Robert Vilarasau, el primer gimnasta a enllaçar tres quàdruples: «He passat per un infern»

El so de la lona elàstica és martillejant, constant com un metrònom. No cessa. Robert Vilarasau (Artés, 2001) salta sense parar al trampolí. S’eleva fins als set o vuit metres i inicia les acrobàcies; ràpides i elegants, frenètiques i precises. Mira la repetició en una pantalla a la sala d’entrenament i es lamenta. Un parell d’elements no li van sortir com va projectar al seu cap. Dijous comença el Mundial de gimnàstica trampolí a Birmingham, classificatori per als Jocs Olímpics de París 2024. Una lesió del tendó rotular va tenir Vilarasau sense pràcticament poder entrenar durant més d’un any. Va pensar a abandonar. No ho va fer. Ara, ressorgit, buscarà als seus 22 anys complir el somni que la lesió no li ha pogut arrabassar, ser esportista olímpic. 

Vilarasau estava en el seu millor moment. El doble campió d’Espanya absolut de gimnàstica trampolí estava consolidat nacionalment, ben posicionat a nivell internacional, i acabava de complir un dels seus grans objectius, fer un rècord mundial. En el CAR de Sant Cugat, la seva llar des dels 14 anys, en va aconseguir dos. A finals del 2021, va aconseguir encadenar dos quàdruples mortals en posició agrupada –amb els genolls enganxats al pit–, una cosa que ningú havia fet anteriorment, i a principis del 2022 es va superar a si mateix encadenant un triple quàdruple, fent una de les sèries en posició carpada –amb les cames estirades i els peus en punta–.

View this post on Instagram

A post shared by 信頼 (@robertvilara)

«Vaig perdre la fe»

El ritme que portava el gimnasta era molt alt. La quantitat d’elements que intentava una vegada i una altra estaven fora del normal. Va participar en el campionat d’Europa a Rímini i el campionat d’Espanya. I els tendons van dir prou. La tendinopatia es va convertir en un malson que va durar de setembre a juny d’aquest any. Nou mesos. «He passat per un infern», se sincerava Vilarasau, amb la mirada perduda. «Venia a la sala d’entrenament i veia tots els gimnastes saltant i progressant mentre jo feia preparació física i el que podia. Al cap d’una hora només volia anar-me’n d’allà», explica.

Agafar altura és fonamental per iniciar les acrobàcies a la malla elàstica. Impulsar-se cap amunt requereix molta força a les cames, i els genolls acaben suportant el pes de tot el cos. Quan Vilarasau es creia recuperat, saltava de nou i, al recolzar de més en el genoll esquerre buscant més altura, el tendó tornava a demanar treva. Tes setmanes més sense poder pujar a la malla elàstica, i així una vegada i una altra durant els nou mesos. Va provar tota mena de tractaments al seu genoll. Va visitar doctors, especialistes i fisioterapeutes, va provar amb factors de creixement i àcid hialurònic. Res funcionava. «Vaig perdre la fe. Pensava que mai tornaria al nivell que tenia», assegura.

Començar de zero

«¿Per què em passa això a mi?, ¿quina necessitat tinc d’estar així si no estic disfrutant?», es preguntava el gimnasta. La vida al CAR es va tornar molt complicada. «Vius aquí fent una sola cosa, i quan aquesta cosa no va bé, no tens res. Només et tens a tu», exposa.

Progressivament, va anar agafant-li la mida al seu genoll. Va haver de tornar a començar de zero, aprendre a saltar en la seva novena temporada com a gimnasta de trampolí. «Encara no puc sostenir tot el pes que sostenia al meu genoll. Òbviament, tinc tots els elements al cap, però plasmar-los de nou ho he hagut de fer de zero», explica. «Això m’ha fet millor gimnasta, i poc a poc torno a progressar, em sento millor», afegeix.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

«Per molt que mentalment estigués per terra, vaig seguir, vaig seguir i vaig seguir. El meu entrenador, Guillem Vila, ha apostat molt per mi en aquests mesos, i m’ha ajudat a no abandonar el barco. A més, tenia la motivació de no decaure i d’aconseguir el meu objectiu», assegura. El 2020, Vilarasau va intentar la classificació als Jocs Olímpics de Tòquio. No va poder ser. Ara, en el Mundial de Birmingham buscarà, de nou, ser esportista olímpic. Per guanyar-se un lloc a París, haurà de ser finalista. Cap espanyol ho ha aconseguit encara en aquesta modalitat, olímpica des de Sydney 2000.

Els moments durs han quedat enrere. A Robert Vilarasau encara se li escapa un somriure nerviós quan recorda els entrebancs que ha hagut de superar. L’han fet millor gimnasta. La seva primera professora, al Gimbe de Manresa, no es creia que aquell nen elàstic i que no parava quiet mai havia fet salts sobre un trampolí abans. A Birmingham, a partir de dijous, Vilarasau tornarà a competir internacionalment amb el combinat espanyol després d’un any i mig sense poder fer-ho. «És el Mundial per donar la sorpresa», conclou.