La situació insostenible de Xavi

Xavi Hernández veia sobre el camp la jugada abans que ningú. Sabia per on havia de filtrar la passada. Sabia on trobaria el company. I sabia combinar. D’alguna manera, tenia una mirada privilegiada. Un jugador irrepetible que va ser capaç de desenvolupar gairebé tota la seva carrera al Barça. Com a entrenador, en canvi, durarà poc més de dos anys. I, segurament, amb l’anunci del seu adeu el 30 de juny s’avança a la decisió de la direcció esportiva, que difícilment podia garantir-li la continuïtat després d’una temporada que s’encamina cap al desastre. Ha salvat l’orgull al proclamar que la decisió és seva. Amb el seu anunci, pel que va dir, aspira a alliberar-se de les crítiques ferotges que, al seu gust, ha encaixat amb cada derrota, amb cada partit mediocre, amb cada excusa poc creïble. Xavi, tot un mite, s’ha desprestigiat, com abans Koeman. L’efecte de la banqueta blaugrana és devastador. Ara, com si fos Jürgen Klopp, ha marcat la línia de meta. Aquestes són les raons futbolístiques de la seva sortida.

UNA CAIGUDA EN BARRINA.

El Barça que es va proclamar campió de Lliga (amb ampli avantatge sobre el segon) i de la Supercopa la temporada anterior s’ha esfondrat per complet i no fa la sensació que Xavi sàpiga per què. Tot el que imagina al seu cap o a la seva pissarra no és capaç de plasmar-ho al camp. N’hi ha prou amb acudir a les xifres per explicar la davallada de rendiment. El curs passat portava 18 victòries; en aquest, només 13. Els gols a favor són els mateixos, 43, però la gran diferència rau en la defensa. El mur de formigó que era l’equip en la temporada de l’èxit de lliga (només va encaixar set gols), en aquest és un colador impropi de qualsevol equip amb aspiracions. Són ja 29 gols en contra. Iñaki Peña no és Ter Stegen, Kounde ha tornat de mantega, Araujo braceja amb més furor que eficàcia, Christensen no li arriba al turmell del que va ser l’any passat i, en general, els esforços defensius s’apliquen amb ineficàcia. La quantitat de gols en els primers minuts evidencien un problema majúscul.

FORA DELS TÍTOLS.

Xavi va mantenir certa línia de somieig durant la roda de premsa a l’assegurar que l’equip encara pot fer bones coses aquesta temporada i es va atrevir a verbalitzar que, sabent que se’n va, la Champions li fa "especial il·lusió". El Barça va ser humiliat a la Supercopa pel Madrid; l’Athletic el va fer fora de la Copa; la Lliga ara està a distància de telescopi (a 10 del Madrid, potser 11 del Girona avui) i la Champions, pendent de l’enfrontament de vuitens amb el Nàpols, és una costa pedregosa per a la qual el conjunt de Xavi no té calçat. Arribar als quarts resulta fonamental per a les arques del club.

SUPERAT PER L’ENTORN.

L’entrenador ha presumit que coneix el club molt bé, i ningú en pot dubtar, però alhora no ha parat de queixar-se de com de corrosiu que resulta el càrrec d’entrenador al Barça. "És impossible que hi hagi un Alex Ferguson al Barça", va afirmar en al·lusió als 27 anys que l’escocès va governar el Manchester United. "Els pitjors dies de la meva vida han sigut com a entrenador del Barça. En molts casos m’he fet la pregunta de si compensa", va dir l’any passat, exterioritzant un turment del que ara espera deslliurar-se a poc a poc fins a arribar al 30 de juny.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

SENSE IDENTITAT

. A Xavi se li ha retret no haver imprès al Barça la identitat de joc que s’esperava d’ell. Amb freqüència s’ha vist un equip carrincló, incapaç de produir joc ofensiu, defectuós en la pressió alta, vulnerable i imprecís. Xavi és un mite, sempre ha sigut la carn i l’os de l’ADN del Barça. Però en aquest sentit ha sigut una decepció. S’hi ha deixat la pell, però pel que sigui, perquè el futbol és un esport punyeter, s’han vist pocs partits rodons.