Quan Bellingham va esquivar un immens Gavi i va silenciar Montjuïc

Gavi ho havia fet tot bé. O gairebé. El seu partit, especialment en el pla defensiu, estava a punt de ser perfecte. No, no és gens fàcil però no hi havia ni rastre de Bellingham, el millor jugador del Madrid. I del futbol europeu.

Estava amagat sota la diminuta figura del migcampista andalús, capaç com va ser fins i tot de guanyar-li pilotes aèries. Però l’anglès anava a la seva: dos xuts a porteria, dos gols i el Madrid, que comparteix el liderat amb el Girona, s’escapa a quatre punts. I el Barça atordit sense saber realment què havia passat.

Havia passat més d’una hora de partit i Xavi era feliç, malgrat que el seu equip havia estavellat dues pilotes al pal (un xut amb la dreta de Fermín en la primera part i un cop de cap d’Iñigo Martínez en la segona) sense saber que era el pròleg del desastre blaugrana.

Gavi tenia sota control Bellingham en un trist Madrid que només va despertar quan va aparèixer Modric a la gespa de Montjuïc. «S’ha demostrat que no necessiten gaire per marcar», va confessar un afligit Ter Stegen sense voler buscar explicacions racionals al que va passar en el clàssic.

Un xut amb la dreta que va canviar el paisatge

¿I què va passar? Doncs que Gavi no pot ser a tot arreu alhora, tot i que projecti aquesta sensació. Curiosament, un cop de cap de l’andalús es va transformar, molt a desgrat seu, en una assistència per a l’anglès, i el seu imponent xut amb la dreta des de fora de l’àrea –potser eren 35 metres o ¿eren 40?– va despullar el Barcelona. Aquest cacau va sacsejar de tal manera Montjuïc que va canviar el paisatge per sempre.

Del no-res hi havia l’empat. Del no-res va arribar l’1-2, firmat per Bellingham. ¡Qui si no! ¿Què va passar? Doncs que l’equip de Xavi, esllomat i cansat malgrat substituir tota l’estructura ofensiva (va començar amb Cancelo-Ferran Torres-João Félix i va acabar amb Raphinha-Lewandowski-Lamine Yamal) per injectar l’electricitat que activés el seu equip. Activat estava en la primera hora. Després es va desconnectar en la mitja hora final coincidint amb els canvis. Canvis d’Ancelotti. I canvis també de Xavi. 

El futbol és indesxifrable. I si hi ha el Madrid pel mig encara més. No s’havia vist Bellingham. Va aparèixer Modric i va empènyer, ¡qui s’ho havia d’imaginar!, el Barça cap a la porteria de Ter Stegen. De sobte, l’anglès va tornar a ser qui ha sigut. El millor.

Notícies relacionades

Lamine Yamal, el «superheroi» d’Espanya, s’emancipa

La fiscal reclama l’arxivament dels insults a Vinícius

Es va oblidar del marcatge de Gavi, que va pagar, com és lògic, la conseqüència de tant esforç, i va oferir una lliçó de contundència i eficàcia. Dos xuts a porteria, dos gols: un des de fora de l’àrea com si fos un migcampista del segle passat i l’altre dins l’àrea petita, exercint de davanter centre. «No podem estar així d’atontats com en el primer gol», es queixava Gavi amb amargor. 

Ell va rebutjar amb el cap, ningú va anar al rebuig i Bellingham es va inventar un monumental golàs (era l’1-1) que va anticipar, sense que el Barça se n’adonés, la magnitud de la tragèdia.