CANVI DE MENTALITAT

Com l’esport femení normalitza la baixa per maternitat

  • Cada vegada més esportistes reprenen la seva carrera després de donar a llum en contraposició a les clàusules antiembaràs que s’imposaven en alguns contractes fa menys d’una dècada

Com l’esport femení normalitza la baixa per maternitat

@alexmorgan13

7
Es llegeix en minuts
Inés Sánchez
Inés Sánchez

Periodista

Especialista en nutrició esportiva i preparació física en el futbol femení. Coautora d''El fútbol que no nos quisieron contar'.

ver +

Fa set anys, alguns clubs de bàsquet encara incloïen clàusules antiembaràs als contractes. Clàusules que apareixien a l’apartat de ‘falta de professionalitat’ i que permetien als clubs fer fora les seves jugadores amb la mateixa facilitat que si haguessin donat positiu en els tests antidopatge. L’esport era l’únic ofici en el qual no regien les lleis laborals

Però ara la realitat és molt diferent. I les dones comencen a tenir els drets que els corresponen pel simple fet de ser treballadores. Ana Peleteiro, Serena Williams, Margaret Court, Maialen Chourraut, Jessica Ennis-Hill, Alex Morgan, Naomi Osaka, Maria Alharilla, Tianna Hawkins, Magali Mendy, Marta Corredera o Sara Björk són algunes de les esportistes que s’han negat a escollir entre la seva professió i la maternitat. I obren una bretxa de normalització com a mares i esportistes. 

Alharilla, la primera a tornar

María Alharilla, capitana del Llevant, es va convertir el mes de novembre en la primera jugadora de la Lliga espanyola a tornar a jugar després de quedar-se embarassada. La futbolista no pot retreure res al Llevant. Al contrari. El club li va renovar el contracte per dos anys –un més del que obliga el conveni– i va formar els seus professionals per a la recuperació de la futbolista. «Era una situació nova per a fisios, metges, readaptadors i preparadors físics. Però en cap moment m’he sentit sola», afirma la jugadora a EL PERIÓDICO. «Amb el temps es normalitzarà. El futbol és la nostra feina i les altres empreses sí que saben com actuar. Volem el mateix», sentencia.

Alharilla ha gestat el segon fill, ja que el primer el va tenir la seva parella. «Ara els clubs ens tenen més en compte en tots els sentits. Hi ha molta gent a l’‘staff’ que està més qualificada i em sentia més segura de poder tornar a jugar», assegura. «Mai vaig sentir por, però sí que vaig dubtar. Qualsevol jugadora hauria tingut dubtes. Jo sabia que el Llevant em recolzaria en tot moment, però em va sorprendre la seva proximitat. El Quico, el president, em trucava per preguntar-me per l’embaràs», afegeix Alharilla, que es va estar entrenant fins a 15 dies abans de parir. 

«Si una jugadora vol ser mare, ho serà amb el suport del club o no. És un dret que tenim i que no ens poden negar»

María Alharilla, capitana del Llevant

«Quan vaig tornar a jugar no vaig ser conscient del que havia aconseguit fins que vaig arribar a casa. Era als núvols», confessa Alharilla, que va jugar els seus primers minuts contra l’Sporting de Huelva a principis de novembre. I admet que «si una jugadora vol ser mare ho serà amb el suport del club o no. És un dret que tenim i que no ens poden negar», sentencia.

El repte de tornar a competir

Moltes esportistes han demostrat que poden tornar al mateix estat de forma després de ser mares. Silvia Domínguez es va alçar amb el bronze a l’Eurobàsquet tres mesos després de donar a llum. Paula Radcliffe va guanyar la seva segona Marató de Nova York només un any després de ser mare. Ona Carbonell es va entrenar 10 hores diàries per als Jocs de Tòquio un mes i mig després de tenir el primer fill. I Alex Morgan va debutar amb el Tottenham sis mesos després.

Alharilla es va començar a entrenar sis setmanes després de tenir el segon fill. «A mi tot m’ha anat genial i no hem tingut cap contratemps. Vaig estar 50 dies sense entrenar-me perquè cicatritzava més lenta però les altres coses van anar sobre rodes. Vaig haver de parar una mica per molèsties a les articulacions però és el normal a l’estar tant temps sense entrenar-te», explica. «Aquesta temporada em proposo arribar al nivell amb què em vaig quedar embarassada. És qüestió de minuts. Estic genial i ho aconseguiré», afegeix.

