I el Mundial, la guinda de Messi

Va ser el triomf, sens dubte, de Messi, el nom de la tercera estrella de l’Argentina, igual que la primera porta el cognom de Kempes i la segona es va atribuir al mèrit de Maradona. La de Messi és l’assignació individual menys injusta d’un èxit col·lectiu a què van contribuir 25 futbolistes més i un entrenador, Lionel Scaloni, que van ingressar, gràcies al seu líder, en el llistat d’herois del país, amb un rastre que es perdrà amb el temps.

Messi viu des de fa temps en un estadi superior. Universal. Entre els altres quatre déus de la politeista religió que és el futbol, tres d’argentins (Di Stéfano, Maradona i Messi), per cert; i tres exfutbolistes del Barça (Cruyff, Maradona i Messi), per cert. Amb la conquesta del Mundial, Leo va tancar la porta a altres pretendents a disfrutar d’aquesta exclusiva immortalitat –amb referència a Cristiano Ronaldo, sí, amb un comiat que va ser més penós que trist– i va ratificar la seva condició de número u. Per la magnitud i l’extensió del seu palmarès.

Per la magnitud dels èxits aconseguits des del 2005 amb el Barça i els guardons individuals obtinguts. Per l’extensió de la trajectòria, que serà inigualable per a diverses generacions de futbolistes, i que ha exigit una pàgina afegida a la viquipèdia titulada ‘Annex: Rècords de Lionel Messi’.

Més que tots els altres

Les últimes línies s’han escrit entre el 20 de novembre i el 18 de desembre en el capítol dedicat a la Copa del Món de futbol. Messi és més que tots els altres. És veritat, però, que no té els tres títols de Pelé. L’únic concepte que no lidera el 10 argentí, que a Doha ha passat a ser el futbolista amb més partits i minuts en un Mundial, amb més participació en gols (marcant-los o fent l'assistència), marcant des de la fase de grups fins a la final, amb més nominacions al millor del partit (cinc de set) i acomiadant-se amb la segona Pilota d’Or del torneig després de la del 2014. Ningú com Messi va ser tantes vegades decisiu en un camp de futbol. Amb l’Argentina, amb el Barça, amb el París Saint-Germain.

Sabia que era la seva última oportunitat i es va preparar per aprofitar-la, sense tenir la certesa absoluta que se’n sortiria. Va arribar a Qatar fi de forma (12 gols i 14 assistències en 19 partits amb el PSG) i va volar de Doha a Buenos Aires amb 7 gols i 3 assistències. Amb la copa, que ja era seva i amb la qual va dormir.

Campió contra el campió

Els reticents que es resistien a concedir-li la corona de llorer han claudicat a Qatar. Els fidels del maradonisme que sempre li van reclamar el títol mundial van abaixar el cap després de riure i plorar i saltar i abraçar per l’emocionant victòria sobre França a la final, tan agònica com bonica. Contra el campió vigent, per engrandir encara més la gesta. Amb moments de patiment, amb gestos d’imperfecta humanitat, amb una frase inoblidable. Igual que Maradona va proclamar que «‘la pelota no se mancha’», Messi ha encunyat el lema del 2022. «‘¿Qué mirás, bobo? Andá pa llá’». La broma per a la posteritat serà que la Pilota d’Or d’aquest any se la va emportar unes setmanes abans Karim Benzema.

Notícies relacionades

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

El relleu de Lewandowski

Messi va marcar al llarg de la seva carrera tots els gols icònics de l’astre –el de la mà i l’eslàlom a Anglaterra de Diego els va fer contra l’Espanyol i el Getafe, respectivament, al Camp Nou– i centenars més, i també en cada eliminatòria d’aquest Mundial fins a ser finalment passejat a collibè amb la copa daurada. Igual que Diego.

A collibè de Sergio Agüero, exgendre de Maradona, company de generació, retirat uns mesos abans per una malaltia cardíaca, Messi va ser entronitzat pels segles dels segles.