El Tour de Vingegaard comença a Galícia

No és un esportista que es prodigui massa acudint a actes fora de la competició. Més aviat es podria dir que Jonas Vingegaard és el guanyador del Tour més introvertit dels últims anys, però és un doble vencedor de la ronda francesa i una benedicció tenir-lo a qualsevol carrera, sobretot si decideix estrenar la temporada a Galícia, tal com va fer el 2023. L’astre danès de l’equip Visma iniciarà el rodatge de l’any a l’O Gran Camiño, la nova volta gallega creada per l’excorredor professional Ezequiel Mosquera, que es disputa entre el 22 i el 25 de febrer.

Vingegaard acudirà a terres gallegues amb el dorsal número u ja que fa 11 mesos es va apuntar a la segona edició de l’O Gran Camiño amb l’ànim de guanyar-ne les quatre etapes. Va aconseguir tres triomfs, i si no va ser un ple es va deure al fet que la primera jornada de competició es va haver de cancel·lar a causa de la neu.

En el ciclisme actual els astres no es conformen a sortir a la carretera pensant només a reunir quilòmetres a les cames amb la mirada fixa en el Tour, com van fer durant l’hivern figures del passat com Miguel Induráin. Alberto Contador i Chris Froome van ser els primers que van començar a saltar-se aquesta norma i des de la primera pedalada de l’any ja van moure la bici amb empenta, com si no l’endemà no existís i amb l’ànim de menjar-se el món ciclista abans d’arribar al Tour.

Vingegaard no n’és una excepció. Gairebé es podria dir que és una mena de monjo de la bicicleta. La seva vida transcorre entre la seva família, les concentracions a Tenerife, alguns dies d’entrenament per Màlaga i una competició molt selectiva que aquest any el portarà a presentar-se al Tour amb tot just 25 dies de competició: 4 etapes a Galícia, 7 a la Tirrè-Adriàtic, 6 a la Itzulia i 8 al Critèrium del Dauphiné

Sense coincidir amb Pogacar

De fet, és un programa similar al del 2023 tot i que amb el canvi de la Tirrè-Adriàtic per París-Niça, en les mateixes dates de març, del dia 4 al 10, dues carreres que, de forma tradicional, incomprensible i sense cap lògica coincideixen en el calendari professional. I, sobretot, amb una circumstància important. Amb o sense intenció, Vingegaard va preparar el camí cap al Tour 2023, que va guanyar sabent que no coincidiria amb Pogacar fins a la ronda francesa. No obstant, va saltar la sorpresa i el seu rival eslovè va decidir inscriure’s a última hora a la París-Niça, on no va poder fer altra cosa que mirar des de la rereguarda la gairebé insultant superioritat de Pogacar. Va ser l’única derrota que va contemplar en la temporada, ja que la segona posició a la Vuelta es va deure més al compliment d’ordres d’equip i al respecte envers el seu company Sepp Kuss que a la falta de forces. Per això, aquest any, després del Tour, Vingegaard tornarà a la Vuelta amb la intenció de cobrar amb una victòria la factura pendent del 2023.

Una vida monacal

"No tinc cap passatemps fora del ciclisme. El temps lliure el passo amb la meva dona i la meva filla. La vida ciclista no és fàcil, fins i tot quan guanyes", va explicar aquest mes a la premsa danesa en una de les poques entrevistes que acostuma a concedir. Entrenar-se i entrenar-se és el lema d’un corredor lleuger d’1,75 metres i tot just 60 quilos. Res més, ni festes, ni actes socials, ni aparicions a la televisió, ni sortides nocturnes...

Notícies relacionades

Haaland firma una inusual renovació amb el City fins al juny del 2034

La quarta victòria confirma la rehabilitació del Barça

Per idèntica raó ningú té dubtes que el seu camí cap al Tour el recorrerà buscant cada dia la victòria, ja sigui en etapes o triomfs finals. Tot comença a Galícia amb quatre etapes a l’O Gran Camiño, de les quals en pot guanyar tres: la contrarellotge de 14,8 quilòmetres a la Corunya, l’etapa de muntanya a Lugo i, sobretot, el comiat de la carrera, jornada reina, amb l’asfixiant pujada a la muntanya de l’Aloia, a Pontevedra: 7 km d’ascensió al 8% de mitjana.

Fins al Tour, Vingegaard i Pogacar no es podran encaixar les mans ja que el calendari de l’eslovè passa per Strade Bianche, Milà-San Remo, Volta, Lieja-Bastogne-Lieja i Giro per acudir després a la Grande Boucle amb el dubte de saber si l’esforç de la ronda italiana, més suavitzada aquest any, li passarà factura. És la incertesa més gran i és el que els ha passat a tots els vencedors de la carrera transalpina des que Marco Pantani va aconseguir el doblet el 1998, en un any per oblidar a l’estar marcat pels més grans escàndols de dopatge viscuts en un ciclisme que sembla ja haver sortit del túnel de les drogues.