Amanda Gutiérrez, presidenta de FUTPRO: «Espanya ha fet un ridícul mundial per no saber protegir la Jenni»

Amb el telèfon a la mà i la motxilla a l’esquena. Amanda Gutiérrez (Barcelona, 1991) apareix a la redacció d’EL PERIÓDICO hores després d’aconseguir un acord històric per al futbol femení. La presidenta de FUTPRO, sindicat majoritari, reconeix la duresa dels últims dies. Reunions maratonianes, discussions i assemblees. Ella, malgrat ser una de les líders del canvi en aquest esport (tot i que no es consideri com a tal) continua sent igual que quan anys enrere es posava les botes per sortir a la gespa. Ara defensa els drets de les futbolistes als despatxos, però l’essència de «persona normal» no l’ha perdut.

¿Per què ha costat tant arribar a un acord?

Per la poca informació que s’ha anat revelant durant tota la negociació per part de la Lliga. Nosaltres hem hagut de convocar una vaga i anar al SIMA (Servei Interconfederal de Mediació i Arbitratge) dues setmanes per poder saber quantes jugadores eren entre els 20.000 i 23.000 euros. Aquesta poca transparència no ha ajudat les parts i ha cansat tothom. Una vegada més som les jugadores les que baixem les nostres pretensions pel bé comú, per poder continuar avançant. Però queda molt conveni per negociar.

¿Com el valora?

Ha sigut dur. L’acord, no mentirem, no és el que cap dels cinc sindicats esperava. Partíem d’una proposta de 25.000 euros de salari mínim per a aquesta temporada i hem acabat amb 21.000.

¿Com ha sigut el paper de la Lliga en la negociació? 

Quan nosaltres mirem les xifres és obvi que hi ha diners. També és veritat que quan la Lliga F ens explica com els reparteix, allà és quan treus altres conclusions. De 42 milions d’actius comercials, en reparteixen 200.000 a cada club cada any, que al final són uns 16 milions. ¿De 16 milions a 42 que està passant? No arriben els diners als clubs. Si tu no nodreixes els teus clubs dels recursos econòmics, s’ofeguen. A més, també hi ha qui considera que amb 16.000 euros [les jugadores] estan ben retribuïdes. I allà doncs... Quan tu tens un argument així i els sindicats en tenim d’altres, doncs també xoques. 

¿L’augment de salaris farà que la lliga sigui més professional?

No. 

¿Què falta? 

Moltíssimes coses. Al final, no només és el salari, que també ja que és el que permet que una futbolista estigui a temps complet i pugui dedicar-se 100% a això. Però hi ha moltes altres coses. Una de les grans demandes que ens fan els futbolistes són els camps, les instal·lacions. Tenim futbolistes amb els genolls ‘atrotinats’ per estar entrenant en camps de gespa artificial. ¿Com donarem espectacle en un camp on, quan tu el vols retransmetre per la televisió, l’angle no és el correcte? Hi ha una altra sèrie de circumstàncies a millorar i, per descomptat, en matèria de maternitat i assetjament sexual.

¿El conflicte amb la Federació ha afectat la negociació i les futbolistes a l’hora de prendre una decisió? 

Sí, és una situació molt tensa. Al final, abans de la primera jornada de vaga emetem el comunicat de FUTPRO, firmat per 80 futbolistes i pel qual renuncien a la selecció fins que no hi hagi canvis en la Federació. Aquest moviment l’han recolzat totes les jugadores de la Lliga F, i fins i tot d’altres categories. És veritat que s’ha portat a la discussió del conveni col·lectiu. Ha sigut un moviment. Les futbolistes han creat un moviment. El ‘s’ha acabat’ no només és per a la Federació, és per a tota la infraestructura de tot l’esport, del futbol. 

Hi ha més casos, menys visibles, però que no fan d’aquest fet una excepció.

No volem que això es personalitzi. No és un fet aïllat el que va passar en l’entrega de medalles del Mundial [quan el president de la Federació, Luis Rubiales, va fer un petó als llavis a Jenni Hermoso sense el seu consentiment]. Tenim casos a la Lliga F que són molt semblants i existeixen resolucions d’inspecció de treball en les quals s’acredita l’assetjament laboral. Aquest gest ha sigut la gota que ha fet vessar un vas que feia temps que estava a punt de vessar-se.

I ha sigut necessari guanyar el Mundial per canviar-ho tot.  

