El dur recordatori de Xavi

Xavi va dedicar en el descans contra l’Almeria una de les bronques més grosses que recordava. Comparable, potser, a la de Munic del 2021. "Alguns no enteneu el que significa jugar al Barça", va cridar aquell dia, en què va deixar com a prova del seu enuig una pissarra trencada. Dos anys després, la repetia. Pel mateix motiu: l’absència d’esperit lluitador dels jugadors del FC Barcelona.

El 8 de desembre del 2021, en el seu cinquè partit com entrenador blaugrana, l’equip visitava el Bayern per lluitar per les seves últimes opcions de passar a la fase de grups. Va encaixar dos gols abans del descans, es va emportar una pallissa (3-0) i va caure, resignat i acomplexat, a l’Europa League.

L’Almeria no és, ni de bon tros, el Bayern. Cuer de la Lliga, es va presentar a Montjuïc sense haver guanyat ni un partit i en el descans empatava (1-1). Van rebrotar alguns xiulets a la grada. Va parlar Xavi al vestidor. Xavi va cridar. "Cal deixar-se la pell per respecte al club i a l’escut", va reiterar.

"És inacceptable", va acabar la xerrada, en comunió amb el sentiment de la majoria d’aficionats culers que estaven gelats veient el partit, fins i tot els que eren a casa seva. Avergonyit com a entrenador perquè, com va reconèixer, "és responsabilitat meva".

"Córrer com animals"

Xavi va ordenar als seus homes que sortissin "a córrer com animals" que "es deixessin l’ànima" al camp, contravenint –o no– les instruccions que acompanyen el manual pel qual el Barça guanyarà jugant millor que el rival, en un apassionat al·legat apel·lant a l’amor propi i al professionalisme. Sempre li falta alguna cosa a l’equip que llasta la seva trajectòria. Falta contundència, falta efectivitat, falta sort... Però el que no pot faltar és predisposició ni entrega, va recriminar dolgut i indignat.

La imperícia de la rematada i la blanor defensiva són carències més o menys transitòries que incumbeixen a la qualitat del futbolista. S’hi va aferrar el tècnic per explicar altres resultats, l’1-1 de València, sense anar més lluny. L’alerta a la desgana i l’abandonament van remetre a l’actitud personal, una acusació més cruel i ofensiva. Per a l’esportista i per al treballador en general. Recriminació vergonyant, que també pot ser momentània. De fet, en la segona meitat del partit, Xavi va entreveure el propòsit d’esmena i l’equip va superar el tràngol amb conflictes. Sergi Roberto va anotar el primer doblet de la seva vida als 31 anys i Iñaki Peña va treure una mà salvadora que va evitar el 3-3 després de regalar el 2-2.

"La xerrada del descans ha anat bé", entenia Xavi, concedint-se la bona lectura de la situació i acceptant que el nivell del primer temps era responsabilitat seva. "No tornarà a passar", va prometre, igual que va garantir que sota les seves ordres no es veuria cap altra representació tan fluixa com la de l’Allianz Arena. "Hem d’exigir-nos moltíssim més perquè som el Barça", va calcar tornant al present.

Xavi es va endinsar en el terreny sempre fàcil de la comparació, sovint útil, per enfrontar dos elements i remarcar les semblances i diferències. "No som el Barça dle 2010", va enunciar, potser per allunyar les expectatives del seu propi equip i alleujar-lo de pressió. Fins i tot per reclamar la humilitat imprescindible per competir. "O ens deixem la vida o no guanyarem res. Si no hi arribem per futbol, hi hem d’arribar per ànima. Si no ho donem tot, no hi arribem. Contra cap equip". Ni tan sols contra el cuer.

El Barça del 2010

Va existir el Barça de les cinc copes de Ladislao Kubala com a vara de mesurar per a les següents generacions. No es va apujar el llistó fins al Dream Team de Johan Cruyff, període mític, fins a la irrupció del Pep Team que estableix la cota màxima de títols –el primer sextet de la història del futbol– i de nivell de joc.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

El Barça del 2010 havia conquistat el triplet major (Lliga, Copa i Champions) en la seva primera campanya i va completar la immortalitat amb dues Supercopes i el Mundial de Clubs, més una altra Lliga. Set títols en dues campanyes va reunir el grup de Pep Guardiola. Dos títols (Lliga i Supercopa d’Espanya) en dues temporades, que poden augmentar a sis si conquista els quatre títols, acumula el Barça de Xavi, integrant del 2010 a la gespa. Una de les poques similituds està en la presència del davanter centre referent, Robert Lewandowski ara, Zlatan Ibrahimovic llavors, despatxat per la seva inadaptació.

"No som l’equip del 2010, no tenim la seva qualitat", va dir Xavi en l’equiparació, recordant que aquell equip "corria i era agressiu". I tenia, és clar, Lionel Messi, l’únic futbolista que pot jugar caminant.