The conversation
La victòria de Carlos Alcaraz a Wimbledon explicada per un psicòleg esportiu
Entre el 2003 i el 2022 només hi va haver quatre guanyadors masculins de Wimbledon. Ens hem de remuntar al 2002, quan l’australià Lleyton Hewitt va guanyar el títol, per trobar un nom que no siguin els «quatre grans»: Novak Djokovic, Roger Federer, Andy Murray i Rafael Nadal. Però diumenge, l’espanyol Carlos Alcaraz, de 20 anys, va trencar aquest patró al vèncer Djokovic en un emocionant partit a cinc sets.
Va ser una victòria sorpresa. El domini dels quatre primers jugadors ha generat l’expectativa que, en els Grand Slams, un d’ells acabi sempre a dalt de tot. Dins de la psicologia forense hi ha un tòpic: «el millor predictor del comportament futur és el comportament passat». La recerca psicològica recolza aquest fenomen, segons el qual esperem que el passat es repeteixi.
Jo diria que això exclou la gent que farà coses per primera vegada: el triomf d’Alcaraz a Wimbledon va ser la seva primera victòria en un Grand Slam sobre herba.
Carlos Alcaraz va ser derrotat per Djokovic a Roland Garros (París) al juny. No obstant, potser Alcaraz va percebre aquesta derrota de manera diferent de la dels jugadors de la mateixa generació que Djokovic. Va semblar que Alcaraz feia servir la derrota com un mecanisme per millorar el rendiment en qualsevol revenja, en lloc de permetre que establís un precedent per a futurs enfrontaments.
Alcaraz és 16 anys més jove que Djokovic. Al llarg de la seva carrera ha observat el domini dels «quatre grans» i es pot suposar que ha après d’ells. Com a psicòleg de l’esport, crec que té una mentalitat de creixement, això és quan algú creu que els seus èxits estan influïts pel treball intens, una bona estratègia i l’aportació dels altres. És el contrari d’una mentalitat fixa, en què algú veu l’èxit dels altres com una amenaça i la retroalimentació com un atac. Aquestes persones tendeixen a ser reticents al risc.
Complint el pla
Durant l’enfrontament de Wimbledon contra Djokovic, el pla de joc d’Alcaraz es va mantenir constant, fins i tot quan va canviar la tendència del partit. Per exemple, en el llarg segon set, que va seguir un primer set clarament dominat pel jugador serbi, Alcaraz va trencar el servei i va guanyar el joc tot i que Djokovic estava servint.
Al llibre ‘A consultant’s guide to excellence for sport and performance enhancement’, un equip de psicòlegs de l’esport analitza la temptació dels esportistes d’alt nivell d’ajustar les seves tàctiques allunyant-se del que ha funcionat en el passat i acostant-se a una cosa nova. Alguns atletes creuen que obtindran un petit guany de rendiment al fer-ho.
Però això sol ser un error, ja que l’èxit esportiu es basa en patrons ben practicats i compresos que, quan s’ajusten, poden perdre –no augmentar– l’eficàcia.
Hi va haver uns quants moments durant la final de Wimbledon en què Alcaraz podria haver ajustat el que estava fent com a resultat d’esdeveniments inesperats. La llarga pausa al bany de Djokovic al final del tercer set, per exemple, bé podria haver augmentat la pressió sobre ell. La pèrdua del quart set també el podria haver empès a provar tàctiques diferents.
Però atenir-se al pla i creure’n en l’eficàcia per treure la millor versió possible d’ell mateix significava que tenia el control de la situació. Alcaraz ha tingut el mateix entrenador des que tenia 15 anys i la seva llotja era plena de membres del seu equip i de la seva família de tota la vida, cosa que personifica aquest enfocament.
Notícies relacionadesPotser els seus agressius cops de fons també van permetre a Alcaraz alliberar l’ansietat de manera productiva. Si es compara amb el joc tàctic més controlat de Novak, en què no hi ha un alliberament evident de la frustració acumulada, això podria explicar en part que el tennista serbi trenqués la raqueta en l’últim set.
Els aficionats al tennis seguiran ara amb interès el US Open, on d’aquí unes setmanes aquests dos tennistes seran favorits per tornar a enfrontar-se en una final de Grand Slam. Llavors veurem si la victòria d’Alcaraz a Wimbledon suposa un canvi d’era o simplement un avís a l’excampió perquè millori el seu joc.
Aquest article va ser publicat originalment a The conversation. Llegeixi’n l’original.