Cruyff, Van Gaal, Guardiola, ‘Tata’ Martino, Luis Enrique, Koeman, Xavi... ¿A qui disparaven els entrenadors del Barça?

Va inventar la paraula. Va inventar l’‘entorn’, una cosa que sí que era en l’univers blaugrana. Però ningú hi havia posat nom. Va passar a Praga. El 1992, poc abans que el Barça conquerís a Wembley la seva primera Copa d’Europa. El tècnic holandès va utilitzar aquesta definició, però dirigint-se a l’interior del club, posant el focus en Antón Parera, que llavors era el gerent de Josep Lluís Núñez.

Cansat de veure l’aire festiu que envoltaven els viatges de l’equip –venda de loteria i d’embotits– i enfrontat com estava a la gestió nuñista, Cruyff va descobrir l’entorn al barcelonisme.

«Amics i amigues de la premsa, jo me’n vaig!... ¡Felicitats». Així va començar el tècnic neerlandès el seu discurs de comiat a la sala de premsa del Camp Nou. Maig del 2000. Posava així el punt final a una tensa relació amb els periodistes, a qui fiscalitzava les informacions de manera estricta. Ho feia fins i tot cara a cara citant-los al seu despatx.

No necessitava intermediaris ni dir-ho davant d’un micròfon, i deixava, això sí, una de les seves frases icòniques. «‘¡Tú siempre negativo, tú siempre negativo! ¡Nunca positivo! ¡Nunca positivo!’», li va etzibar al seu compatriota Edwin Winkels, redactor d’El PERIÓDICO, el desembre de 1999. No va ser el seu únic incident amb els mitjans, però sí el més recordat. «Tu no pots opinar [sobre assumptes tàctics] perquè no ets als entrenaments, ni a les xerrades, ni coneixes l’esperit dels jugadors», li va dir a un altre periodista.

Va aguantar quatre anys al Camp Nou, tot i que sempre ha afirmat en privat que li va sobrar, potser, l’últim. I Guardiola no va posar el focus en l’entorn culer sinó que va apuntar més lluny. Eren les hores prèvies a la semifinal europea al Bernabéu contra el Madrid de Mourinho (abril del 2011).

Llavors, Guardiola va desplegar a la sala de premsa de l’estadi blanc un dels seus discursos més recordats pel barcelonisme. Tant ho va ser que a l’arribar al seu hotel els jugadors l’esperaven al sopar per aplaudir-lo. El Barça va guanyar 0-2 a l’equip blanc.

Però abans, el tècnic va deixar aquest missatge: «En aquesta sala ell és el puto jefe, el puto amo, i no hi vull competir en cap instant. Només li recordo que hem estat junts quatre anys. Em coneix i el conec. Si vol es pot quedar amb els amics de Florentino Pérez i la ‘central lletera’... Dins del camp intento aprendre’n molt quan jugo contra ell o quan el veig per la televisió. Fora del camp intento aprendre’n poc», va cridar Guardiola sobre Mourinho apel·lant a un terme encunyat pel periodista Carles Torres al diari ‘Lainformación.com’. La «central lletera» era un grup de periodistes madrilenys afins a Florentino Pérez que dirigien les seves crítiques al Barça.

Amb prou feines va durar un any, devorat per la pressió de l’entorn. L’amo del polo de color pistatxo, que li va comprar la seva dona, es va sentir sempre incomprès. Li portava bona sort i el portava sempre. Fins i tot el dia en què va guanyar a Vallecas (0-4) el Rayo.

Aquell 21 de setembre del 2013, el tècnic argentí va descobrir en un inesperat cop de realitat la singular realitat del Barça. Golejada espectacular, però l’equip havia perdut la possessió (49% davant el 51% del conjunt madrileny), cosa que va desencadenar una onada de crítiques en l’entorn.

Entorn que no coneixia i ni tan sols sabia que existia. El Barça va perdre la possessió, una cosa que no passava des de maig del 2008. O sigui, més d’un lustre governant, almenys, la pilota. I Martino, que va arribar en les hores abans a Madrid, procedent de l’Argentina, després de l’enterrament del seu pare, no sabia a què s’enfrontava.

«Quan hi ha un equip que ha fregat l’excel·lència sempre es generaran situacions com aquesta, i més tenint un entrenador que ni és de la casa ni és holandès», va manifestar només tres dies després. Era el 24 de setembre.

Va tancar el vestidor i el va allunyar de la premsa. No va concedir entrevistes individuals, tal com havia fet en el seu moment Guardiola. Es va mantenir ferm i sec en el seu diàleg amb els periodistes. Hi va haver un dia fins i tot que li van traslladar la queixa de Messi sobre la falta d’actitud de l’equip. Va escoltar amb mirada tranquil·la, fins i tot amb un somriure, tota la qüestió. Però després va mantenir un silenci més que significatiu.

Ni va respondre aquesta pregunta, cosa que va provocar que sentís el periodista dir: «Gràcies per la resposta». Una resposta que no va arribar perquè, com va qualificar el mateix Luis Enrique, «és una reflexió bastant profunda». Al ser preguntat sobre «quants matrimonis de connivència pots arribar a tenir amb els teus jugadors», l’asturià va ser contundent: «Mare meva, cada vegada entenc menys les vostres preguntes!».  

Dies abans que fos acomiadat per Joan Laporta a l’avió, de tornada de Vallecas després de perdre (1-0), Koeman va imitar el seu compatriota Van Gaal. Només va canviar l’escenari. Van Gaal va ser en la del Camp Nou; Ronald, en la de la ciutat esportiva de Sant Joan Despí. «Recordo una frase de Van Gaal ara a l’entrar aquí. ¡Bon dia, amics meus de la premsa! ¡Que bo!», va indicar l’actual seleccionador neerlandès, tot i que el seu entorn no era només exterior. Que ho va ser. I molt.

Però el veritable problema de Koeman va ser Laporta, el president que mai va creure en ell i que el va mantenir durant un estiu tempestuós mentre buscava entrenador. Al no trobar-lo el va deixar a la banqueta del Camp Nou. Però va durar tres mesos. A l’octubre va ser acomiadat. Llavors, va arribar Xavi. «Laporta em va dir 1.000 vegades que Xavi no seria el seu entrenador», va denunciar el seleccionador dels Països Baixos mesos més tard.

El tercer mes de Lliga de la seva tercera temporada va explotar. Feia temps que suportava, segons la seva opinió, aquest maltractament mediàtic. Però mai ho havia verbalitzat de manera tan contundent. Sempre havia argumentat que no se’l tenia en la consideració adequada. Però mai ho va utilitzar com una justificació per explicar el mal rendiment de l’equip.

«Amb les castanyes que m’heu donat...», va ironitzar mirant als periodistes després de la seva nominació al The Best de la FIFA com un dels millors entrenadors del món. Havia avisat de la seva incomoditat amb l’entorn, que es va convertir (8 d’octubre) en protagonista essencial de la seva compareixença davant la premsa. «L’entorn del Barça té una capacitat tremenda d’infravalorar-ho tot. ¡Tot, tot, tot...! ¡És tremenda!», va denunciar el tècnic, que un mes més tard ha fet un pas endavant en aquesta queixa.

«Allò de l’entorn no ho dic per l’afició sinó per la premsa. Les crítiques són exagerades. És injust. Això afecta massa els jugadors i fa que no juguin tranquils», va confessar Xavi incloent els periodistes com un dels factors perquè el seu equip no trobi el fil de joc adequat.