La Reial fa encallar el Madrid i fa campió d’hivern el Barça

El Barcelona és el campió d’hivern gràcies a Remiro i una Reial Societat que va saber aguantar el setge madridista en una nit en què els blancs van oferir una de les seves millors actuacions. Un partit amb més futbol que gols, un duel en què només van faltar els gols. Els d’Ancelotti van merèixer més, però els donostiarres tampoc no van desmerèixer per l’esforç coral del seu jovent.

Imanol i Ancelotti són dos tècnics que destil·len naturalitat en la gestió del grup. Dos tios elegants que es comporten a la banqueta com en la vida. L’italià aplica la seva intel·ligència emocional per fer miracles amb una plantilla que fa unes quantes temporades que està desequilibrada. Sap greu veure Nacho al lateral dret i Camavinga a l’esquerre, però Carletto no es refia del planter pel salt abismal que hi ha entre el Castella i el primer equip. Per la seva banda, Alguacil, que podria utilitzar com a coartada la plaga de lesions que assola el vestidor reialista, mai descarrega responsabilitat sobre els altres i sempre té un discurs positiu per als seus. I els dos equips són el fidel reflex dels seus entrenadors. La Reial és agosarada, com el d’Orio, i el Reial és pacient, com l’italià.

Música clàssica vs jazz

Illarramendi va donar el primer avís seriós en una jugada que va evidenciar que els donostiarres saltaven al Bernabéu sense por, involucrant molts jugadors en atac i pressionant molt junts. Aquesta Reial, jove i dinàmica, té automatismes que parlen de com de ben treballada està. Una Simfònica de música clàssica perfectament afinada. El Madrid és pur jazz, un grup heterodox que interpreta la peça que demana cada partit. Un grup en què tothom improvisa amb ofici i es va afegint al concert.

El Madrid va començar més fogós de l’habitual amb Vinícius verinós i Valverde connectat. Imanol va prendre nota del derbi de Copa i va mirar de monopolitzar la pilota contra els d’Ancelotti, que tenen dificultats per recuperar-la. Però els blancs van dominar possessió i territorialitat, una cosa que encenia el tècnic ‘txuri-urdin’, que veia com Remiro treballava per aturar xuts de Kroos, Valverde, Benzema, Vinícius... Al descans s’arribava sense gols, però amb les expectatives complertes en un partit de ritme alt entre dos equips de l’aristocràcia de la Lliga.

Ceballos, en el seu millor moment

En la segona part es va fer de dia al ritme d’un Ceballos que passa pel seu millor moment al club blanc. La seva irrupció a Vila-real li va obrir la porta de l’onze i s’ha guanyat ser un fix en aquest equip. El d’Utrera va fer treballar Remiro al cap de pocs segons de la represa. Després va ser Vinícius. Un parell de minuts després Rodrygo... El partit era un setge, amb una resposta visitant aïllada de Sorloth. Un Madrid notable obligava a fer canvis a Imanol, que optava per la valentia de Pablo Marín i Navarro per guanyar protagonisme ofensiu.

Aguantava el ruixat contra un Reial Madrid que desplegava un futbol vistós que no trobava premi perquè tenia davant un rival que sabia contenir l’arsenal ofensiu rival. Ancelotti passejava inquiet per la zona tècnica a l’hora de partit esperant que els seus concretessin el domini quan Kubo va collar Courtois, que va treure una mà majestuosa per baix. La Reial es va esmolar les urpes amb els canvis i el partit encara era més d’anada i tornada. Al Madrid li començava a pesar la pròrroga de la Copa i Kubo flotava en els espais a l’esquena de Camavinga. Als de Carletto, que només els havia faltat el gol, començava a faltar-los l’oxigen. Tot i que els blancs no deixaven de crear oportunitats en què topaven una vegada i una altra amb un Remiro imperial. 

Canvis d’Ancelotti

Notícies relacionades

Gavi, un any després

El Barça acaba trasbalsat

Al Madrid se li començava a notar la pròrroga de la Copa i Kubo flotava en els espais a l’esquena de Camavinga. Als de Carletto, que només els havia faltat el gol, començava a faltar-los l’oxigen. Els blancs no deixaven de crear oportunitats en què topaven una vegada i una altra amb un Remiro imperial. Ancelotti va intentar afilar el seu atac amb Asensio i Modric per Ceballos i Valverde, una cosa que no va donar resultat.

El Madrid, un equip acostumat a viure de la seva efectivitat, no va guanyar la Reial Societat la nit que millor va jugar a futbol perquè li va faltar gol. La Reial, per la seva banda, va saber nedar i guardar la roba contra un adversari majúscul i es va encomanar al seu porter. I si la mà de Courtois a Kubo... Un empat sense gols però amb molt futbol. Un partit amb molt fred al termòmetre i el marcador, però molta calor a la gespa. El partit en què el Madrid va fer campió d’hivern al Barcelona al no poder derrotar la Reial Societat.