Juan Antonio Samaranch: la vida de clarobscurs del senyor dels anells

Fill d’una família d’un industrial tèxtil de Molins de Rei, es va diplomar a l’IESE alhora que mantenia una variada activitat esportiva, tot i que va destacar com a jugador i entrenador d’hoquei sobre patins. També va arribar a posar-se els guants de boxejador i calçar-se les botes de futbolista. La seva passió per l’esport el va portar fins i tot a exercir de periodista del desaparegut rotatiu ‘La Prensa’ als Jocs de Hèlsinki el 1952. Tres anys després ja era el cap de la delegació espanyola als Jocs d’Hivern de Cortina d’Ampezzo el 1956. No en va, la seva vinculació al règim franquista venia de lluny.

Va desertar del bàndol republicà durant la Guerra Civil i es va passar al bàndol nacional. Afiliat a la Falange, va ostentar diversos càrrecs polítics durant el franquisme: regidor d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona (1954), delegat nacional d’Educació Física i Esport –en l’època del famós eslògan del ‘Contamos contigo’ per incentivar la pràctica esportiva–, procurador a les Corts franquistes des de 1964, president de la Diputació de Barcelona el 1973...

Quan va morir el dictador, durant la Transició va impulsar, sense èxit, un partit polític, Concordia Catalana, que va acabar integrant-se a l’UCD d’Adolfo Suárez. Allò va significar el seu comiat de la vida pública espanyola amb el seu nomenament com a ambaixador a la Unió Soviètica el 1977. Allà va posar els fonaments i els contactes del que era el seu gran objectiu: convertir-se en president del Comitè Olímpic Internacional.

Juan Antonio Samaranch va entrar al COI el 1966 i dos anys després ja formava part de la comissió executiva. Quan va ser designat el primer ambaixador espanyol després de la mort de Franco a la Unió Soviètica, feia tres anys que era vicepresident de l’organisme. Els contactes que va fer a Moscou el van aixecar a la presidència del COI, com a substitut de Lord Killanin, el juliol de 1980, poc abans de l’inici dels Jocs.

Durant 21 anys va estar al capdavant d’un organisme al qual li va treure la pols de tants anys d’immobilisme i que va sotmetre a una absoluta revisió. Va començar amb l’objectiu decidit d’aconseguir la unió de l’olimpisme per acabar amb els boicots viscuts a Moscou-80 i Los Angeles-84.

Igual de rellevant va ser la recuperació econòmica de la fallida en què es trobava el COI, a partir de patrocinis globals, i va culminar la seva revolució amb l’obertura als esportistes professionals, com va quedar de manifest amb l’aparició de l’NBA a Barcelona-92. Els Jocs s’havien convertit, sota el seu mandat, en el fenomen més rellevant del planeta. 

El 17 d’octubre de 1986 va arribar el gran dia en què va pronunciar la famosa «Barsalona» que va concedir els Jocs a la capital catalana. La designació, que amb tota seguretat no hauria sigut possible sense la seva presència al COI, no només va transformar la ciutat, sinó que va portar l’esport espanyol a la modernització.

La dimensió a la qual va arribar el marquès de Samaranch, títol nobiliari atorgat pel rei Joan Carles el 1991, com a inqüestionable pilar olímpic va quedar, per tant, com la gran herència del seu llegat, maquillant els seus vincles amb el franquisme.

Aquest creixement imparable del moviment olímpic també va significar el pitjor moment del mandat de Samaranch: un greu escàndol de corrupció. Salt Lake City va ser designada seu els Jocs d’Hivern el 2002 i poc abans es va descobrir el pagament de comissions i regals valorats en un milió de dòlars a membres del COI. El cas es va saldar amb una desena de dimissions i expulsions. Samaranch, que va reconèixer que havia rebut regals, va haver de declarar durant cinc hores davant l’FBI i el Departament de Justícia l’1 de febrer del 2000.

L’any següent el dirigent no es va presentar a la reelecció i un dia abans de complir els 81 anys es va convertir en president d’honor vitalici del COI, un organisme en el qual, com van recordar alguns mitjans al seu obituari, mai va tenir un sou assignat.