Un sofà a la gespa
Ser mal·leables, per Josep Maria Fonalleras
Vivim l’època d’un Barça que coixeja, de vegades soporífer, de vegades heroic, capaç d’enfilar partits memorables i d’enervar l’aficionat amb sobtades desganes. Vivim uns temps que sabem que es configuren en un parèntesi del qual desconeixem les dimensions. I en aquesta terra de ningú, dubitatius, aliens encara a una esperança certa, que s’entreveu només amb esclats del que pot tornar a ser, immersos en un present que ens causa angoixa, tornem a plantejar-nos el concepte d’identitat. ¿Tenen els clubs, per si mateixos, per la seva tradició, per la seva història, això que venim a dir un ADN que els fa reconeixibles? ¿Han de jugar, els equips, sempre amb la mateixa idea de futbol? ¿Existeix el concepte de «traïció», d’anar en contra de les característiques «naturals» que fan que un sigui com és?
Aquest debat, certament interessant, es posa sobre la taula cada vegada que el Barça no juga com pensem que hauria de jugar, perquè resulta que vam aprendre (des del Cruyff entrenador) que el Barça és el garant universal de la bellesa, el guardià de les essències d’aquest esport, obligat no només a guanyar sinó a jugar bonic. El cor de la cosa. Fa uns mesos, Julián Calero, entrenador del Burgos, ens va delectar amb una petita ‘master class’ en una roda de premsa. Va dir que «jugar bonic és jugar bé amb la pilota», però que això no significava «jugar bé» a futbol, perquè aquest esport, segons ell, té quatre fases: l’atac, la defensa, com reaccionar quan perds la pilota i com fer-ho quan la robes. Si s’executen les quatre amb eficàcia, jugues bé. Si, a més, tens prou qualitat tècnica, llavors jugues bé i bonic. Acabava la reflexió amb un consell per a navegants: «S’ha de ser molt llest en la vida per treure rendiment del que tens; no vulguis ser qui no ets».
Un equip amb dues cares
El Barça no és el Burgos, per descomptat (tot i que el periodista i escriptor Toni Soler, amb ironia, va escriure aquest tuit: «Bona victòria de l’Oviedo al Bernabéu»), però resulta que estem igual. Ser qui ets. ¿Qui ho decideix? En poc més d’un mes, i contra el mateix rival, hem pogut contemplar un Barça-Doctor Jekyll i un Barça-Mister Hyde. En l’enlluernadora final de la Supercopa, Xavi va declarar: «Hem jugat amb personalitat». Tornava el Barça anhelat. En la semifinal de la Copa, muralla ‘estil Oviedo’, tot just un 35% de possessió i, això sí, serietat defensiva al límit. Com va escriure Pier Paolo Pasolini, «un ‘calcio di prosa’» basat «en el ‘catenaccio’, la sintaxi, el joc col·lectiu i organitzat, és a dir, l’execució raonada del codi». Dues cares oposades contra el Madrid. Pot ser que el millor resum sigui el del meu amic, el poeta Jaume Subirana: «No va ser agradable de veure perquè no ens encaixa amb el que tenim al cap, però crec que hem de valorar que tornem a tenir defensa i que som mal·leables, vull dir capaços d’adaptar-nos al rival, al que podem ser i fer». Ser mal·leables, per tant, flexibles. ¿Les essències? D’això en parlarem un altre dia.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
