Pedri dona color a un Barça gris

La qualitat individual va sentenciar el duel entre dos equips de cap a peus, compactes i difícils de batre. Fins i tot el Girona, que ha encaixat gols en tots els partits. Del Barça està àmpliament contrastada la solvència defensiva. Només ha rebut 6 gols en 18 partits. Un cada tres partits. Potser li toqui a Ter Stegen encaixar-ne algun dimecres al camp del Betis.

Sobre la barra d’equilibris  

Aleshores el Barça tindrà a Lewandowski i Ferran Torres, que haurien de subministrar un cabal de gols que pugui evitar angoixes com la viscuda contra el Girona. Que no era nova. El Barça ha guanyat per la mínima els últims quatre partits de Lliga, més l’empat contra l’Espanyol. L’equip es mou sobre una barra d’equilibris d’on un dia caurà.

Es va salvar a Montilivi, gràcies a la intervenció de Pedri per donar color a un equip gris fosc, tirant a negre, i que sembla italianitzar-se per la tendència en viure en l’angoixa. Ho dissimula al defensar amb la pilota als peus, tot i que va passar diversos moments d’angúnia just després d’haver-se avançat. Un altre mal hàbit dels blaugranes.

Iván Martín va fallar el que va encertar Pedri, que disputava el seu partit número 100 amb només 20 anys i va celebrar la xifra rodona amb el seu cinquè gol a la Lliga. Va ser el 9 que va socórrer el Barça perquè va ser l’únic que estava preparat per caçar l’inesperat regal. Va ser el quart davanter, tot i que no ho és per naturalesa. 

De tres davanters a dos

Sí que ho eren els tres que va alinear Xavi al principi, amb la qual cosa només el jove Ángel Alarcón exercia de recanvi. Aviat es va quedar amb dos. Si pretenia preservar Pedri, que és el que es va deduir de l’alineació, aviat li va fallar l’estratègia. Va haver de fer sortir el canari al camp al caure lesionat Dembélé abans de la mitja hora. L’infortuni el va obligar a tornar als quatre migcampistes.

O potser va ser un senyal de l’atzar malgrat la desgràcia de l’extrem francès, que estava mostrant l’altra cara del futbolista desequilibrant que va decidir el xoc contra la Reial: la del futbolista erràtic que fa dues passades horitzontals que generen contraatacs rivals i que no se’n va ni una vegada del seu marcador, Arnau, ben acompanyat per Yan Couto.

D’aquest dos contra un mai es va evadir Dembélé –ni Raphinha cara a cara amb Miguel–, i el trasllat de Gavi a aquesta zona va alterar l’ecosistema existent. El va alterar bàsicament l’entrada de Pedri a la gespa i, sobretot, al ser situat a l’esquerra a partir de la segona meitat, a prop del seu amic. Com si Xavi hagués deixat per inútil la banda dreta. Va introduir també Jordi Alba per Marcos perquè donés profunditat a un Barça absolutament pla. 

El gol de sempre

El Girona sempre rep un gol i no havia de ser menys amb la visita del líder. Malgrat que es va defensar de meravella, va tornar a sucumbir. N’hi va haver prou amb un error, o una cadena d’errors, per encaixar el gol demolidor nascut a partir de la seva voluntat de construir des de darrere.  

El Girona s’havia protegit amb dues línies de quatre, preocupat per tancar els espais interiors i obligar el Barça a passar pels extrems, tots nuls. Sense cap lateral profund, que els ajudés en l’atac, l’onze de Míchel va viure còmode darrere basculant d’una banda a l’altra seguint la pilota, però sense notar la por d’una passada vertical, enverinada i que li foradés per dins. Ansu Fati es movia però ningú el va veure. El 9 del Barça va adquirir més rellevància robant pilotes en la pressió que rematant. Va disposar de dues oportunitats que va atendre amb tebiesa. Del no-res va marcar Pedri en una fugaç aparició.

Notícies relacionades

El Barça executa l’any opcional i renova Marcos Alonso

Pedri. El seu nom és Pedri

La derrota va obligar el Girona a espavilar-se. Sense abandonar el refugi defensiu, els seus jugadors acudien amb més ferocitat a la pilota dividida. Va robar més pilotes i va poder intentar alguns contraatacs. Sense trepitjar l’àrea aliena era impossible marcar, i l’entrada de Stuani va agitar el partit: no només va incentivar els seus companys sinó que va intimidar els rivals. El precari avantatge barcelonista va perillar. Araujo va treure una pilota sota els pals i després

Toni Villa i, sobretot, Iván Martín van fallar les seves oportunitats.