De Jong: «El Barça és el club dels meus somnis i vull ser aquí tota la vida. No volia marxar de sobte»

Frenkie de Jong (Gorcum, Països Baixos, 1997) transmet pau. El seu somriure, net, assossegat, li serveix per expandir una personalitat no sempre compresa sense interioritzar-hi. Perquè allà, rere la capa de calma, habita algú amb una profunda determinació a aconseguir els seus objectius vitals. Per això, en tot just un any, ha passat de ser un futbolista transferible a convertir-se en un dels portadors del braçal de capità. Diu que estima el Barça. I costa no creure-ho quan un es recrea amb la brillantor dels seus ulls.

També estima el futbol.

Des de molt jove estimo el futbol. Pel meu pare, la meva mare, els meus avis... A tots els agrada molt. Crec que és per això que jo també l’estimo.

Parli’ns dels seus avis.

Tots dos veien sempre els meus partits. Un ja va morir. I el meu avi que encara és viu era qui em portava al meu primer club professional, el Willem II. El meu primer any, no tenia qui em portés al club. I si el meu avi no hi era, no hi podia anar perquè els meus pares treballaven. Ell ja s’havia jubilat, així que pujàvem al cotxe en un trajecte de 40 minuts des del meu poble.

¿Ha pensat que potser sense aquesta figura mai hauria arribat fins aquí?

Mai se sap, però és veritat que vam viure moltes hores junts. Al cotxe, i també els anys de després. Venia als entrenaments, als partits...

Compleix la seva cinquena temporada. Va arribar amb 22 anys, ara en té 26. ¿Es veu molt diferent?

[Esbufega; pensa]. No crec que sigui molt diferent com a persona. Com a jugador, crec que tampoc. Potser hi ha algunes coses que van canviant, i és normal quan tens anys d’experiència. Perquè has de millorar en la vida, com a persona i com a futbolista. Em sento bé, còmode, feliç. Però el meu primer any també ho era. A la ciutat, al club... I encara continua sent així. He guanyat la meva primera Lliga ara, que era una cosa important per a mi. I ara vull continuar guanyant coses amb el Barça.

Sí que hi ha un canvi important. Ara és un dels capitans. ¿Com s’ho pren?

És un gran honor ser entre els capitans. Sempre va ser un somni jugar aquí. I estar entre els capitans quan vens d’Holanda, sense ser d’Espanya o Catalunya, és un gran honor.

¿Se sent una mica líder ja?

És que jo crec que com a persona no he canviat gaire. No és que ara sí que comenci a cridar tota l’estona al vestidor. No soc així. Però potser sí que podré donar bon exemple, avisar la gent de coses, o ajudar-los. Això sí.

De vegades s’ha dit de vostè que té un caràcter molt tranquil. I aquest caràcter s’ha utilitzat per criticar-lo.

Sí.

¿Per triomfar en el futbol és necessari tenir un altre tipus de personalitat diferent de la seva?

La gent es confon de vegades. I creu que algú té personalitat quan crida molt. O sembla fort quan diu fins i tot coses dolentes, o diu ‘puta mare’. I pensen: ‘Aquest té molta personalitat’. Però personalitat és una cosa molt gran. És ajudar també la gent a donar bon exemple quan les coses no van bé. Quan continues fent el que has de fer i no desapareixes al camp. Crec que això és també tenir personalitat.

¿L’amor pel Barça d’on ve? Del seu avi, de la influència de Cruyff... ¿D’on?

El meu pare és molt fan de Cruyff. I també de vacances sempre anàvem a la Costa Brava, fins i tot al Camp Nou a veure algun partit amistós. O fèiem el Tour al Museu. Holanda i Barcelona sempre van tenir una connexió especial.

Vostè és dels que pot dir que des de petit és del Barça.

Sí.

Que és de veritat.

Sí, és de veritat. Molta gent ho diu, però sempre el meu club fora d’Holanda va ser el Barça.

¿Tot ha anat més o menys com imaginava, menys els títols?

Sí. La veritat és que sí.

Però vostè ha sigut molt crític amb si mateix.

Sí... Sempre he sigut així. És la manera de ser i l’educació que tinc. Que quan hi ha alguna cosa malament, has de mirar primer per tu mateix. I jo crec que m’ajuda també a millorar les coses.

¿I què considera que podia haver fet millor en aquests quatre anys?

Uf. Hi ha moltes coses. Els primers anys podia haver sigut molt més important per a l’equip. No és que no ho intentés. Però és que potser podia haver influït més.

¿I ara sent que es troba en aquest nivell d’influència?

Sí, crec que l’any passat ja ho vaig estar. També depèn molt del rol que tinc a l’equip. L’any passat jugava una mica més a la base del migcamp. És on em sento més còmode i on m’agrada més jugar. I jo crec que allà puc donar la meva millor versió.

¿En els seus primers anys era massa tímid al camp?

Pot ser. He pensat molt en això. També quan arribes i vens a un club com el Barça amb tots els jugadors que hi ha... Crec que en aquell temps era normal anar acostumant-se una mica al vestidor, al rol dins de l’equip. I és normal que fos menys protagonista que a l’Ajax, on també tenia un rol diferent. Però em sentia bé. I sabia que seria així al principi. També jugues en un sistema i amb les instruccions dels entrenadors. I vas fent les teves coses...

¿Era una mica prudent?

Volia demostrar el que valia. Però, potser podia haver fet una mica més, això sí.

