Sergio Ramos és el Crist Redemptor del Barça

Quan Sergio Ramos obre els braços en posat de Crist Redemptor busca respostes a un turment que ell mateix crea, però que entén com a responsabilitat d’algú altre. Ramos, als seus 37 anys i a la recerca del perdó del Sevilla després d’una vida al Reial Madrid i un pestanyeig a París, continua jugant amb el cap ben alt. Però mentre mira orgullós enfront, no s’adona que el seu físic ja li fa trampes. Quan el Barcelona corria el perill de quedar-se bloquejat a Montjuïc, i un quart d’hora abans del final, va trobar en el seu vell enemic el seu salvador. Lamine Yamal buscava Fermín. I Ramos, descoordinat, atribolat, es va ficar la pilota a la seva porteria. El central va veure passar la vida davant d’ell, com si haguessin posat un mirall al pit de l’objectiu del seu retret, el porter Nyland. 

El Barça devia entendre que allò només podia respondre a la justícia poètica davant el que havia passat una estona abans. En aquest temps en què tot s’hi val, cada vegada més pervers i denigrant, jutges, dirigents, investigadors i aplaudidors mediàtics disfruten de valent amb temes tan delicats com el cas Negreira. Al Sevilla li va entrar un rampell de dignitat abans de començar el partit per molt que el seu president, Pepe Castro, passegés per la gespa de Montjuïc com a cal sogre però sense canapès a les mans. La llotja, només faltaria, ni trepitjar-la –ni ell ni els seus deu acompanyants–. I el Barcelona, orgullós, va respondre amb un d’aquells comunicats que li serveixen per a tot. Però si allò de trencar relacions no és creïble en l’amor, imaginin en un lloc tan donat al llibertinatge i les banyes com el futbol. 

Sergio Ramos, capaç de despertar les més baixes passions dels aficionats del Barcelona, tornava a la ciutat. En un escenari amb molta menys mística com Montjuïc, però rebent els mateixos xiulets que van acompanyar el seu llarg periple amb el Reial Madrid. Tot i que Ramos hagi deixat d’intimidar tant a l’àrea aliena com a la pròpia. 

De fet, l’antic capità del Reial Madrid no s’ho va passar gens bé mentre Raphinha va buscar la seva esquena. El brasiler, a qui Xavi Hernández venia provant com a interior en vista de la competència oberta al flanc dret –Lamine Yamal va tornar a la titularitat–, va percudir com va poder per dins en aquest 4-3-3 en què el tècnic egarenc el va fer acompanyar d’un Gavi amb el do de la ubiqüitat i un Gündogan molt més còmode en les tasques de migcampista.

Malgrat que l’aroma de descontrol dominés la nit, el Barça va tenir un bon grapat d’oportunitats en el primer acte. João Félix, de fet, va protagonitzar les tres primeres. Tot i que cap de tan clara com la que li va brindar Cancelo, futbolista contradictori com pocs però amb un talent descomunal. El carriler es va escapolir d’una doble vigilància, va alçar el cap i va divisar el forat per on es colava el seu compatriota. A João Félix li havien obert els mars, però el seu xutàs va colpejar contra el travesser davant l’esbufec d’alleujament del porter Nyland.  

Mendilibar tractava de corregir-se desbaratant l’invent amb què havia començat. Lukebakio va partir d’entrada com a presumpte davanter centre, ja que el seu entrenador confiava que guanyaria per cames Christensen i Koundé. Veient que allò no tindria gaire recorregut, el belga va haver d’anar-se’n a l’esquerra perquè fos Lamela, aquesta vegada, qui exercís de fals ariet. L’absència d’En-Nesyri pesava massa en un equip parit per als finalitzadors.

Tot i així, Ocampos hauria pogut fer el primer gol en una rematada franca a un pam del punt de penal. Poca cosa per a algú com Gavi, amb una navalla suïssa que serveix per a tot. Fins i tot per esbudellar gols que semblen fets. Gavi hi va posar la cuixa, el pit, el cor, i Ocampos no va poder fer res més que maleir.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

També es va esgargamellar Raphinha, i la seva musculatura va rebentar després de 35 minuts de constants moviments explosius. Al seu lloc va entrar aquest petit dimoni anomenat Fermín. Malgrat no obtenir premi, en un moment ja havia aprofitat una gran maniobra de Lamine Yamal per controlar, girar-se i disparar. 

El Sevilla observava amb inquietud el volcànic Barcelona, un equip adolescent que va necessitar l’ajuda del veterà. La va oferir Ramos. Crist Redemptor del Barça.