¿Què va ser la Treva de Nadal de 1914?

Ningú sap ben bé com va passar, quin va ser el primer senyal, qui va ser el primer que va aixecar el cap i va mirar endavant jugant-se la pell, i va sortir de la trinxera, i es va posar a caminar cap a l’altre costat, amb els braços oberts. Un gest de pau enmig d’un escenari ple de mort; els cossos escampats, la terra enfonsada per les bombes, un devastat paisatge lunar, el retrat d’una de les pitjors barbàries de la humanitat: la Primera Guerra Mundial.

Ningú sap ben bé si aquesta figura era la d’un soldat alemany, subjectant un arbre de nadal i una bandera blanca, com expliquen algunes cròniques, avançant cap a les posicions aliades en una escena que 100 anys després el món recorda amb emoció, però incapaç de posar-se a la pell dels que van viure aquell 25 de desembre de 1914, els soldats que, sense saber-ho, escriurien un dels pocs episodis que val la pena recordar d’una guerra: la treva de Nadal.

Aquell partit entre els dos exèrcits, al front belga, molt a prop del poble de Ieper, va començar a gestar-se la nit abans, a les mateixes trinxeres, quan des del costat britànic van escoltar un so que els va costar identificar. Una veu que va anar creixent fins a convertir-se en un cor, i que inicialment van interpretar com una estratègia de distracció. Però no, era una cançó, la melodia de la qual de seguida van reconèixer: ‘Stille Nacht’ (Santa Nit), que els uns i els altres van acabar entonant a una sola veu, en una singular barreja d’idiomes, a què van seguir altres càntics.

Alto el foc

Va ser l’inici d’una nit de confraternització, un improvisat alto el foc que es va prolongar diversos dies i que va deixar imatges inesborrables entre els que portaven cinc mesos de guerra i aquells als quals havien promès que tot acabaria aviat i que passarien el nadal a casa. Soldats estrenyent-se la mà, intercanviant tabac, begudes, ensenyant les fotos de la seva família, fent esforços per entendre’s després d’haver-se estat dies i dies matant-se els uns als altres, i volent creure, ingènuament, que després d’això no haurien de tornar a fer-ho.

I enmig d’aquella treva, ningú sap ben bé com tampoc, va aparèixer una pilota. O dues. O moltes al llarg d’aquestes interminables línies de trinxeres, perquè hi ha uns quants testimonis de partits improvisats sobre el fang. Però n’hi va haver almenys un, molt especial, una simbòlica pilota que 100 anys després continua rodant i que el món del futbol ha volgut recordar. Les cròniques coincideixen que va sortir del bàndol anglès i molts l’atribueixen a un soldat escocès, potser, un membre de l’equip dels Hearts per donar encara més èpica a un moment tan emotiu.

Notícies relacionades

Putin ordena un alto el foc de 36 hores a Ucraïna des de demà al migdia

Pogacar se cita avui amb Evenepoel en la clàssica de la cervesa

Setze dels seus jugadors van córrer a fer-se voluntaris per lluitar al front. Set d’ells van perdre la vida. Fa una setmana, un grup de joves jugadors van presentar els seus respectes a un d’aquells herois. Van visitar el cementiri de Dud Corner a Loos-en-Gohelle on hi ha una placa recordant un nom: James Speedie. Va ser el primer membre dels Hearts que s’hi va allistar. Va morir el setembre de 1915, als 21 anys, però no van trobar mai el seu cos. Aquell grup de joves eren un equip del Hearts, que han participat amb representants d’altres acadèmies de diferents països en un torneig commemoratiu.

¿Victòria alemanya?

«Hi havia una multitud entre les trinxeres. Algú va treure una petita pilota, així que per descomptat va començar un partit de futbol», va escriure el tinent anglès del Regiment de Cheshire Charles Brockbank al seu diari, que forma part d’una exhibició al Museu Nacional de Futbol a Manchester. No hi ha detalls del partit, tot i que a mig camí entre la llegenda i la ficció, Robert Graves i Ken Follet van recrear aquell episodi que, diuen, van guanyar els alemanys (3-2)