El Barça de nit: de Maradona a Piqué

L’astre rei de la nit barcelonina, i que ara per ara ningú ha superat, ha sigut Diego Armando Maradona, ‘El Pelusa’, que va arribar a la ciutat bevent el que ell anomenava «te lleuger» i en va marxar addicte a la cocaïna. «A ell i tota la seva cort, que era tremenda, els encantava la nit», comenta Dolly Fontana, que durant aquells anys va ser la responsable de la discoteca Up&Down. L’entrenador Terry Venables hi sopava gairebé cada dia, i Julio Alberto, abans de tocar fons, era un client habitual a banda d’un tio simpàtic, educat. També es deia que era el més atractiu del moment. Javi Urruti, que va ser porter, jugava a les bitlles a l’‘office’ de la cuina amb els cambrers i cuiners; les boles eren patates i les bitlles ampolles buides.

És una de les moltes anècdotes que explica Fontana, que afegeix: «Els protegíem, de vegades els amagàvem perquè després la gent deia que perdien els partits perquè pernoctaven, i el nostre local era com la seva segona casa. Jo tenia un fotògraf i el deixaven fer per a la nostra revista. Hi havia gent que m’oferia quantitats increïbles per tenir el carnet i poder-hi entrar, però mai em vaig deixar subornar».

Només amb carnet

El carnet és una de les diferències de la nit de llavors a la dels últims anys. Ignacio Ribó (al capdavant de l’Up&Down, La Vaqueria i molts més), actualment des del seu restaurant Zanzíbar, ho explica d’aquesta manera: «Fa anys no hi havia privats, el privat era tot el local i només hi accedia qui tenia un carnet. Actualment hi ha un cordó a la porta i gent amb menys educació, menys respecte, ara tot és públic». 

L’accés a la discoteca, des de fa anys, és sempre a dit del porter, que sol ser un senyor alt i cepat, no sigui que s’hagin de repartir comiats forçosos a qui s’atreveix a discutir-li el criteri. Aquest personatge és el que decideix qui disfrutarà del local. En aquest camp els jugadors d’elit no tenen dificultat i es mouen en els privats.

Un privat és una cosa bastant pública, una zona sense parets que està a la vista de tothom (fa anys sí que hi havia habitacions tancades), habitualment situada a la perifèria del local i amb vista a la pista central. Allà es reparteixen diverses taules i són una catenària, habitualment vermella o daurada, i un empleat de seguretat que manté els clients simples mortals a una distància prudent. Des d’aquests privats públics es decideix a qui es permet l’accés, habitualment noies.

Al famós no se’l molesta, i si és milionari encara menys. I si el milionari no és famós, tampoc. El privat es lloga pagant ampolles, i a gairebé totes les discoteques barcelonines el preu va des dels 280 euros d’una ampolla de vodka fins als 1.500 d’una de xampany d’etiqueta fosforescent. A les sales d’Eivissa es paga el triple, o més, pel mateix. Sumant ampolles, el compte final pot espantar molta gent, que la nit sempre és llarga. En qualsevol cas, no hi ha cap jugador del Barça que no s’ho pugui permetre.

El Sutton, com la seva veïna sala Gatsby, compta amb un accés per la sortida d’emergència, curiosa paradoxa, a la qual s’arriba pel pàrquing Saba. Molts aposten per la discreció d’aquest accés, cosa que no sol fer, per exemple, Gerard Piqué, de qui diuen que exhibir-se és un dels seus grans plaers. «Li agrada fer-se notar, parla alt, mou molt els braços, es fa veure, és com si volgués anunciar que ha arribat», diuen.

El privat de Sutton

Una oportuna trucada adverteix que el personatge s’acosta i s’activa el protocol de rebuda. Baixa del cotxe amb la seva escorta i a la porta d’emergència l’espera un dels homes de negre. Per a molts, el privat perfecte és el que és al costat del discjòquei del Sutton, no els que hi ha al voltant de la pista central. ¿La diferència? Una porta que dona pas al que les aus nocturnes anomenen «la suite», un dúplex amb lavabo a baix i a dalt una habitació-peixera, amb vidriera des d’on es veu tot però que ningú veu què hi ha a l’altra banda. Com en els interrogatoris policials. O com la paret de vidre des d’on el marit gelós observava els moviments de l’esplèndida Gilda.

Juntament amb Ignacio Ribó i Dolly Fontana, l’empresari Javier Bordas i el relacions públiques Fede Fontes coincideixen en l’etiqueta a Maradona. També assenyalen els altres que han estat en la mateixa línia tronera i són Patrick Kluivert, Piqué i Neymar. El primer va muntar el seu propi feu, CDLC, a la platja de la Barceloneta, que durant uns anys es va mantenir al capdavant dels llocs preferits pels jugadors. Javier Saviola en va ser un dels assidus.

Fede Fontes parteix de la base que abans eren esportistes i avui són estrelles. «Fa uns anys, en la nit hi havia més confiança, més companyerisme, era tot més divertit perquè tot era més natural. Jo podia estar una nit amb Marcos Alonso i Julio Alberto, amb Figo (el més formal i sempre amb la seva dona), amb Guardiola... Feien la seva, eren entremaliats, molt, però no eren uns golfos. Fins i tot quan Goikoetxea li va trencar la cama a Maradona vam muntar una festa a l’habitació de la clínica», comenta. La nit que Sandro Rosell acabava d’estrenar la presidència ho va celebrar al Nuba, la sala dels germans Bordas, i era Fontes qui li assecava la suor del front amb un tovalló.

