Girona, el laboratori de l’èxit d’un club petit que desafia el Barça i el Madrid

Al costat del camp de golf de la PGA, situat a Caldes de Malavella, que somia allotjar una Ryder Cup, hi ha una austera instal·lació esportiva. No és gaire lluny dels cuidats ‘greens’. Tot just un quilòmetre. Aquí, en aquests dos camps d’herba, mimats com si fossin la prada de Montilivi, s’aixeca, i de forma discreta, el laboratori que ha revolucionat el futbol espanyol.

S’hi arriba per un polsós i sinuós camí de terra. És el laboratori del Girona, el club que lidera la Lliga, convertit ara en un centre d’estudi perquè desafia l’‘establishment’ del Madrid, segon a dos punts, el Barça, tercer a quatre, i l’Atlètic, quart a sis, però amb un partit menys.

A La Vinya, així s’anomena la ciutat esportiva del Girona, s’ha construït un model d’èxit consolidat en la saviesa del futbol modest, sintetitzada en dues figures. Quique Cárcel, el director esportiu, procedent del l’Hospitalet iMíchel, el tècnic, un símbol del barri obrer de Vallecas. Uns individus nascuts des de baix, sense cap glamur. Ni tampoc propaganda. Dos alquimistes del carrer. I aquesta química entre tots dos ha creat la poció del Girona, un club que ha descobert el futbol per a la seva ciutat.

De l’impagament als jugadors a dalt de tot

El club es va fundar el 1930, però va viure sempre d’esquena perquè no tenia l’impacte que acostuma, sotmès fins i tot al perill de la desaparició quan no fa tant era notícia per l’impagament de nòmines i les tancades dels jugadors al vetust estadi de Montilivi, construït el 1970.

Tots aquests embolics passaven el març de 2010. Just llavors, un bar de la ciutat anomenat Pencil va cedir un futbolí als jugadors que preparaven un motí contra la directiva de l’època per mesos i mesos sense cobrar que no rebien, per si s’havien de tancar al vestidor per matar les hores de soledat.

La ciutat, amb la preciosa catedral que domina el bonic paisatge del barri jueu sobre el sinuós riu Onyar, disfrutava més del bàsquet, mentre la seva gastronomia dominava el món. I aquí estava el futbolí al mig del vestidor de Montilivi com a testimoni d’un club gestionat de mala manera.

El futbol, segon plat

Girona era, i és, el bressol d’uns cuiners que són genis. Pioners, transgressors i innovadors. A l’inici amb la creativitat enlluernadora de Ferran Adrià amb El Bulli, el restaurant que ho va canviar tot a Cala Montjoi (Roses). De la Costa Brava als carrers de Girona amb els germans Roca impartint el seu magisteri, situats tots al cim triestrellat.

El futbol era el segon plat. O ni apareixia als menús, entretingut el públic al parquet (primer amb el Valvi; després amb el Casademont i, finalment, amb l’efímer Akasvayu Girona), que va fer desfilar per Fontajau Pablo Laso, Roberto Dueñas, Fran Vázquez, Raül López i el cedit Marc Gasol... I fins i tot Svetislav Pesic, un tècnic de renom.

I amb el creixent entusiasme de l’Spar Girona (ara Uni Girona), l’equip femení que es fa amb l’elit del bàsquet espanyol. Ni rastre del futbol, amb el club en concurs de creditors (2012), que va arribar a posar en perill la seva continuïtat.

«Aquí, a la tribuna de Montilivi, érem cinc aficionats. No més. Ens coneixíem tots», recorda Delfí Geli, actual president, exjugador i la cara del club. Un lustre després d’aquells anys de penúries econòmiques, Pere Guardiola i Ferran Soriano, CEO del City Football Group i exvicepresident econòmic amb Laporta (2003-2008), segellen l’acord per compartir la propietat de l’entitat, que inicia un procés de modernització.

De Machín a Míchel

Cárcel ja hi era; Míchel, encara no. El laboratori esportiu sí que es va posar en marxa amb l’explosió del ‘fenomen Machín’, el tècnic que va guiar l’equip a Primera Divisió amb el nou format dels tres centrals, que va provocar fins i tot la visita a Girona de Julen Lopetegui, llavors seleccionador espanyol en les setmanes prèvies al Mundial 2018. El tècnic basc venia a Montilivi per explorar aquest concepte tàctic.

Ara, hi ha una processó d’experts cap a la ciutat, convertida en un centre de referència del futbol modern. Un model de gestió eficaç, amb el poder concentrat en molt poques mans, que va rebre l’entrada en la propietat de Marcelo Claure (2020), empresari multimilionari bolivià, entusiasta del futbol i amb molt bona relació amb Pere Guardiola i Ferran Soriano, que es va quedar amb el 35%.

Mentre la ciutat, després d’anys d’oblit i abandonament del futbol, va tombar la mirada cap a Montilivi, conscient que una cosa gran s’estava aixecant al vell estadi. Edificat sota el trauma de caigudes tan cruels (ningú ha perdut tants ‘play-off’ ni de manera tan dolorosa) que haurien ensorrat qualsevol projecte. Però amb la pilota per bandera, s’ha transformat en un laboratori d’èxit.

És un club petit (13.000 socis, amb 9.700 abonats) que no figura entre els 10 primers pressupostos de la Lliga (ara està en 59 milions d’euros) el que lidera un campionat, mentre fidels aficionats es dirigeixen en processó cap a Montilivi. És líder també en percentatge d’assistència (14.642 espectadors, el més petit de Primera amb Vallecas), amb el 94% de l’aforament superant el Cadis (90,8%) i el Madrid (89,8%).

Notícies relacionades

Iñigo Martínez i Aleix García, novetats de la selecció espanyola de Luis de la Fuente

Entrevista a Quique Cárcel, director esportiu del Girona: «El dolor d’aquells traumes ens ha fet arribar fins aquí»

No només això. S’ha convertit en debat d’estudi, transformada La Vinya, un grup de mòduls on habita l’equip líder, allunyats de les grans pompes de la indústria de l’esport, en un plató televisiu. Per aquí desfilen les principals cadenes del món buscant el secret de la poció.

I fins i tot des de la seu nord-americana de ‘Forbes’, el mitjà de referència econòmic, truquen a les oficines del Girona, amagades als soterranis de l’estadi, per preguntar-li a Ignasi Mas-Bagà, el CEO del club, les claus estratègiques d’un club envejat. Si aquest futbolí de Montilivi, que té rèplica a La Vinya, parlés.... Si parlés explicaria la història d’un club que en una dècada ha transitat d’estar a punt de la desaparició a ser el líder de la Lliga. Una bonica història.