THE CONVERSATION
No és Vinicius, és Espanya: el problema del racisme en el futbol
El futbol és un espai en què tristament sembla que les conductes violentes tenen més acceptació social. Malgrat que, en general, predominen valors pacífics, entorn d’aquest esport sempre han existit situacions relacionades amb la violència, com el fenomen dels hooligans, cosa que no passa ni es tolera en altres àmbits de la vida. Fins al punt que els camps de futbol s’han convertit en el principal espai d’expressió dels valors racistes dels grups socials identificats amb la ultradreta.
El cas de Vinicius Jr. no és excepcional. Hi ha molts exemples a Europa de jugadors que han patit violència verbal, com Jadon Sancho, Marcus Rashford i Bukayo Saka. També a Espanya Samuel Eto’o i altres futbolistes han patit en el passat comportaments racistes semblants al viscut per Vinicius.
La diferència és que a Anglaterra, França o Alemanya s’actua amb més determinació per castigar aquestes conductes, mentre que a Espanya s’han arxivat moltes denúncies. En el cas de Vinicius Jr., el Reial Madrid ja ha presentat deu denúncies davant la Fiscalia, sense que es prenguin mesures exemplaritzants.
Però no es tracta d’un problema derivat de l’esport, sinó d’un caldo de cultiu ideològic alimentat per l’extrema dreta els últims anys que es plasma en un odi intolerable envers els estrangers, els immigrants o els que tenen un color de pell diferent.
Aquest fenomen també arriba al futbol, malgrat que durant dècades jugadors forans d’altres races han jugat a LaLiga sense suscitar aquests comportaments. Per tant, per acabar amb el racisme en el futbol cal expulsar de les grades els grups violents i d’ultradreta.
¿Un reflex de la nostra societat?
Tot el que passa al terreny de joc es converteix en reflex per als nostres fills, també les conductes violentes. Casos com els de l’estadi de l’Atlètic de Madrid, en què s’han produït càntics feixistes, càntics nazis, no han de tenir lloc mai, ja que són molts els nens i joves que assisteixen a aquests esdeveniments, i podrien arribar a assimilar com a normals aquests missatges.
Ens hem de preguntar quins valors esperem que assimilin els nostres fills si perceben violència, odi i racisme, normalitzats en el futbol. Assimilació que es dona no només entre els nostres fills, també en el mateix futbol base.
Aquest tipus de fets provoquen també que la imatge d’Espanya generi desconfiança a l’exterior. No és estrany que el Govern del Brasil, i el seu president Lula da Silva, hagin enviat un missatge de queixa davant les autoritats espanyoles pels insults proferits contra Vinicius a l’estadi del València FC.
La justícia és laxa amb el racisme en el futbol
El problema és que abordar políticament el racisme fins ara ha sigut un tema tabú. Això projecta davant la imatge pública internacional que Espanya no és un país tolerant, que no compleix els seus deures en la lluita contra el racisme i la xenofòbia, malgrat disposar del la Llei 19/2007, d’11 de juliol, contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l’esport, i una comissió estatal en el marc d’aquesta llei aprovada per decret.
En el futbol hi ha grups ultres que no es vol confrontar, i se’ls permet traspassar els límits de les normes de convivència social i els drets bàsics. Les mateixes autoritats esportives actuen de manera laxa, ja que, altrament, esdeveniments com aquest no es produirien.
Aquesta deixadesa genera una enorme pressió sobre els esportistes. Pressió que no és casual ni fortuïta, sinó que de vegades és organitzada contra els que juguen millor. No en va, al Reial Madrid FC hi ha set jugadors de color. Doncs bé, no perdem de vista que aquesta pressió sol recaure sobre el jugador que en aquest moment té més transcendència en els resultats dels partits.
Què s’hi pot fer
L’esport ha de ser abans que res sinònim de tolerància i respecte a tots els practicants, començant per la seva integritat, independentment de l’edat, el sexe i el color de pell. Tal com recull el Llibre Blanc de l’Esport, «l’esport també pot facilitar la integració dels immigrants i les persones d’origen estranger en la societat, i servir de suport al diàleg intercultural».
Cal apel·lar a les màximes autoritats de l’esport espanyol, perquè, a través de la Comissió Estatal contra la Violència, el Racisme, la Xenofòbia i la Intolerància en l’Esport, estudiïn sense més dilació la situació de Vinicius i altres jugadors de futbol que estan patint aquesta onada intolerable de racisme, i que asseguin a la butaca tots els principals clubs de futbol, la Reial Federació Espanyola de Futbol i LaLiga, per abordar-ho de manera taxativa i amb decisions exemplaritzants.
Notícies relacionadesTambé és urgent portar a terme campanyes de prevenció del racisme i la xenofòbia en l’esport, exigir protocols a cada federació esportiva, als estadis de futbol i a les instal·lacions i serveis esportius públics.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