¿L’obsessionen les estadístiques?

No.

¿No les mira?

[Pensa]. Sí... Les miro.

La temporada passada potser va ser la millor, però va marcar quatre gols i va donar dues assistències. Sempre hi haurà qui miri aquesta part.

Els gols i les assistències depenen del teu rol a l’equip. I jo crec que ara mateix, quan estic jugant a la base del migcamp, no és el meu rol marcar 15 gols i donar 20 assistències. Però és veritat que sí que puc donar més assistències, segur; i també marcar més gols. Però no es pot dir que he jugat bé o malament depenent de si marco o dono un assistència de gol.

¿Què va passar l’any passat quan va veure que era transferible? En un any ha passat que volguessin vendre’l a capità.

El Barça tenia... [sospira]. La situació és la que hi ha. Econòmicament, el Barça no està en el seu millor moment. I podien treure molts diners per mi. Potser el club pensava que era bo vendre’m i tenir aquests diners. Però jo no volia anar-me’n. Ho tenia clar des de sempre. No volia. Per això vaig estar molt tranquil. Ho havia decidit.

¿Quina era la raó principal per voler continuar al Barça? Estava molt determinat a continuar.

Jo sempre vaig voler ser al Barça. En aquests primers anys no havíem guanyat la Lliga, ni havíem arribat lluny a la Champions. Només havia guanyat una Copa del Rei. Per triomfar al Barça em quedava molt. I també vaig veure que l’equip estava millorant aquell estiu. Arribaven jugadors de molt nivell. I per això volia continuar. És el club dels meus somnis i vull ser aquí tota la vida. No volia marxar de sobte.

Si hagués sortit en aquell moment, hi hauria qui hagués dit que va fracassar al Barça.

Sí. Però no dono gaire valor al que diu la gent. Tot i que és veritat que havia estat una mica... Uf. No sé si havia complert el que esperava.

¿Què li va recomanar la seva dona, la Mikky [Kiemeney]?

Sempre em va dir que era com jo ho veiés. És la meva carrera, i sobre el futbol he de decidir jo. Ella només em podia dir que estava molt còmoda a Barcelona, li encanta la ciutat, com tothom que viu aquí.

La seva vida està a punt de canviar al novembre amb el naixement del seu primer fill.

Crec que canviarà per a molt bé.

Sent un excés de responsabilitat pel fet de ser pare? ¿Li fa por?

No. Hi ha gent que diu que quan van ser pares els feia molta por perquè no sabien com fer les coses. Jo tampoc ho sé, perquè mai vaig ser pare. Però ja en tinc moltes ganes, crec que puc assumir la responsabilitat. I la meva dona està més que preparada per ser mare.

¿El futbol l’ha fet plorar alguna vegada?

[Pensa uns segons, mira cap al sostre, i arrenca]. Crec que no. Quan era nen potser sí, amb alguna derrota. Jo m’emociono en el futbol, segur. Però plorar, no.

¿Com es pren les derrotes?

Una mica malament. Sí. Em frustro. Penso en el que podia fer millor, en el que podia ser diferent.

¿Amb qui exterioritza aquests sentiments?

Amb la meva dona, els amics, la família, fins i tot amb companys de vegades.

¿Quina derrota ha sentit més en el Barça?

El 2-8... Et sents... Uf. És difícil d’explicar. Aquell dia al Barça va ser, no sé si el pitjor dia, però et fa molta vergonya com a culer. Un dels clubs més grans del món no pot perdre 2-8 en uns quarts de Champions. Et fa molta vergonya. Però el partit Ajax-Tottenham del 2019 (2-2, amb eliminació de l’equip neerlandès a la pròrroga), o l’Holanda-Argentina del Mundial de Qatar en els penals (derrota en la tanda de penals en els quarts de final)... Et quedes més decebut. Aquelles derrotes van ser més de sobte, de les que no esperes. Et fan més mal. Amb el partit del Bayern a Lisboa, en canvi, ja hi anaves sabent que estaves eliminat. El 2-8 et fa més vergonya. Penses, ‘¿com vam poder permetre això?’. Tot i que ja sabies que eren molt superiors.

Diu que no intenta tenir en compte les crítiques. ¿No segueix res del que es diu sobre vostè a les xarxes socials i d’altres? Sembla difícil viure en una bombolla.

És impossible. Segur que llegeixo coses, perquè també segueixo notícies de futbol. És clar que ho veig. Però no m’influeix gaire. És veritat que t’agrada més quan et diuen que has jugat bé o que ets un jugador espectacular que quan la gent diu que ho fas fatal. Però crec que no m’influeix gaire.

¿Creu que estem en un moment en la vida en què és massa fàcil anar més enllà de les crítiques, fins i tot arribar a l’insult?

Crec que la gent exagera molt les coses. També quan jugues bé en un partit ets un dels millors, però quan jugues malament ets un dels pitjors de la història. S’exagera molt. Ja amb un partit, o fins i tot amb una acció, la gent en treu conclusions. Fins al punt de dir que seràs el millor de la temporada. Es pot dir de tot, fins i tot criticar o dir que has jugat malament. Però ja està. Si et diuen que no vals per ser al Barça, pot ser perquè a les xarxes socials tothom pot posar alguna cosa. També és veritat que el que exagera molt és qui tria els titulars.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Expliqui’ns un somni.

Guanyar un Mundial amb Holanda i guanyar la Champions amb el Barça.