Mítica és la instantània del 2009 a Laporta a la sala Luz de Gas que regenta Fede Sardà, un altre dels empresaris sempre atent que no es molesti el client. Ruixat de xampany per la gràcia d’un amic, el llavors president celebrava una victòria del club sobre el Reial Madrid. Es va publicar que el Barça havia pagat una elevada factura per la celebració, però Sardà va declarar que va anar a compte de la sala. És veritat que si alguna cosa li sobra a Sardà és generositat.

Ronaldinho i Romário

A Ronaldinho tampoc li queia la casa a sobre.  Li agradava la batucada, tocar el tambor era el preàmbul de les seves nits, moltes a casa del desaparegut Kiko Muntadas, i rematava a la sala Biquini amb una màscara. Abans que ell, Romário, a la sala Jimmy’s, s’amagava en un racó i ballava com si estigués posseït. «Fins que passava una noia que li agradava i on posava l’ull posava les boles; no bevia, no es drogava, no fumava, però les dones eren el seu taló d’Aquil·les», diu un excambrer. Com de gairebé tots.

Javier Bordas (Carpes de Calella, Regine’s, Búcaro, Pachá, Bling Bling, Nuba...) comenta que «malgrat la fama de faldillers que tenen, i ho són, tinc clar que actualment són les noies les que busquen accedir als seus privats. No només és pels diners, busquen més aviat la fama, això va per davant». I la foto per a les xarxes, això és bàsic.

A Leo Messi poca festa el precedeix. «És molt seriós i reservat», comenta Bordas. «També són molt formals Ter Stegen, l’actual porter, i Sergi Roberto». No s’han de deixar de banda, però, les festes privades, que solen ser a cases del barri de Pedralbes o hotels. Aquí les agències dedicades a això envien les noies del seu mailing. Algú que ha assistit a alguna d’aquestes festes diu que «unes són de pagament i d’altres no».

Una altra dada mutant és la indumentària. Neymar solia anar als locals amb xandall, gorra i la caputxa de la dessuadora per sobre. «Un poca-solta amb poca educació», es va sentir dir diverses vegades. Anava sempre acompanyat dels Toiss, un grup d’amics, incondicionals i amb les despeses pagades.

Els més ‘fashion victim’ han sigut Dani Alves, sempre a la més rabiosa moda, i Pep Guardiola, tant quan era jugador com en els seus dies d’entrenador, cosa que tampoc resultava estrany ja que la seva família política estava al capdavant de botigues de moda multimarca de gamma alta.

La nit dels jugadors es va veure limitada els anys en què Guardiola va ser míster, ja que entre setmana enviava els jugadors al llit gairebé amb la família Telerín. A les 22.00, a casa. Pels dubtes, els trucava a les 12 de la nit per estar segur de la reclusió. Encara coexistia el telèfon fix amb el mòbil.

Una de les anècdotes que corroboren el canvi de les nits blaugranes l’explica Ribó: «Rijkaard sopava amb la seva gent a La Vaqueria i va aparèixer el cantant Carlos Baute amb una model. La porta es va omplir de fotògrafs. Jo vaig avisar l’entrenador pensant que anaven per ell, el vaig advertir, perquè jo mai avisava premsa. Al sortir van ser previnguts però no els van fer ni cas, anaven buscant Baute».

El carrer Loreto

Hi havia un carrer de Barcelona en els anys 70 i 80 de què pocs cronistes parlen i allà estava, mig clandestí, mig no, menys progre i molt més canalla que el famosíssim Tuset. Era el carrer Loreto, amb la meitat de la llargada que el seu rival i gairebé la mateixa activitat. Un pub s’emportava els famosos, es deia Zuiderzee. A prop i als voltants hi havia l’Hotel Derby amb el seu bar perfecte per a les primeres copes de la nit, el cine Loreto, la sala Starlets, la magnífica i oblidada sala Araña, la pizzeria Toscana i alguns locals amb llum vermella a l’entrada, que així era llavors per donar fe que el «vici», allà dins, era de pagament i ningú confonia una ‘scort’ amb una burgesa amb minifaldilla.

Era l’època en què Cruyff era l’estrella, el guapo de la plantilla, a qui la seva dona, Dani, va vetar la festa final del Mundial-78 després d’haver vist a la televisió alemanya l’anterior, la del Mundial-74. També en aquest carrer es movia el peruà Cholo Sotil, un nocturn empedreït, sempre a la caça i amb la copa a la mà, que de tan plena li va marcar un trist final com a jugador.

La plantilla canvia. Com canvia la nit: la carta de còctels, el got de tub dona pas a la copa baló, la música és una altra, el fum dels cigarros desapareix, els relacions públiques van i venen i ja pocs locals serveixen quicos amb el gintònic perquè la rendibilitat passa per sobre, de llarg, del bon servei. Tot canvia per donar pista a la paradoxa de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, autor de la mítica novel·la ‘El Gatopardo’: «Que tot canviï perquè tot continuï igual». 

Notícies relacionades

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

El relleu de Lewandowski

Amb tot, els empresaris assenyalen que Barcelona ha perdut la seva brillantor, que és una ciutat trista on tot se sanciona. Però Bordas, fins i tot estant d’acord que l’Administració no els és favorable, diu: «Avui és més cosmopolita que fa uns anys, més oberta, més impersonal també, però som un referent internacional».