L’Ultra Pirineu corona Miguel Arsénio, el muntador de portes d’alumini que va canviar la seva vida

L’Ultra Pirineu és una de les carreres més dures i més boniques del món. 100 quilòmetres per davant creuant el Parc Natural del Cadí-Moixeró, sota unes temperatures asfixiants. Miguel Arsénio, muntador de portes d’alumini de professió, va travessar la meta en primera posició. Va arribar sense fer soroll i va fer callar moltes boques.

Com cuques de llum, els frontals dels 1.100 corredors de l’Ultra Pirineu vibraven rere la línia de sortida. Eren les cinc del matí i quedava mitja hora perquè es donés la sortida. Gairebé tots, no obstant, ja eren allà. La majoria d’atletes es posicionaven a la línia de sortida mentre anaven arribant els corredors professionals. Els grans favorits per penjar-se la medalla.

Alhora arribaven els vigents campions, Miguel Heras i Núria Picas. Ovacionats, es col·locaven els primers de la fila mentre el centenar d’espectadors que va matinar per omplir cada racó de la diminuta plaça de la Porxada, els animava i aplaudia mentre repassaven el seu rellotge. Quedaven pocs minuts per a la sortida i la música començava a pujar de volum. ‘L’últim dels mohicans’ començava a sonar cada cop més forta entre les parets de la petita població de Bagà. Al seu torn, els corredors escalfaven per última vegada, s’abraçaven i es col·locaven bé l’equipament. Havia arribat el moment, 100 km i 6.600 metres de desnivell positiu els esperaven. Quan va acabar el compte enrere, una mil·lèsima de segon abans de l’esclat dels crits.

Van sortir en tromba, una exhalació. L’adrenalina, les ganes i la impaciència van regalar als espectadors una sortida que posava els pèls de punta. A gran velocitat, els més de mil corredors enfilaven l’estret carrer que donava a la sortida del poble, per on es van endinsar a la muntanya i va començar el recorregut que no va completar ningú fins 10 hores i 37 minuts després.

Quan el sol es començava a despertar, els corredors arribaven al Niu de l’Àliga, el punt més alt del recorregut, a 2.500 metres d’alçada, a la Molina. Desenes de seguidors s’amuntegaven a la pujada gairebé vertical que donava accés al refugi de muntanya. Allà, després del primer avituallament i les abraçades amb els familiars que estaven presents, els esperaven més de 80 quilòmetres. A partir d’aquí, un recorregut dur sota un sol de justícia. Les altes temperatures han fet de la ja per si mateixa carrera extenuant, un duel contra les temperatures i el cansament extrem.

El portuguès Miguel Arsénio va ser el primer que va travessar la línia de meta. El corredor va recórrer els últims metres ovacionat pels centenars de persones que es van citar a la plaça de Catalunya. Picant de mans, mirant al cel i a la pantalla gegant on es veia enorme, com el que va aconseguir en la 14a edició de l’Ultra Pirineu. El seu objectiu era arribar entre els cinc primers, per sota de les 11 hores, però la seva grandiosa actuació li va valer el primer lloc del podi.

🟢 #SUP100K I el guanyador de la SALOMON ULTRA PIRINEU 2023 és… Miguel Arsénio 100km en 10 hores, 37 minuts i 50 segons!! Quina alegria! Enhorabona campió! Parabéns! ¡Felicidades! Quina cursa! Quina emoció! 🤩🎊🎉#ViuLaSUP2023 #SUP2023 @spartantrailwc pic.twitter.com/Nu8OiyEva7

— Salomon Ultra Pirineu (@UltraPirineu) 30 de septiembre de 2023

Notícies relacionades

Haaland firma una inusual renovació amb el City fins al juny del 2034

La quarta victòria confirma la rehabilitació del Barça

«Elgran canvi en la meva vida va arribar quan vaig variar la meva feina. Abans treballava per torns, i ara treballo vuit hores al dia i així puc aprofitar. Puc disfrutar», deia tot just creuar la línia de meta «esgotat», confessava qui abans de dedicar-se al ‘trail’ era ciclista professional. Muntador de portes d’alumini, abans treballava de nit i havia de dormir durant el dia. «Era una merda», confessa. Ara es pot dedicar a entrenar. Així va poder arribar en el seu millor moment a l’Ultra Pirineu, en què va escriure el seu nom en la història de la mítica prova.

Per darrere del portuguès, al cap de pocs minuts, arribava Miguel Heras. Va patir, es va plantejar abandonar, però no va deixar de banda el sacrifici i es va obligar a no plegar. Va arribar en segona posició, just per davant del valencià Rodrigo Monasor, la gran promesa espanyola de la ultradistància.