Formes de sentir-se viu

Ahir, en ple partit contra l’Osasuna, vaig recordar Ousmane Dembélé. Era la primera vegada des que va marxar. La meva ment vagava per la gespa, més ràpida que la pilota, i de sobte se’m va aparèixer la seva figura a la banda. ¿Quin minut devia ser? A mitjan primera part, crec, quan l’avorriment ja em dominava –com tantes vegades aquesta temporada– i em va donar per pensar que Lewandowski ja no era el mateix perquè no tenia qui li servís bones assistències. Però, no, és clar, massa fàcil. Cent vegades millor Lamine Yamal. De seguida em vaig dir que la meva memòria m’estava traint i vaig entendre que el record de Dembélé no s’imposava per les seves millors nits, sinó precisament per aquell tedi que de vegades ens provocava, aquella irregularitat capaç del millor i el pitjor, i que ara semblava reencarnar-se en el que vèiem.

Notícies relacionades

La jutgessa cita com a imputats a Bartomeu i Sandro Rosell pel 'cas Negreira'

Ni Romário, ni Ronaldo, ni Rivaldo, ni Ronaldinho, ni Neymar… Raphinha, el brasiler més golejador de la història de la Champions

Aquests dies, des que Xavi va anunciar que deixaria el club a final de temporada, s’han valorat molts aspectes de la seva feina. Jo tinc clar que res passa mai per una sola raó. A aquesta situació s’hi arriba per molts camins, ja siguin les decisions que ha pres Joan Laporta, les sortides i arribades al cos tècnic, la il·lusió un xic ingènua de Xavi a l’hora d’acceptar el càrrec, o la plaga de lesions -Pedri, Ter Stegen, Gavi, Iñigo, Raphinha- que han llastat en excés les seves idees al camp. Però quan busco una paraula que resumeixi tota aquesta etapa, em passa pel cap Avorriment. Entesa sobretot com la negació de la Diversió, l’Alegria, la Passió.

Durant una bona estona, el d’ahir va ser un exemple d’aquesta parsimònia general. Un futbol lent, amb jugades previsibles, poques ocasions, defenses de mantega. Tot tan planer que ni tan sols podíem patir. Després va sortir Vitor Roque –pel pobre Fermín i no per Lewandowski- i mentre m’esforçava a entendre aquesta excentricitat de Xavi, per no anomenar-ho injustícia, el brasiler va marcar l’1-0. Intens i motivat, va obrir la llauna i vam veure un indici del seu futur. Amb l’avantatge mínim i l’Osasuna jugant amb deu, per fi vam poder patir de veritat i sentir-nos vius en el més pur estil culer. Per alguna cosa es comença.