Entendre-hi més
’Gal·les, golf, Madrid’: final de trajecte de l’’Exprés Bale’
L’exdavanter es retira després d’una carrera marcada tant pels gols a les finals de Champions com per les lesions i insolències al madridisme
Gal·les, golf, Madrid, en aquest ordre. Aquesta pancarta resumeix la trajectòria de Gareth Bale. Es retira als 33 anys, tot i que ja estava semiretirat des de feia temps. Després de vuit anys i cinc Champions al Madrid, en l’última temporada com a blanc l’extrem gal·lès va jugar més amb la seva selecció que amb la samarreta madridista. El seu únic al·licient era jugar el Mundial amb Gal·les. I, després de mig any a Los Angeles Galaxy per arribar a to per a la cita mundialista, una vegada complert el seu somni, va penjar la samarreta per centrar-se en el golf.
L’’Exprés de Cardiff’ ha marcat sempre la seva ruta, allunyada de les convencionals. La retirada arriba tan aviat –ara que molts jugadors d’elit allarguen les seves carreres fins als 40– com precoç va ser l’estrena: va debutar als 16 anys en el Southampton i amb la selecció de Gal·les, i va ser així el segon debutant més jove en el seu club i el seu país. Era en aquell 2006 un lateral esquerre rutilant i el seu salt a un gran estava cantat.
Amb prou feines va jugar 43 partits abans d’anar-se’n la temporada següent al Tottenham, en el qual Harry Redknapp va decidir reconvertir-lo en extrem esquerrà. Deslligat de les prosaiques tasques defensives va demostrar que era un llamp que descosia amb la seva velocitat endimoniada les defenses rivals. El Madrid no va dubtar a pagar per ell 100 milions d’euros el 2013 i, malgrat les molèsties físiques que marcarien la seva carrera, aquella mateixa temporada ja va deixar una imatge per al record blanc: l’esprint, en el qual va deixar en evidència Bartra i va decantar la balança a la final de Copa del Rei contra el Barça. Aquesta seria la tònica que marcaria la seva carrera madridista: lesions i gols decisius.
Pocs jugadors poden presumir no només d’haver guanyat cinc Champions sinó, a més, d’haver marcat en tres finals continentals. En la seva primera temporada, un cop de cap seu va obrir el camí de la desena a Lisboa contra l’Atleti i, malgrat que estava coix, va llançar un dels penals en la tanda contra els matalassers en l’onzena dos anys després. Però la seva final més recordada seria la del 2018, en la qual va firmar un doblet contra el Liverpool, amb una xilena per a la història.
Només amb aquests quatre gols n’hauria de tenir prou per estar en el santoral blanc per sempre, amb la BBC que va formar amb Cristiano Ronaldo i Benzema. Però el tram final de l’’Exprés de Cardiff’ va tacar la seva imatge a ulls del madridisme. Després del doblet de Kíiv, la seva estrella blanca es va apagar i va començar a ser més notícia per les lesions (fins a 32) i les sospitoses absències. El novembre del 2019, després d’aconseguir el bitllet per a l’Eurocopa amb Gal·les, es va fer una foto al costat de la lapidària pancarta de Gal·les, golf i Madrid.
La conya no va agradar gens al Santiago Bernabéu. Florentino Pérez no va dubtar a cedir-lo l’any següent al Tottenham. Però amb la tornada de Carlo Ancelotti, el seu gran valedor, es va quedar a Madrid per complir l’any que li quedava de contracte. Després de dos anys sense portar l’escut blanc, el mes d’abril passat va jugar l’últim partit al Bernabéu: tot just 16 minuts en els quals va respondre als xiulets de l’afició amb un somriure burleta. El mateix que va esbossar a l’anar-se’n amb Gal·les l’endemà de perdre’s el seu últim clàssic per unes «molèsties a l’esquena».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
