Fermín és la raó de ser del Barça

Podem passar-nos tota la vida esperant sense adonar-nos que el bo arriba de sobte, sense que ningú t’adverteixi de l’impacte. No hi pot haver emoció més pura i poderosa que la inesperada.

Fermín López era algú per als seus pares, que amunteguen fotografies del seu nen ros a la seva casa d’El Campillo al costat dels retrats de casament i trofeus infantils que el seny no havia de convertir en adults. Però Fermín López, fins i tot fa un sospir, no era ningú per a la indústria del futbol. Només era un adolescent que jugava en el Linares, potser condemnat a guanyar-se la vida en camps on no hi ha purpurina, sinó supervivència.

Veure el petit Fermín córrer per Montjuïc amb les mitges abaixades mentre arrossega aquest contradictori Barça adolescent per Europa ha d’emocionar, i emociona, un barcelonisme sovint tan mancat que algú reivindiqui la seva raó de ser. 

El Barça de veritat

Ara que els presidents vius del Barcelona diuen haver-se unit rere unes estovalles i uns espirituosos per enfrontar-se a les presumptes forces del mal que sotgen el club després de l’ombra dels pagaments a Negreira, i mentre el club continua venent-se a trossos a bancs i fons d’inversió de tot tipus, el soci, que poc pot pintar ja, té dret a agafar-se amb força als bessons de Fermín. Perquè el Barça de veritat, no el de la propaganda, és el que brolla a les lliteres de la Masia.

Va permetre Fermín que el Barça enfilés el seu tercer triomf en la Champions, aquesta vegada davant un Xakhtar ucraïnès digne d’elogi, i aclarint així l’equip de Xavi Hernández que aquesta vegada sí que arribarà a les eliminatòries. El centrecampista de 20 anys va protagonitzar les accions més perilloses del seu equip, tot i que el primer gol el firmés Ferran Torres, que va poder dedicar el gol a la seva àvia, acabada de morir.

Si bé Fermín s’havia despertat en el microclima de Montjuïc amb un xut fluixet, estranyament tímid, ja havia insinuat que, com a interior, s’atiparia a atacar els espais permesos pels volants ucraïnesos a la seva esquena. En la seva segona incursió, Fermín ja va mostrar la determinació que el caracteritza des des de la gira dels Estats Units davant el Reial Madrid. Va atacar una fabulosa passada de Gündogan, va controlar amb el pit, i va deixar anar una fuetada amb l’esquerra que va fer rebotar la pilota al pal. Ferran Torres va estar atent per rematar la feina, tot i que per a això hagués d’intervenir el VAR per negar un fora de joc.

El peu d’Iñigo

El 2-0 ja se’l va quedar Fermín. Iñigo Martínez, el peu del qual s’adapta fabulosament a aquest Barça, va trencar primer línies perquè Ferran Torres fes arriba la jugada a Fermín. I aquest, desencadenat, va trencar Azarovi amb el maluc per, immediatament després, convertir el seu peu en un martell. La pilota va tornar a colpejar el pal, però aquesta vegada no hi va haver burla del destí, sinó un gir sense un altre destí que la xarxa.

El Barça, amb el clàssic a tres dies, es va relaxar llavors. Fins i tot més. João Félix, que va fregar el gol en el segon temps amb un cop de cap en vol, va començar a torbar-se fins que va acabar danyat, amb els músculs fent-li la punyeta a l’avantsala del partit contra el Reial Madrid. Cancelo, mentrestant, es va perdre en el seu caos. I el Xakhtar, que va advertir les estepes, va retallar distàncies mentre Oriol Romeu es mostrava incapaç de perseguir el golejador Sudakov.

Cau João Félix

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Però ja en la nit tancada, amb el Xakhtar acostant-se a l’empat i amb l’afició preguntant-se sobre l’estat de João Félix, Fermín continuava reclamant l’atenció. Perquè venia de rematar una altra vegada al pal. I perquè fins i tot l’àrbitre li va negar un gol després que el VAR apreciés que havia començat a córrer en fora de joc.

No va arribar a temps a l’empat l’esforçat equip ucraïnès mentre un tipus de melena bàrbara i barba minera negava amb el cap a la banqueta. El futbol, en realitat, són els records d’una vida. Per això el cap em va portar a la diminuta barra de la cocteleria Boadas. Allà on el bàrman, a més d’escoltar els laments del periodista, preparava un còctel amb vodka i cogombre que es va dignar a batejar com a Txigrinski. Allò no tenia res de conya per aquell tipus de cognom juganer, sinó d’homenatge als incompresos de la nit. Txigrinski, de qui Guardiola es va enamorar i va desenamorar amb la velocitat amb què assaltem el llit a l’estiu, va tornar a Barcelona amb anys (gairebé 37) i experiència suficients per haver entès per fi que en la vida també guanyen els que semblen condemnats a perdre. ¿O, no, Fermín?