Kaba Gassama: «Hi ha moltíssimes barreres en l’esport per ser dona i negra»

La lluita és inherent en la família Gassama. Issaga Gassama va arribar a Espanya fa més de 40 anys procedent del Senegal. Va lluitar durant anys per obtenir els papers, que va aconseguir 10 anys després. De la seva lluita, i junt amb la seva parella, Foune Cissokho, va néixer un món d’oportunitats per als seus quatre fills. Tots ells es dediquen a l’handbol professional. Kaba (Granollers, 1997), la petita, jugadora de l’SG BBM Bietigheim alemany, ha hagut de superar un doble obstacle fins a erigir-se com un dels referents d’aquest esport: ser dona i negra.

¿Què va propiciar el seu amor per l’handbol?

A Granollers es practica moltíssim l’handbol, moltíssim. Jo vaig començar a l’escola amb un torneig i en els últims dies un entrenador em va dir si volia anar a entrenar amb l’Handbol Granollers. Li vaig dir que sí, perquè tenia el meu germà que hi jugava. Era una miqueta més fàcil i així és com vaig començar amb 12 anys.

¿Va començar com una afició o ja volia dedicar-se a l’esport?

Tenia les meves amigues allà també i anava a passar-m’ho bé. Fins que vaig arribar a l’etapa juvenil, que devia tenir uns 15 anys, i va ser quan el primer equip va pujar a Primera Divisió. L’entrenador va venir a parlar amb mi i em va proposar fer la pretemporada amb elles. Em vaig quedar... «¿Jo? ¿Amb el primer equip?». Així va començar la meva carrera professional, malgrat que amb aquella edat no n’era conscient.

¿A casa s’ho van agafar bé?

Els meus pares estaven encantats. A casa sempre hi ha hagut esport en la televisió. Ja sigui handbol, futbol, bàsquet, tennis, waterpolo, de tot. I els meus germans ja en feien, així que per a mi va ser molt més fàcil. 

¿En el seu grup d’amics era normal que les noies juguessin a algun esport?

En absolut. De fet, en el grup d’amics només jo jugava a handbol i la meva millor amiga va estar dos anys fent voleibol.

Fent la vista enrere, ¿com ha sigut el camí cap a la professionalització?

Hi ha moltes barreres per ser dona i per ser negra. Ho vaig patir. Era petita i no n’era conscient, però això em generava un gran malestar. No havia de fer esport perquè soc dona, però tampoc perquè la comunitat negra no ho veu amb bons ulls. Tenia les dues coses. I va ser complicat.

¿Quin tipus de situacions va viure?

Vaig rebre comentaris, sobretot d’amics dels meus pares. Però després pensava: «¡Si els meus pares estan encantats!». ¿Per què havia de fer cas a la gent que no volia que fes esport? A poc a poc vaig començar a apartar aquesta gent de la meva vida, del meu camí, per continuar treballant.

¿Com l’afectaven aquests comentaris?

Arribava a casa i estava tot el dia enfadada perquè havia sentit un comentari que no m’agradava. Venien els meus pares, em parlaven i jo estava enfadada i ja contestava malament. Amb els meus germans també. Vulguis que no, era un ambient que no era agradable.  

View this post on Instagram

A post shared by Kaba Gassama Cissokho (@kabagassama)

¿Com ha après a gestionar-ho?

Amb el temps. És trist que ho digui, però t’acabes acostumant a sentir els comentaris i dius: «Bé, un altre a la llista». I és trist que ho digui, però ha sigut així.

¿Què és el que falta perquè aquestes barreres comencin a caure?

És complicat ser esportista i dona perquè no només treballes pel teu esport, sinó que també has de treballar perquè el teu esport sigui visible per a l’esport femení. I sí que és cert que de vegades et dius: «Estic cansada, necessito que tot sigui molt més fàcil. ¿Per què jo? ¿Per què ha de ser difícil? ¿Si el meu germà, per exemple, no ho té tan complicat?». Ara és una mica més fàcil, però encara queda molt de camí.

¿Pesa massa aquesta càrrega?

Sí. I jo també tinc la lluita per ser negra, que jo l’accepto i m’agrada. És un tema de què m’agrada parlar i cada vegada que puc ho faig perquè crec que és necessari. Però sí que és cert que de vegades penses: «No, només soc Kaba Gassama, jugadora d’handbol, i ja està». Depèn del dia, costa portar-ho més o menys, sobretot quan estàs més cansada perquè tens altres coses al cap. En aquells moments, quan hi afegeixes això, és molt més pesat. És una gestió que has de fer des que ets professional, que tens aquest càrrec també. Ets esportista i reivindicativa. Va junt.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

L’esport femení ha evolucionat molt des que vostè va començar. ¿Hi ha més oportunitats per a les que comencen ara?

Ara potser és una mica més fàcil, perquè nosaltres, en la nostra època, vam obrir el camí per a les nenes. Suposo que elles, quan siguin més grans, hauran d’obrir el camí per a les noves generacions.