Núria Picas venç el dolor: «He estat en la misèria durant més de set hores»

Núria Picas se sincerava amb EL PERIÓDICO abans de l’Ultra Pirineu. Estava preparada, es trobava millor que mai. Venia de proclamar-se campiona l’any passat. Tocava rematar la feina, repetir la gesta, i es veia perfectament capacitada per fer-ho. Tot i que, no obstant, feia falta «tenir el dia». I Núria Picas, aquest dissabte, no el va tenir.

Va ser una carrera molt boja, sobretot en la categoria femenina. Les posicions no van quedar clares fins als últims quilòmetres, en què Marta Molist es va imposar de forma categòrica. La catalana va fer un terç final de carrera excepcional, que li va valer per coronar-se com a campiona de l’ultra distància en el seu debut en la prova.

Mentre Molist va ser la cara, la creu li va tocar a Núria Picas. La llegenda de la ultradistància va viure «un dels pitjors dies de la seva carrera». «Em trobo molt malament. Però vull acabar per respecte a aquest esport, a la gent i a l’organització. Tinc dolor. Però l’abraçaré i acabaré, tot i que sigui a les 4 de la matinada», va dir a dos terços del final de la carrera.

«He estat en la misèria durant més de set hores»

Notícies relacionades

Mariona Caldentey: "A Londres he tornat a llegir molt. Porto una vida més tranquil·la"

Noves imatges del Camp Nou: així serà com quedarà l’estadi

I va arribar, és clar que va arribar. Passades les 20 h del vespre travessava la línia de meta al ritme d’‘Ay mamá’, de Rigoberta Bandini. Com ella volia. El dolor era insuportable gairebé la meitat del trajecte, però tenia clara una cosa: havia d’arribar a la línia de meta. «Hi ha hagut un moment que m’han fallat les cames. No podia fer un pas, no podia caminar, literalment. Intentava córrer, no podia. El dolor era molt, molt intens als dos costats. No sé què ha passat, ho hem de mirar, no sabem si és falta de magnesi. Hi ha hagut un moment que... que pensava que no podria arribar, però ho havia de fer com fos. Tot i que fos de matinada. Hi ha molta gent que ha vingut a animar, per la meva gent, per aquestes muntanyes, per aquesta carrera... No m’ho hauria perdonat mai i ha valgut molt la pena. Per a mi ha sigut una de les victòries més importants de la meva vida», explicava a EL PERIÓDICO instants després d’arribar a Bagà i abraçar els seus fills.

«La gent em deia: si tornes, tens més a perdre que a guanyar. I és clar, hi ha hagut un moment que he pensat que tenien raó, però després he pensat que no. No té raó aquesta gent, perquè no tot és guanyar. Guanyar al final és lluitar, lluitar, lluitar al màxim, donar el millor d’un mateix i jo avui ho he fet. He estat en la misèria durant més de set hores. Ho he passat molt malament. M’han acompanyat els meus fills. No podia córrer les baixades però s’ha de lluitar. I penso que ha sigut una lliçó de vida». Una lliçó per a tothom.