Ana Peleteiro sembla seguir els passos d’Alharilla, Morgan i Carbonell. «Avui fa sis setmanes des que vaig donar a llum. Sis setmanes que per falta d’informació pensava que el fet d’haver de donar a llum mitjançant una cesària m’allunyaria de les pistes durant molt més temps. Avui, sis setmanes més tard, malgrat els dubtes, les pors i les inseguretats, puc dir que som en el procés i molt a prop d’estar al 100% recuperades. I sí, ¡he tornat a córrer! Sense dolor, sense molèsties, sense tibantors i sobretot sense por i amb més seguretat que mai», va escriure a Instagram.

«Cada vegada som més dones entrenant-nos i tenim dret a quedar-nos embarassades. Se li ha de donar la més absoluta normalitat com en qualsevol altra feina»

Maria Pry, entrenadora del Madrid CFF

El cas de Serena Williams sí que va ser més complicat. No estava en les condicions òptimes malgrat que va guanyar l’Obert d’Austràlia estant embarassada, es va plantar en la final de Wimbledon sis mesos després de tenir la seva filla i va conquistar el torneig d’Auckland el 2020. «Vaig passar d’una cesària a una segona tromboembòlia pulmonar, i després a una final de Grand Slam. Vaig jugar mentre alletava. Vaig jugar mentre tenia de depressió postpart. Però no vaig poder aconseguir-ho», confessa.

Mares entrenadores

Mares entrenadoresMenys de dos mesos després de la tornada d’Alharilla va ser Maria Pry, l’entrenadora del Madrid CFF, qui va fer història com la primera tècnica a agafar la baixa per ‘cura d’un menor’, coneguda com la baixa de maternitat.

Junt amb la seva parella, Ana Llamas, segona entrenadora de l’equip, van ser mares de trigèmins el 31 de desembre.  «Cada vegada som més dones entrenant-nos i tenim dret a quedar-nos embarassades. Se li ha de donar la més absoluta normalitat com en qualsevol altra feina. Han de respectar aquestes necessitats, perquè cada embaràs i naixement és diferent», explica l’entrenadora a aquest diari.

Igual que a la resta de feines, el que futbolistes i entrenadores demanen és la normalització. No haver d’escollir. «El futbol està canviant, com la societat. Hem de ser conscients que podem crear la nostra família. Hem de normalitzar una situació que ja s’ha produït en altres feines», afirma. «Intentem compaginar la nostra professió i vida personal i totes les parts hem de treballar per a això, clubs, institucions, treballadors i les mateixes jugadores i entrenadores», afegeix. 

En el cas de les futbolistes, els empara el conveni col·lectiu. A elles, el dret laboral. «A finals de desembre em vaig reunir amb el club. La nostra situació és atípica, al ser trigèmins i perquè podien ser prematurs. Tant el club com nosaltres havíem de tenir aquesta conversa i va informar que m’agafaria la baixa per ‘cura d’un menor’. Estic molt agraïda al club per respectar la nostra decisió», admet. 

L’Olympique indemnitza Björk

Notícies relacionades

Però no tots els clubs mostren la professionalitat del Llevant o el Madrid CFF. L’Olympique de Lió li va negar a Sara Björk la totalitat del seu sou. I l’equip francès haurà d’indemnitzar la jugadora amb 82.000 euros. La lluita de Björk exemplifica que l’evolució del futbol femení encara és incompleta. «Vull assegurar-me que ningú hagi de passar pel que jo vaig passar mai més. I vull que Lió sàpiga que això no està bé. Es tracta dels meus drets com a treballadora, com a dona i com a ésser humà», adverteix a The Players’Tribune.

«Tinc moltes esperances en el futbol. ¿Les instal·lacions? ¿La inversió? ¿El nivell? ¿L’afició omplint l’estadi? Hem arribat tan lluny. Però la realitat és que, quan es tracta de la cultura en general, hi ha molta més feina per fer. Ens mereixem una cosa millor», va sentenciar la futbolista. La lluita continua perquè cap esportista hagi de tornar a elegir.