De la mà de Déu a la cama de Dibu

‘Muchachos’, himne de la selecció argentina fins al 18 de desembre del 2022.

«A l’Argentina vaig néixer, terra de Diego i Lionel, dels ‘pibes’ de les Malvines, que mai oblidaré. No t’ho puc explicar perquè no ho entendràs. La final amb Alemanya vuit anys la vaig plorar. Però això es va acabar: Perquè aquest any a Qatar la final amb els francesos la va tornar a guanyar el papa. Nois, ara només queda celebrar. Ja hem guanyat la tercera, ja som campió mundial. I al Diego li diem que descansi en pau...»

‘Muchachos’, himne de la selecció argentina, Qatar, 19 de desembre del 2022.

Fam de guanyar

Una podia pensar diumenge al matí 18 de desembre: que la selecció francesa tingui un dia regular i Messi una inspiració especial, el resultat permetrà a l’Argentina emportar-se a casa el trofeu del campionat mundial de Qatar. La selecció francesa no va tenir, en gran part del partit, és a dir, fins al minut 80, un comportament regular sinó francament dolent i la selecció argentina va comptar amb un Messi bastant inspirat, però, sobretot, amb un equip que, igual com el de la selecció del Marroc, tenia fam de guanyar, d’acabar amb «les finals que vam perdre», amb referència a la derrota rere derrota fins a la Copa d’Amèrica el 2021.

Però aquest diumenge 18, la inspiració de Messi i la decisió de l’entrenador de llançar al camp des del començament al davanter Ángel Di María, es van inserir en un equip de ‘pibes’ tan compacte com el que va ser durant anys el Barça de Pep Guardiola.

Ves per on, va ser a Qatar, el 2014, quan l’executiu de Telefónica, Pablo Rodríguez, va treballar amb un grup d’experts informàtics per desxifrar els secrets del model Guardiola. L’equip va analitzar a l’emirat els 380 partits jugats a la Lliga espanyola durant la temporada 2009-2010. Els jugadors que es passaven la pilota (tripletes o triangles) resultaven més freqüents al Barça que als altres equips i les passades molt més curtes.

Allò era el tiki-taka

I aquesta va ser la dinàmica de joc de la selecció argentina a Qatar i, especialment, al partit amb França. Semblava que l’espectre de Guardiola, delegat en Messi, flotava al tiki-taka amb què la selecció argentina va marejar la francesa, per a qui només s’havia esperar l’escapada de Kylian Mbappé i la seva mestria per al regat, la fuita a tota pastilla, i el xut a gol.

Però això no va arribar fins molt tard al minut 80, quan l’Argentina controlava de manera absolutista, amb un 2-0 que podia haver arribat, per les oportunitats perdudes, a diversos gols més per davant, senzillament perquè la pilota, a l’estil del Barça d’abans, estava imantada als peus dels jugadors argentins.

Quatre en un

Quatre partits en un de sol. Com al tennis. Dos a zero, que es diria al primer set; tres a tres al segon i tres a tres al tercer set, o pròrroga, i quatre a dos al quart o als penals. Un partit de futbol en quatre sets que va anar guanyant, això sí, a partir que la selecció francesa, com s’ha apuntat, va despertar en el minut 80, in crescendo en intensitat, perill, suspens i emoció.

Si, al Mundial de Mèxic de 1986, la selecció argentina va passar a la final després de derrotar Anglaterra amb ajuda del gol de la mà de Déu, Maradona dixit, el Mundial de Qatar 2022 les mans primer i la gran parada de la cama esquerra del porter Emiliano Dibu Martínez sortint a l’aguait en el minut 122:42 al tir de Kolo Muani, que va evitar el gol i la gairebé segura victòria de França, va permetre passar al quart set, seguint l’analogia amb el tennis, és a dir, als penals, on també l’arquer de Mar del Plata va aturar de manera extraordinària les pilotes dels francesos.

Tècnic menystingut

El que un brillant Mbappé no va poder aconseguir –malgrat el que va fer– per salvar la selecció francesa, Messi va poder aconseguir-ho perquè, i això és potser l’essencial, no estava sol, comptava amb un equip famolenc de victòria i molt compenetrat en la necessitat de controlar la pilota.

Una fam i un esperit de control de la pilota inoculat també per un entrenador gairebé anònim, o més ben dit, menystingut, tot i que guanyés la Copa Amèrica 2021 i la Copa de Campions Conmebol 2022.

Però, tot cal dir-lo, ningú a Buenos Aires en donava dos duros, de Lionel Scaloni, i la batuta d’entrenador va caure a les seves mans perquè ningú estava disposat a córrer el risc de dirigir l’equip argentí. No tenien –es deia– els recursos humans per fer-ho.

Scaloni i la seva denominada Scaloneta, a excepció de les figures més conegudes, aquelles que juguen en clubs europeus, es va convertir en un equip al marge de l’establishment, tant de l’Associació de Futbol Argentí (AFA) com dels partits polítics.

Fredor amb Macron

El president de l’Argentina, Alberto Fernández, convidat, com el president de França, a veure el partit a Qatar, va decidir no comparèixer-hi, a diferència d’Emmanuel Macron, per encoratjar la seva selecció. La fredor i indiferència d’Mbappé i dels jugadors de la selecció francesa en l’abraçada que els va clavar el president francès va ser una postal digna de guardar.

Devien ser 4 o 5 milions d’argentins els que es van abocar per rebre Messi i la selecció en l’anomenat AMBA (Àrea Metropolitana de Buenos Aires), la zona urbana comuna que formen la Ciutat Autònoma de Buenos Aires i quaranta municipis, una superfície de 13.285 quilòmetres quadrats i 14.800.000 habitants.

O 700.000 a Rosario, la ciutat natal de Messi. I s’ha pretès explicar aquesta mobilització gegant per la passió única, aparentment misteriosa, dels argentins amb el futbol. Que, en efecte, existeix.

Per sobre de les elits

Però hi ha alguna cosa més, a part del tribut pòstum a Maradona, mort el 2020 durant la pandèmia, gairebé un suïcidi, i la demostració d'afecte cap a Messi. I la superació de «les finals que vam perdre».

La gent necessitava identificar-se amb una fantasia, i un desig ara complert, que les classes dirigents i el sistema que mantenen en una Argentina en crisi política, econòmica i social secular –amb índexs de pobresa, fam i deute exterior– els nega dia rere dia i any rere any des de temps immemorials.

Una nació que la natura ha dotat de condicions excepcionals, d’una riquesa sense parió a l’abast de la mà, i que les elits successives –oligàrquiques, peronistes i antiperonistes, o sigui, el pèndol argentí– han privatitzat i saquejat en benefici propi.

Argentina extraviada

És probable que al veure als milions pels carrers de Buenos Aires, copant les senderes del seu antic pis familiar del carrer Maipú, a passos de la plaça San Martín, Borges diria una vegada més: «Que estrany que mai se’ls hagi retret als anglesos, injustament odiats, haver omplert el món de jocs estúpids, esports purament físics com el futbol, que és un dels seus crims més grans... El futbol desperta les pitjors passions. Desperta sobretot el que és pitjor en aquests temps, que és el nacionalisme referit a l’esport, perquè la gent creu que veurà un esport, però no és així...»

Notícies relacionades

El relleu de Lewandowski

Tomé tensa la selecció

El porter de la selecció, Emiliano Dibu Martínez, va dir que un dels seus objectius era aportar alegria a la gent del seu país en crisi econòmica que no podia arribar a final de mes.

En una Argentina extraviada, això, precisament, això és el que van expressar els milions que van sortir als carrers.