Del rosa al groc, i al vermell

O el Barça ho va interpretar com una ççtrobadaççpartitçç d’entrenament a Barbastre o no es va donar compte que els partits duren noranta minuts, o més, i en ells és inevitable que juguin un porter, per exemple, i deu més, a l’equip contrari.

El solvent Fermín

Aquell gol formidable, que va marcar Raphinha, feia presagiar una nit celestial per a l’equip blaugrana, i de fet aquest cronista el tenia anotat com a títol d’aquesta crònica d’una victòria anunciada. Vaig escriure en la meva ment, per posar-lo després en aquest paper: Un gol de tot el Barça.

Perquè, en efecte, l’equip es va ajuntar, un a un, perquè al final hi hagués aquest gol que va anotar Raphinha com la conseqüència afortunada d’un altre tant, aquesta vegada individual, als peus del molt solvent (el millor d’ahir a la nit, amb De Jong) Fermín.

Però no sé que va passar en la segona part, que dolent sort va tocar a Xavi i al seu equip, que el partit va acabar sent agònic i perillós, amb l’agreujant que l’agonia va tocar de ple a l’entrenador blaugrana, que va sortir del camp rival amb la sensació que era entre delinqüents arbitrals, mentre que aquests aquests últims li feien veure a ell que millor anava a protestar al mestre armer.

Va ser un partit dolent i bo alhora, en els dos bàndols; ja que el Barbastre no va ser equip en la primera part, mentre que el Barça va demostrar que la velocitat no està disputada amb la imaginació, així que la va posar en marxa com per inaugurar una nova manera ser, més alegre, menys reconcomido.

Quan les coses se li van torçar al Barça el nerviosisme va passar un número tal de desgràcies que jo vaig haver d’apagar el transistor per si la maldat del joc era cosa dels comentaristes, cada vegada més interessats en demostrar que ells saben que el Barça no té arranjament i, a més, a ells mateixos tindrien la manera de resoldre la crisi.

L’entrada de Lewandowski, sobretot, va ser un exercici d’autocrítica de l’entrenador, però també una espècie de bandera blanca que avisava el Barbastre que la vida anava de debò. Tota la plantilla, la que era en el camp, va tremolar de por quan, en l’última pirueta, la decisiva, un penal va posar al coll aragonès la sensació que cridar és mig gol en l’últim minut.

Notícies relacionades

Jenni Hermoso recorrerà la sentència que condemna Rubiales pel petó i l’absol per coaccions

Benfica-Barça, a vuitens de final i al costat amable del quadre; Madrid-Atlètic, derbi europeu

Amb els seus culs a l’aire

Alfredo Relaño sap que aquell últim minut com a última part de l’oració en el joc és privatiu del Madrid, però el Barbastre va considerar seva la possibilitat de tal grau i semblava que la graderia mateixa anava a marcar el gol. No va poder ser, però li va treure els colors al Barcelona, que va passar del groc i va acabar vermell com un tomàquet, inclòs Lewandowski. Va guanyar el Barça però el Barbastre el va deixar, perdonin, amb tots els seus culs a l’aire..