La vida entre la genialitat i el ridícul de Dembélé

Ousmane Dembélé obre molt els ulls quan no vol dir res. Com si aquesta mirada, aparentment despistada, fins i tot absent, fos un refugi des d’on maquinar al seu aire sense que ningú el molesti. No fa tant, en un partit en el qual res havia sortit com ell hauria volgut, es va trobar que el seu nom estava escrit en la pissarra del vestuari. Això significava que havia de ser ell el que atengués els mitjans. Però, abans que arribés el torn, sense que ningú se n’adonés, va esborrar el seu nom. Robert Lewandowski, que bé el coneix, no es va deixar enganyar. Aquella martingala no era obra de l’esperit sant. Li va fer l’ullet, però li va dir que més li valia fer el que li tocava.

Entendre Dembélé sempre ha sigut tan complicat com desxifrar si un driblatge sortirà bé o malament, si el defensor li treurà la pilota només posant el peu o caurà de cul davant la retallada, si per una vegada pensarà un parell de segons i s’aturarà per mirar i centrar, o si la rematada acabarà a la xarxa, a la panxa del porter o a Conca.

D’entre totes les escenes que deixa Dembélé, l’home que va començar la seva carrera en el Barça partint-se en dos per culpa d’un cop de taló a deshora, qui escriu no oblidarà un episodi en concret. Si bé la història sempre assenyalarà Ernesto Valverde per l’enfonsament a Anfield (4-0), la memòria va ser molt més compassiva amb Dembélé. Va ser ell el que hauria pogut esborrar tota esperança de remuntada del Liverpool quan, en l’anada d’aquella tempestuosa semifinal de Champions, va tenir a les seves botes el 4-0. Messi li havia passat la pilota i es va quedar quiet, esperant que el francès conclogués la feina. Però Dembélé va xutar com si ho fes contra una ploma. I Messi, desconcertat amb el que acabava de veure, molt més trist que enfadat, es va esfondrar. Segur que allò seria l’inici d’un llarg descens als inferns.

De naturalesa surrealista i indesxifrable, veure’l jugar durant sis temporades al Camp Nou va proporcionar al seguidor l’estrany plaer de les pel·lícules slasher. Entre ensurts i vísceres, un estava disposat a morir de por o de pena, però sempre amb un somriure. I el futbol de veritat, no el que exigeix la indústria de la competitivitat, es tracta d’això. De riure davant individus estranys que, de tan creatius, ni ells mateixos saben si estan camí de l’obra mestra o del gargot més cutre.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Dembélé es va casar quan ningú sabia que tenia parella. Dembélé va tenir el lèxic de Valle Inclán quan hi havia gent que pensava que no sabia parlar. Dembélé va renovar quan el mateix club, per boca de Mateu Alemany, li havia dit que mai més tornaria a jugar en el Barça. I Dembélé, davant la sorpresa de ningú, s’està deixant embruixar pel PSG quan Xavi va creure que al Camp Nou, ara sí, podria ser una mena de líder.

Però Dembélé sempre ha sigut un futbolista simètric. Amb una part entregada a la genialitat, i l’altra, al ridícul.