Dies negres en el Barça, tots miren a Xavi

Ni dos mesos. Ni dos mesos han passat del «millor moment», com ho va arribar a qualificar Xavi, després de les golejades a Betis (5-0) i Anvers (5-0), a potser «un dels pitjors partits des que soc entrenador, el pitjor en aquests dos anys», com va confessar després de la caiguda a Hamburg davant el Xakhtar (1-0).

Ni dos mesos d’una mutació negativa que ha sacsejat, alhora, l’ecosistema del vestidor amb la denúncia de Gündogan, que va obrir una ferida encara no resolta. El problema és que el Barça s’ha quedat sense futbol. El seu joc, sobri i efectiu en el curs passat, s’ha convertit en obtús i apagat.

No té gol. I ni tan sols la millor versió de Ter Stegen li permet resistir, perquè la defensa –a l’inici amb dos laterals llargs, Cancelo i Balde, després amb tres centrals– no troba la clau de l’estabilitat. El centre del camp enyora, de nou, Frenkie de Jong, a qui el club va voler fer mòbing l’estiu passat per vendre’l.

I sense Pedri, més encara perquè no existeix creativitat ni talent ja que amb els joves (Gavi i Fermín) no n’hi ha prou. A dalt, el desequilibri ja no existeix. I aquest Barça que feia somriure Xavi a mitjans de setembre està ara atrapat en una tardor depressiva.

«Estem malament. Som en un petit sot. No s’ha entès el que requeria el joc», va admetre Xavi.

A l’inici d’aquests dies negres per a Xavi, l’argument per justificar la derrota amb el Madrid era que «no l’hi podia perdonar», enaltint la primera bona hora de joc: un gol, dues rematades al pal i dues parades de Kepa. Però l’anàlisi es va aturar en la mala mitja hora final fins que ho va destapar Gündogan.

Després, el tècnic sí que va admetre que havien sigut «dues desconnexions» que van permetre els gols de Bellingham. El catàleg de justificacions es va aturar després a Sant Sebastià i l’entrenador va parlar llavors de la «intensitat» dolgut com va quedar per la desídia de l’equip.

I en la tercera etapa, amb un descens a la foscor que es va datar a Hamburg, va apuntar a «una cosa mental» sense oferir arguments futbolístics, refugiant-se que es viu «un petit sot» i apel·lant a «recuperar la confiança dels jugadors». 

No ha emès, almenys de moment, cap explicació tàctica per justificar aquesta caiguda més enllà de recordar que les lesions han provocat una caiguda de rendiment tan evident. «No és un tema de confiança, sinó de joc», va replicar Oriol Romeu, mentre Ter Stegen, el capità, va mirar cap a un altre costat quan se li va recordar que Xavi ho va atribuir tot a «una cosa mental».

El porter no ho veu així. «Estem tots enfadats, això no ens pot passar. ¿Bloquejat? Avui no he vist el partit en la repetició, no puc dir el que ens ha passat i ens ha faltat». El vestidor guarda, no obstant, diplomàtic silenci davant aquestes queixes de Xavi.

Però res és el mateix des de la queixa-denuncia-retret de Gündogan. Alguna cosa s’ha trencat allà dins.

L’equip ha caigut. Els jugadors, també. Cada un és més a prop de la seva pitjor versió que de la millor. ¿On són els Joaos que van dinamitzar el Barça? Joao Cancelo està desorientat, tant jugant de lateral com d’interior/extrem, posició que es va inventar Xavi davant el Madrid i la Reial Societat. Fa nou partits consecutius que Joao Félix no marca un gol, i s’ha quedat sense la influència que va exhibir a l’inici.

Oriol Romeu, l’únic mig centre pur de la plantilla, ha perdut el seu lloc. A la seva tornada de la lesió, Lewandowski no té pes. Ni tampoc gol. A poc a poc se li van acumulant petits problemes que resulten, al final, grans problemes perquè l’equip no avança.

Queda atrapat en la seva pròpia contradicció incapaç de trobar solucions a totes aquestes dificultats, i s’encongeix. Amb Ter Stegen, que ha efectuat bones parades que han camuflat aquestes caigudes, no n’hi ha prou. Amb el coratge de Gavi, tampoc. I el factor Lamine Yamal, símbol d’esperança, no ha de suportar la pressió d’un equip ofuscat.

Xavi va poder ser dur en les seves paraules –ja ho havia sigut a Sant Sebastià acusant-los d’una «inacceptable» falta d’intensitat. Però el tècnic va triar el missatge suau i còmplice per aconseguir un urgent ‘reset’.

«És el meu moment». Xavi ho té assumit. Sap que el miren tots. Que el miren els jugadors perquè els doni solucions al més aviat possible. Que el mira Laporta, que veia per la tele des de la seva casa de Barcelona la derrota d’Hamburg. Que el mira «l’entorn», terme que va desempolsegar fa unes setmanes.

És, sens dubte, el moment més crític de la seva etapa en el Barça, superior a les decepcions que ha viscut en la Champions i en l’Europa League. El tècnic només ha guanyat set dels vint partits europeus. Set triomfs, set derrotes i sis empats delaten la fragilitat blaugrana, i l’equip es troba immers en un cercle viciós.

«Estem bloquejats», va confessar Xavi, que va usar la primera persona del plural. ¿I quins ressorts activarà el tècnic per realitzar aquest ‘reset’ que tant necessita l’equip? Ha de meditar si torna al clàssic 4-3-3 o enforteix, en canvi, la seva idea del quadrat mantenint-se la incògnita de si manté la confiança en la jerarquia del grup.

Al tècnic li toca gestionar la derrota. I no és l’1-2 del Madrid o l’1-0 del Xakhtar, sinó la derrota de no trobar el seu futbol. Va prendre ja decisions dures, mai vistes abans, com efectuar quatre canvis de cop a Hamburg quan només havia passat una hora des de l’inici del partit. Però després Xavi no va ser tan contundent a la sala de premsa.

«No podem permetre que es perdi la confiança», va dir Xavi, més psicòleg que entrenador. Més pròxim a uns jugadors que no reben el missatge tàctic amb la claredat que necessiten, confusos i desorientats com estan tots aquests dies negres que han ennuvolat el Barça.

El temps avança, l’equip camina cap enrere i Xavi no troba la tecla. Per això, tots el miren. I molts l’escruten. El to de la seva veu a Alemanya, apagat i tènue, delatava que ell ja ho sabia.