El talent brut alleuja el Barça

Espaterrat en un d’aquests trons des d’on les dictadures àrabs s’eleven per sobre de la plebs, Joan Laporta rondinava inquiet. Uns metres més avall, ja a la gespa saudita, Xavi Hernández mutava entre el crit i la queixa, trobant només una mica de comprensió en el seu germà Òscar, no tant al camp. És allà, sobre la gespa, on molts dels mals que assetgen el club tornaven a quedar despullats en el primer temps. La descoordinació i l’absència d’una identitat reconeixible hi pesaven.

El Barça, incapaç durant tot el primer acte de crear entre línies contra un Osasuna que en tenia prou de defensar-se amb 10 homes panxa amunt i panxa avall, tenia la pilota. Clar. Però l’exhibia amb la mateixa gràcia amb què el desheretat mostra els cordons d’ors i l’anell de segell. Mira el que tinc. Quan allò no valia per a res.

El regat de Budimir a Araujo

Gündogan, Frenkie de Jong i, sí, Sergi Roberto, esperança barcelonista el 2024 amb el braçalet nuat al braç, no sabien bé què fer. I no només per la nul·la mobilitat dels seus companys d’atac, atrapats entre la doble línia defensiva navarresa, sinó perquè des de la banqueta no brotaven instruccions concretes per trobar espais lliures. ¿Recorden allò dels triangles i l’home lliure?

Tot i així, malgrat la ineficaç concepció de joc barcelonista a trenc d’alba, malgrat el pesat ritme d’uns futbolistes que s’agitaven amb la mateixa gràcia que qui dona menjar als coloms, l’equip de Xavi va disfrutar d’ocasions. Per alguna cosa aquest Osasuna de Jagoba Arrasate poc té a veure amb el que va emocionar la temporada passada. Però llavors apareixia l’altre gran mal que tant ha penalitzat el Barça aquest curs, la seva poca destresa a les àrees. A la pròpia, fins i tot Araujo va poder ser burlat de mala manera, sotana inclosa, per un estibador com Budimir –sort d’Iñaki Peña, que va corregir la barrabassada com va poder–. En l’aliena, Lewandowski, abans del seu alliberament, rematava amb la convicció de qui posa la mà fluixa en la salutació.

Més enllà d’un xut llunyà de Ferran Torres, d’un cop de cap fora de Lewandowski i d’un intent de rematada a l’àrea de Sergi Roberto amb l’ungla del dit petit del peu, els barcelonistes no trobaven la manera que el porter Sergio Herrera descobrís la inquietud.

En tot cas, la inquietud passava al bàndol blaugrana al veure com Raphinha s’apuntava a la pandèmia de lesions. Un drama en una plantilla massa curta per afrontar tot el que li ve a sobre i sense gaire més solucions que continuar somiant en palanques fantasma o en els avals del president. Lamine Yamal, amb bastanta menys pirotècnia que Raphinha, almenys va saber mostrar una infinitat de camins.

Al Barça ni tan sols li va fer falta millorar una barbaritat per carregar-se un Osasuna que va arribar a l’Aràbia ben conscient de les seves limitacions, com si aquell lloc estrany en què els capitostos es reparteixen cada any els diners no fos el seu.

Se li va arreglar l’assumpte al Barcelona amb prou temps. Arnaiz va exagerar amb molt poc encert una caiguda davant el robatori net de Christensen. Gündogan es va mostrar perspicaç a la passada interior cap a Lewandowski. I el polonès, aquesta vegada sí, va fer el que se li demana a una referència a l’àrea. Controlar bé –amb l’esquerra– i rematar encara millor –amb la dreta–. El gol va calmar els blaugranes.

Notícies relacionades

Gavi, un any després

El Barça acaba trasbalsat

Va poder aleshores Xavi Hernández començar a oferir perdons. João Félix va aparèixer amb una visible millora en la seva actitud. I va poder també tornar a rodar Pedri, que acostuma a entrar i sortir de la infermeria amb la rutina mecànica de qui entra xiulant al metro. El canari va fer l’apropiat, posar llum als forats negres, i extremar el control en un tram en què poc va passar. Xavi va respirar amb la millora oferta pels reservistes i al veure Lamine Yamal dir prou.

El futbol no és tan complicat i la vida és menys recargolada del que creiem. Només s’ha de donar camp als que saben jugar.