Lamentablement, les dones esportistes hem de guanyar grans premis per provocar canvis socials profunds. Va passar als Estats Units i està passant aquí. Ha sigut guanyar un Mundial, robar-nos el nostre moment i aprofitar-ho per fer canvis estructurals a tot arreu. Fa la sensació que el futbol femení s’està trencant. Però el que jo dic és: ‘No s’està trencant, s’estan traient caretes’. Som una generació que ens ha tocat viure aquest moment. Jo li dic a les futbolistes, quan tenim un moment de ‘no puc més’, que com a generació ens ha tocat viure això. Però és per a les que venen, i que elles ho tinguin més senzill.

Vostè era a l’estadi de Sydney en el moment del petó de Luis Rubiales a Jenni Hermoso. ¿Ho va veure?

En el moment no ho vaig veure. No em vaig assabentar del que havia passat fins que vaig ser a l’aeroport. De fet, el primer que jo vaig veure va ser el ‘mem’ comparant el petó d’Iker Casillas [amb Sara Carbonero en el Mundial de Sud-àfrica] i el de Rubiales. Jo pensava que era una foto feta en un angle incorrecte. Quan ja vaig poder veure el vídeo, em vaig dir: ‘¿Què és això?’ Em vaig posar les mans al cap i, després del cas Alhama [on les futbolistes van denunciar assetjament laboral per part del seu entrenador], jo ja tenia molt clara la identificació: això era un abús de poder.

A Espanya va costar molt que s’identifiqués com a tal.

Em va sorprendre que la gent trigués tant a entendre que això no estava bé. Torna a demostrar que és un problema estructural, de la societat. Sembla que no s’entén que un home no pot fer el que li doni la gana amb el cos d’una dona. No pots. I més fins i tot si a més ostentes un càrrec de responsabilitat. Però és que és igual que no sigui un home. Jo soc presidenta d’una institució i moltes de les jugadores són amigues meves. Mai se m’acudiria fer una cosa així. Mai. 

View this post on Instagram

A post shared by FUTPRO | Asociacion de Futbolistas Profesionales (@futpro_asociacion)

¿Com va ser ajudar la Jenni en el procés?

Amb ella ha sigut tot molt senzill. Nosaltres mai l’hem pressionat. Volíem que si ella prenia la decisió de parlar, preparar-ho tot bé. Sempre intentant que ella estigués còmoda, que prengués les decisions del que volia o no fer. Però, tot i així, ha sigut dur, perquè es posa el focus en la víctima. I perquè se li exigeix una sèrie de comportaments socials, jurídics o actuacions, caient tota la responsabilitat sobre les seves espatlles. Això és una cosa que jo sempre li he volgut treure. Les imatges són molt clares. No fa falta que la Jenni parli. Hauríem de tenir prou mecanismes perquè ella no hagués hagut d’arribar a aquest extrem. Tant la Jenni com FUTPRO han rebut moltíssima pressió, moltíssims comentaris, moltíssimes manipulacions i intents de desprestigiar. Però ella és forta. I jo ho he pensat moltes vegades. Si li hagués passat a una altra jugadora de les 23, no sé què hauria passat.

¿Han sigut suficients les mesures que s’han pres respecte a Rubiales?

Ha hagut de venir una institució externa com la FIFA per protegir la nostra jugadora. Una cosa que espero i desitjo que no es torni a produir, perquè crec que a Espanya hauríem de tenir els mecanismes adequats perquè això no passés. Ens han tret els colors com a país i hem fet el ridícul a nivell mundial per no poder protegir una jugadora quan tothom havia vist el que havia passat.

Per primera vegada, les futbolistes van fer un comunicat conjunt.

Va ser una mica bogeria. Després de l’assemblea en la qual tots esperàvem que es produís una dimissió [de Rubiales], el primer que vam fer va ser parlar entre nosaltres. Traiem la conclusió que estava insultant totes les dones. Em van començar a entrar trucades de totes les jugadores dient: ¿Què fem?’. És molt difícil en un col·lectiu tan gran anar totes a una. I veure com, en aquell moment, totes ho vam fer va ser molt bonic. Quan parlo de totes no parlo de 23 futbolistes, parlo també de les que eren en la prellista, de les quals formaven part del grup de ‘les 15’ que al final no van anar al Mundial, de les de la Copa del Món del Canadà. Parlem també de les pioneres. I això ho ha fet la Jenni.

Allà van dir prou en una reivindicació que marcarà la história de l’esport espanyol per sempre.

