Apunt

Ahir Lamine, per Enrique Ballester

Ahir Lamine, per Enrique Ballester

Manu Mitru

3
Es llegeix en minuts
Enrique Ballester
Enrique Ballester

Periodista

ver +

Si jo fos Lamine Yamal i debutés amb el Barça i la selecció amb 16 anys, ho portaria regular tirant a malament. La primera cosa que faria seria tornar a l’escola i preguntar pels professors. ¿On són ara tots els que em deien que estudiés, que el futbol no em donaria per menjar? ¿On són els que no em deixaven jugar amb la pilota en l’esbarjo? ¿On? 

Per sort per al Barça, la selecció i la societat en general, jo no soc Lamine Yamal. Ni m’hi acosto.

Quan un talent precoç irromp a l’aparador futbolístic, una sèrie de trames comencen al seu voltant. Una de les més inofensives i absurdes és la carrera per veure qui el va descobrir. Qui el va conèixer abans que els presumptes experts. Qui l’anava a recolzar als camps de fang. Qui és tan llest que el va veure venir de lluny. Qui va dir primer que aquest nen seria molt bo.

Malvisc amb diversos amics especialistes en això, amics que inclouen l’esperit buscatalents a la seva recepta màgica per a la ressaca, amics que han esgotat la joventut infinita amb matinals de Burger King, partidet d’alevins a la difunta tele del Barça i Espidifen 600. Els meus amics culers discuteixen ara per la medalla epifànica amb Lamine Yamal, com era d’esperar. Un diu que el va veure amb la selecció sub no sé què i que ens va avisar, però no ho recordem. Un altre s’inventa un torneig de futbol base que mai va tenir lloc i un altre jura tenir un nebot que anava amb Yamal a classe i ens el va recomanar. Tots presumeixen d’habilitats observadores, cada una més demencial i sospitosa, però soc l’únic que aporta proves. La temporada passada vaig tuitejar ‘Ahir Lamine, ballant pel mig’, cosa que significa que soc idiota, que ja coneixia Lamine i no havia oblidat Juan Magán.

La línia prima que separa el bé del mal.

Notícies relacionades

El gran monstre del futbol necessita constantment aliment fresc i Lamine ha aparegut en el moment perfecte –el de l’adeu definitiu del tòtem Messi i amb l’esperança Fati en un fins aviat–. Les novetats cícliques fidelitzen i creen afició. També generen visites i venen diaris. Algunes són tòxiques de debò: la polèmica arbitral o l’odi sistèmic. D’altres són més sanes: la il·lusió pel jove ídol. Aquesta fascinació successiva i eterna. Mentre s’ensumin ídols, hi haurà futbol. La infància renovant la clientela. La novetat agitant les banderes.

De vegades volem que els nostres fills visquin la seva vida a través de la nostra experiència. Al cotxe, sovint poso la música que m’agrada a mi, a veure si alguna cançó cola. De nit, abans de dormir, al meu fill Teo li ensenyo a Youtube els millors gols de les últimes dècades. L’altre dia se’m va asseure al costat i va dir: «Papa, ens hem perdut moltes coses». Li vaig demanar que em desenvolupés la idea i així ho va fer, amb aire meditabund: «Ens hem perdut els dinosaures, els cavernícoles, els faraons i Pelé». Això em va dir el Teo i em va fer una mica de pena. Un nen de gairebé set anys trobant a faltar Pelé i veient al llit gols de Fowler, Raúl i Le Tissier. Un nen que demana la samarreta de Messi per al seu aniversari, però no pel que ha viscut, sinó pel que li han explicat. He decidit que a poc a poc deixarem aquests vídeos vells, perquè no és just per a ningú viure en un temps aliè, i el temps de Lamine potser no és el meu, però sí el de tots els Teos. Un temps ni millor ni pitjor. Un temps necessari i nou.