Adeu a una pionera

La desaparició de Carmen Valero, la mort de la qual es va conèixer ahir després d’un ictus fulminant sofert durant la setmana passada, ha convulsat els aficionats a aquest esport que consideren l’aragonesa establerta a Sabadell com la millor atleta del segle XX. I no només pels seus triomfs esportius de fa lustres. El seu llegat adquireix ara proporcions extraordinàries pel seu significat en plena onada d’empoderament femení. Valero no va ser conscient en el seu moment del seu valor com a paladí i exemple per a les dones, no només esportistes.

Amb els anys i després de rodar un espot per a un patrocinador de l’esport olímpic, una empresa energètica basca, en què apareixia com una autèntica capitost del que feia, córrer, se’n va adonar per fi que la seva gesta transcendia l’esport. La seva passió va ser sempre córrer i córrer. La llegenda explica que de nena el seu pare li va posar un cascavell per saber per on anava, o millor dit, per on corria. Nascuda a Terol, va gaudir d’un enorme talent natural per a la carrera a peu, i alhora d’un caràcter fort i apassionat per atrevir-se a guanyar dues vegades consecutives el campionat del Món de camps a través, denominat Cross de la Nacions al començament. El seu èxit ho va trastocar tot. Se suposava que eren els homes, com El León de Becerril, Mariano Haro, de Palència, l’atleta més internacional als setanta, els que havien d’arribar a la glòria esportiva a l’Espanya gal·linàcia en blanc i negre, quan les dones corrien en bombatxos i els homes s’aturaven per veure l’"espectacle".

Cop de puny a la taula

La seva victòria va sonar a cop de puny sobre la taula per anunciar que la transició (esportiva) havia començat. Valero va comptar anys després que la vigília del primer Mundial de cros que va guanyar a Chepstow (Gal·les), el 1976, les corredores no van ser convidades a la reunió tècnica de la Federació espanyola. Va preguntar a un federatiu per la reunió esmentada i li van contestar: "Ja l’hem fet: feu el que pugueu. Les dones sou unes de culgrosses i unes mamelludes". L’endemà, amb el títol a la mà després d’haver derrotat Tatiana Kazankina (campiona olímpica en pista), va portar a col·lació aquell caràcter de rebel amb causa i fonament que li va costar més d’un disgust, en ocasions, però al qual no podia, ni volia, renunciar.

Es va trobar amb el directiu i el va deixar anar: "Mira com guanyen les culgrosses i mamelludes". L’any següent, a Düsseldorf (Alemanya) va repetir triomf per davant d’una altra russa, Liudmila Bragina, or olímpic en 1.500 a Munic 1975. El 1976 es va classificar per als Jocs que van consagrar la primera gimnasta 10, Nadia Comanecci, a Mont-real. Valero es convertia en la primera olímpica espanyola en atletisme. Va haver de córrer 800 i 1.500 perquè llavors no es programaven distàncies més llargues per a les dones. Això no resultava gaire "femení". Va haver de competir en distàncies massa curtes atès el seu enorme potencial en carreres de llarg alè.

En una caixa d’estalvis

Notícies relacionades

El Barça retorna a l’aristocràcia europea: de Valverde a Flick, sis anys on va canviar tot

"Jorge és un guerrer, però cal anar a poc a poc", diu el doctor Charte

Carmen Valero es va queixar sovint, i amb raó, que les ajudes federatives no arribaven a les atletes. Va treballar en una caixa d’estalvis per mantenir-se, va ser mare i als 80 li va picar el cuc i va tornar a competir, va guanyar contra tot pronòstic el nacional de camps a través i al ser elegida per al Mundial, va renunciar. Geni i figura, com sempre.

Les xarxes socials es van omplir ahir de condolences i reconeixements cap a l’atleta espanyola del segle XX. Fa tan sols nou mesos que Josep Molins, el seu entrenador, havia mort, i només setmanes després, Valero estava en l’homenatge a Quadra-Salcedo a la cendra de la pista Universitària de Madrid. Alex Calabuig, un dels organitzadors de l’esdeveniment, va resumir ahir en un tuit (X) el buit que deixa: una foto de l’atleta entregant una medalla a un nen i sobre aquesta un missatge directe al cor: "T’estimo".