La magistrada Lucía Avilés, sobre Rubiales: «Un petó no consentit és un delicte. I d’agressió sexual»

Premi Menina 2022 de la Delegació del Govern de Catalunya i candidata a vocal del Consell General del Poder Judicial, la magistrada del jutjat penal número 2 de Mataró és una de les màximes expertes en violència de gènere del país. Analitza les claus jurídiques del cas Rubiales.

¿Com catalogaria l’episodi entre Luis Rubiales i Jenni Hermoso?

Jurídicament es pot arribar a qualificar com una agressió sexual. En cas de considerar-se provat que no hi va haver consentiment, és una imposició forçada d’un petó.

¿Com cal demostrar en aquest cas el no consentiment? ¿Amb la declaració de la víctima és suficient?

La denúncia de Jenni Hermoso és la clau del procés penal. Una vegada s’ha iniciat, el jutjat d’instrucció investigarà el que ha passat i prendrà declaració a la denunciant. Després, al denunciat, Rubiales. I una de les diligències d’investigació serà el visionament de les imatges. Els que hi fossin més a prop podran, per exemple, dir si realment es va produir la conversa o no entre Rubiales i Jenni Hermoso de què va parlar el president federatiu. I en podran donar detalls.

Es va filtrar un vídeo amb unes imatges en què la víctima, suposadament, feia broma. ¿Una víctima no té dret a fer broma? 

Això està relacionat amb el que les Nacions Unides deia dels mites de la violació, que no es pot atendre la conducta de la víctima abans, durant o després. Moltes vegades s’ha pretès entelar el relat de la víctima. Com va passar amb el cas de la violació grupal de ‘La manada’ a Pamplona, que també es van aportar com a prova informes de detectius privats que deien que la víctima havia refet la seva vida i que potser no ho havia passat tan malament. O no s’haurien produït els fets com ella defensava. Doncs en aquest cas, igual. En el procés penal el que s’enjudiciaran són fets. És un fet delictiu concret i denunciat. I la conducta de la víctima queda completament fora del procés penal. A més, no només en la investigació, sinó en la fase d’enjudiciament. Quan estem en un judici, la jutge o el jutge tenim l’obligació de denegar aquelles preguntes que es tractin de formular que suposin una ingerència en la vida de les víctimes. Quan mirin de qüestionar la credibilitat del relat de la víctima al·ludint a aquest tipus de coses, ja ens diu la llei que això no es pot permetre i s’ha de rebutjar. 

¿Sempre va ser així?

Abans, en els delictes de violència sexual era molt freqüent que diguessin: «Aquest senyor no ha pogut fer això perquè és un bon pare de família, és molt treballador, honrat...». I aquests no són paràmetres objectius per enjudiciar una conducta delictiva.

També sol haver-hi una presumpció de culpabilitat per a la víctima. Se li demana que parli, que denunciï...

La violència sexual entra dins del que coneixem a escala internacional com a violència sobre la dona. Aquells fets que ens afecten a les dones pel mer fet de ser-ho, i que ens afecten a més de manera desproporcionada. En l’ordenament espanyol, diferenciem entre la violència de gènere i la violència sexual. En violència de gènere són delictes públics, no és necessària la denúncia de la víctima, però sí la declaració de la víctima en el procés penal. Però no la denúncia com a impuls del procés penal. Però en el cas de la violència sexual, sí que és necessària. El legislador considera que no es pot iniciar el procés penal si no hi ha una denúncia de la víctima. Això no vol dir que tot el pes del procediment recaigui en la víctima. Una vegada que s’inicia està en mans de la policia, de la fiscalia i del jutjat instructor l’acordar i realitzar totes les diligències d’investigació que siguin necessàries. En una altra època el procés penal sí que requeia sobre la víctima. Hi havia unes sinergies dolentes. I passa en moltes ocasions, perquè són delictes que se solen cometre en la intimitat i et trobes només la declaració d’ell contra la d’ella. Però aquest no és el cas, perquè ha aconseguit llum i taquígrafs. Seria diferent si hagués passat en un lavabo.

¿Quin paper jugaria l’abús d’autoritat?

És una relació de poder establerta entre ell i ella, en la qual ell ostenta un poder sobre ella, una relació de dependència jeràrquica. I això al final determina l’abús de poder que ha fet [Rubiales] per considerar que podia dur a terme aquest tipus de conducta. A més, si veiem la imatge, ell l’està agafant del cap a ella. Fa la sensació de: «Vull fer alguna cosa, la faig i et cosifico».

Fa uns dies, el cineasta Woody Allen va dir amb referència al cas Rubiales: «No l’està violant, només li està fent un petó». I es preguntava què hi havia de dolent.

Woody Allen tampoc és el millor exemple. Però és molt típic. Tot i que la societat evoluciona. El que abans no era reprotxable, ja no només jurídicament, sinó socialment, ara sí que ho és. Per un canvi i una evolució social. Abans, un petó podia no constituir un fet delictiu, però avui dia sí. I hi ha moltes sentències que ho reconeixen. Abans hi va haver una jurisprudència intermèdia que ho considerava com un delicte lleu de coaccions. Ara no. Això és un delicte. I d’agressió sexual. 

No hi ha discussió ja en això.

No. I si els fets finalment no fossin acreditats, no vol dir que no passessin. I tot i que es dictés una sentència absolutòria, socialment, continuarà sent reprotxable.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

¿A quines penes s’exposa Luis Rubiales?

A una pena de presó d’un a quatre anys. Si es dictés una sentència condemnatòria i fos inferior a dos anys, no determinaria l’ingrés a la presó. Es podria acordar la suspensió subjecta a condicions. Que no delinqueixi en un període determinat de temps, que compleixi prohibicions de comunicació o aproximació, o que, en el seu cas, complís un curs formatiu d’educació sexual o en matèria d’igualtat i violència de gènere.