IRPF al tributar per les rendes del treball».

El Tribunal Econòmic Administratiu Central (TEAC) va considerar finalment que les comissions percebudes pels representants ho van ser per intermediar entre els clubs i els jugadors i que van actuar com a agents dels jugadors, tot i que els clubs assumissin el pagament en nom dels futbolistes. I va entendre que els pagaments realitzats pel Club als agents van representar clarament un benefici per als futbolistes, a l’evitar-los haver de retribuir els seus agents en aquestes operacions. «En conclusió, resulta lògica la imputació de renda als futbolistes pels pagaments satisfets als agents, ja que en definitiva, els serveis prestats es referien a elements que evidentment van afectar i van beneficiar els esportistes», diu la sentència amb referència a la resolució del TEAC.