Va ser una cosa molt bonica. Va ser una demostració: ‘Això que fa tant temps que demanen, i per la qual cosa se’ns ha dit mocoses, no es pot consentir. I estem totes a una, ara que no hi ha ni mitjans de comunicació, ni institucions separant-nos’. És una cosa que ha estat passant molt temps. Es diu sempre, divideix i venceràs. I a les futbolistes han jugat molt a dividir-les.

Arran de l’escrit, la Federació es va veure forçada a prendre mesures.

Hi va haver moviments dins de la Federació, però no es van produir comunicacions fins al moment en què hi va haver una sèrie de canvis interns, que ells mateixos ha reconegut encara insuficients. Han traslladat aquests canvis a les jugadores i ara a elles els toca decidir si ja això és suficient per tornar i continuar amb els canvis. Jo crec que la resposta és ‘no’. Però també és veritat que portem uns 12 dies i cal entendre que no es canvia en tan poc temps una estructura casposa i que fa olor de naftalina.

Ara mateix és una de les líders d’aquest moviment. ¿Com s’ha adaptat a un canvi tan gran que implica moltíssimes coses?

Bé, a veure, jo no em considero la líder de res. Això per començar [riu]. Ha sigut molt dur. Partim que jo era advocada de moltes d’aquestes jugadores i em van demanar que creés un sindicat perquè elles volien el seu propi. Jo assumeixo aquest càrrec perquè elles confien en mi. Això és una càrrega molt gran, per començar. Però després jo tampoc era conscient quan ho vaig acceptar. Aquí vaig ser una mica tonta per pensar que seria tot més senzill. Jo creia que estàvem ja en una època en què si una dona et demana coses, no la considerarien una mocosa. 

Se l’ha atacat per tots els flancs. 

Se m’ha insultat i tergiversat. FUTPRO ha sigut l’única institució que ha aconseguit treure pasta [a les organitzacions] per donar-la a les futbolistes. I tot i així, la conclusió és que jo soc una venuda. Primer deien que jo era de la lliga masculina i m’havia creat Javier Tebas. Després, resulta que soc de la Federació. Quan a tu et venen aquest discurs que sempre darrere d’una dona hi ha d’haver un home, et frustra. ¿De veritat la gent no es creu que això ho han creat les futbolistes i que cada decisió que es pren, la prenen elles i no jo?

Han ‘piratejat’ el telèfon de la Jenni i a vostès també els han atacat a la recerca de draps bruts.

Quan vam parlar amb Yolanda Díaz, ministra de Treball, arran d’allò de la Jenni, hi va haver intents de manipulació, de coacció i d’intromissió en la meva vida privada per treure dades. Aquesta part em feia més gràcia, perquè la premsa està acostumada que existeixin líders que tenen coses sota l’alfombra. I jo l’únic que tinc sota l’alfombra és que m’agrada Harry Potter. Soc una fitxa nova en aquest món, jo no tinc draps bruts. No els tinc. Això a nivell personal ho gestiono, perquè no tinc més remei. FUTPRO arriba com una cosa nova que està tocant els nassos molt a tothom, tant a la Lliga F com a la Federació o al CSD. I això no agrada. I menys quan som un equip de dones que està dient les coses clares. Parlem i actuem, i això no agrada. Hi ha moltíssimes persones que destorbem bastant. 

Notícies relacionades

Cubarsí amplia el seu contracte amb el Barça fins al 2029

El Barça passa a semis de Copa amb Mapi a la banqueta

¿Es fa molt dur gestionar casos com els de l’Alhama o el que li ha passat a la Jenni?

Molt perquè, a part de tot, soc dona. Jo veia les meves jugadores de l’Alhama el que van patir. I jo patia amb elles. Parlàvem hores i hores per telèfon i clar, elles es desfogaven amb mi. I òbviament jo encantada, però em sentia impotent. I amb la Jenni igual. El mateix. Em frustra pensar que nosaltres vam crear aquest sindicat per intentar canviar coses, i hi ha coses que no podem canviar. Necessitem que existeixin dones aliades i aliats, feministes, en les infraestructures que envolten el futbol. Res em frustraria més que sentir-me amb les mans lligades i que ni tan sols amb un sindicat majoritari poguéssim canviar aquesta estructura. Espero, d’aquí uns anys, fer la vista enrere i reconèixer que jo vaig ser en el costat correcte de la història.