"Costava reconèixer que jo era allà perquè era bona pilot"

El Dakar aquest any ha sigut una mica més especial perquè vam canviar d’equip a última hora. Ja fa quatre anys que soc en aquesta categoria i era l’últim any que competia, i l’objectiu era intentar fer un podi i, per descomptat, guanyar-lo. Sempre em deia: "m’encantaria guanyar-lo". Però sabia que era complicat. És una categoria molt disputada. Jo sabia que en aquest Dakar, la regularitat seria molt important i volia mantenir-me com a mínim entre els quatre primers durant totes les etapes. És molt complicat de vegades perquè tens avaries, però la meva ment funcionava en mode atac, centrada a no cometre errors i intentant arribar al final amb el menor nombre d’errors o mals possibles.

Quan es va confirmar la seva victòria, ¿a qui va recordar?

Vaig recordar molt, primer, la meva família. Ha sigut molt important en la meva carrera esportiva. En els primers Dakar venien amb mi, m’acompanyaven a tot arreu i justament aquest any no van poder venir. Els vaig recordar moltíssim perquè sabia que serien súper emocionats. Després ho vaig poder comprovar perquè els vaig trucar i estaven tots plorant. També vaig pensar en les meves amigues, que han viscut també els moments bons, però també els dolents. És quan es demostren moltes coses.

El Dakar és una prova molt dura que la manté separada de la seva família. Fins i tot incomunicada en molts moments.

Sí. A més, també vaig recordar Carles Falcón, que va morir al Dakar d’aquest any. El vaig recordar molt a ell, la veritat. I també els nens de l’Hospital de Burgos, perquè aquest any vaig fer un projecte amb ells. Havien de fer un dibuix sobre medi ambient. I jo vaig posar-los cadascun d’ells al meu casc de l’Extreme E. Va ser un projecte que anava a ser senzill, però va resultar ser una cosa molt bonica, tant per a ells com per a mi. Vam fer una recepció amb tots els pares i estaven tots molt emocionats. Molts nens que van morir al seu dia, i que es van involucrar en el projecte... Va ser un moment tremendament emocionant. Em van ensenyar la capacitat de resistir, de lluitar fins al final. I això és el que vam fer.

¿Com es gestionen totes aquestes emocions?

Em va costar molt reaccionar. Per fora estava molt tranquil·la, però per dins... Deia: "¡Em vindrà un atac!" Quan ja en vaig ser més conscient va ser quan em van donar el trofeu. Dins del casc, ja quan me’n vaig anar, em vaig posar a plorar. Al principi no em sortien ni les llàgrimes. Tampoc les paraules. No sé ni el que vaig dir. Estava en xoc. I després, quan vaig tenir un moment amb mi, sense mòbils ni res, és quan vaig recordar tot el que havia passat, com havia crescut i evolucionat, tot el que havia superat. Se’m va acostar molta gent plorant. Que visquin això d’una manera tan emocionant quan és una cosa teva...

És la primera dona espanyola (la segona en la història, després de l’alemanya Jutta Kleinschmidt ) que guanya el Dakar.

Això havia d’arribar. És veritat que aquí som molt poquetes, però cada vegada vaig veient que les noies que entren tenen aquesta llibertat de poder triar el que volen fer i no tenen aquesta por d’entrar en un lloc que sembla tot súper fosc i masculí. És un esport tan bonic perquè ens tractem de tu a tu, competim de tu a tu. No hi ha categories. M’ha passat a mi, soc la segona o la primera, però l’important és que siguem. I que si no he sigut jo, que sigui una altra i que vindrà la tercera i la quarta i la cinquena. L’important és reivindicar la presència lliure, perquè tu com a dona puguis decidir que si t’agrada això ho pots fer. No demano tampoc que hi hagi un 50% de dones i 50% homes. Demano que les que vulguin ser-hi, hi siguin, perquè poden i perquè volen.

Vostè està envoltada d’homes durant la competició, competeixen pel mateix i de la mateixa manera. ¿Però ha sentit en algun moment aquesta diferència de tracte per ser dona?

En tots els esports en general, inclosa la vida laboral, es produeixen aquestes situacions incòmodes amb què a poc a poc la gent va sentint més rebuig. Em refereixo que no et donin valor, que no et donin crèdit, que et subestimin, que et tractin com una nena, que no et tinguin en compte per a algunes coses. No crec que sigui només en l’esport, crec que també és en l’àmbit laboral, que ens veuen nenes i que no et veuen amb aquesta capacitat de poder liderar un grup, o de ser cap o poder manar sobre x persones. O que tinguis caràcter per poder guanyar certes competicions. Això sí que m’ha anat passant al llarg del temps: a la gent li costava reconèixer que jo era allà perquè era bona pilot. Sempre era el mateix: o estan malament els temps, o has tingut sort, o tal o tal.

¿Com l’afectaven aquests comentaris?

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Jo soc una persona molt passota, però això al final fa mal. I si no ho diem no es canvia. És important ser conscients o ser realistes en el moment de veure una noia guanyant i que no sigui notícia, que sigui una cosa normal. I cada vegada va passant més. És important educar amb actes, amb accions, amb comentaris. Això va canviant a poc a poc.

¿I quin paper tenen en això els referents? Perquè vostè clarament n’és una.

Quin piropo hi ha millor que poder inspirar algú, ¿no? És important tenir gent que exerceixi de mirall. Perquè a mi em va passar. Quan era petita volia entrar en el kàrting i no tenia aquesta figura. Potser això em va animar. Jo volia entrar al món de la competició i no m’hi vaig atrevir perquè era l’única. Soc una persona molt vergonyosa i a mi em feia por entrar-hi. Al final em vaig oblidar d’aquest tipus de sentiments i hi vaig entrar. M’era igual que no hi hagués ningú al davant fent això. És important ser referent i tinc una responsabilitat. Per això, cada vegada m’agrada més parlar de la meva experiència. Abans no, pensava que de què servia parlar de mi i de la meva història. Però m’he adonat amb el temps que puc ser una inspiració, ja sigui home o dona, perquè aquesta persona realitzi el seu somni.